LOADING

Type to search

Cultura Opinió

Una cambra pròpia, però per a totes

Share
Woolf

Virginia Woolf a la seva cambra pròpia. Font: Eterna Cadencia

Una cambra pròpia: plena de llibres, manuscrits, bolígrafs gastats i per estrenar. Un espai de repòs i de reflexió. Si pot ser, és preferible que disposi de baldó. És de rellevant importància que una pugui gestionar la privadesa del seu propi espai de divagació, de fantasies i, sobretot, de coneixement.

Així és com ho planteja Virgina Woolf en el seu emblemàtic assaig “Una cambra pròpia”. Aquesta singular peça es basa en un recull de pensaments i reflexions. Les va elaborar amb motiu d’haver-li sigut encarregada una conferència a la universitat sobre les dones i la novel·la. Doncs bé, aquest tema resulta d’especial importància i, des del segle XIX fins el dia d’avui, tampoc ha gaudit d’una reflexió o conclusió hegemòniques.

Woolf és de les primeres escriptores de la història en intentar justificar els factors influents en l’estil d’escriptura de les seves companyes de vocació. Va analitzar les obres de les seves antecedents i contemporànies i les va contraposar amb les valoracions que havien fet els escriptors homes sobre la intervenció de l’altre sexe en el món literari. I tot això ho plasma en els seus manuscrits per tal de vetllar per una pròspera evolució de les del seu bàndol en el món de la novel·la.

Per tant, l’autora no pot començar aquest assaig sense la indispensable premissa que “per escriure novel·les, una dona ha de tenir diners i una cambra pròpia”.

Orígens de la Virginia Woolf

Una de les grans virtuts de Virginia Woolf és que les seves reflexions parteixen des de la mateixa crítica. Ella no deixa de ser una excepció que confirma el patró de discriminació que patien i, encara pateixen, les dones dins del món de la novel·la. Les seves sentències resulten del tot incriminatòries i revolucionàries tenint en compte la seva època i, sobretot, el seu estatus social.

Tal com explica a Una cambra pròpia, ella va heretar per part de la seva tieta Mary Beton cinc-centes lliures a l’any per la resta de la seva vida. D’aquesta manera, ella va gaudir d’una seguretat econòmica que li va assegurar una formació intel·lectual privilegiada. Woolf es va tancar tots els seus anys de vida a estudiar, a pensar i a escriure dins la seva cambra pròpia.

Amb una renda elevada i estable, Woolf va poder entrar dins les esferes de coneixement conquerides per homes

D’aquesta manera, només pel simple fet de tenir una renda elevada i estable, Woolf va poder entrar dins les esferes de coneixement conquerides pels homes des dels inicis de la literatura. Des d’allà, va poder nodrir-se del coneixement acumulat durant tota la història. Un coneixement, evidentment, en clau “fal·lus-cèntrica”. Amb tot, no va seguir les mateixes doctrines dominants i excloents que la majoria de literaris predicaven sobre l’altre sexe. Woolf va utilitzar-les per tal d’explicar com les dones presents en aquells mateixos cercles intel·lectuals (de les poques que se’n guardava constància) havien pogut desenvolupar les seves obres. Amb quines limitacions i quins obstacles havien hagut d’encarar-se, encara que haguessin pogut produir de la seva pròpia mà (i butxaca), les seves obres.

Una cambra pròpia

Dues cambres pròpies. Il·lustracions de Becca Stadtlander.

Referents dones

Woolf parla de referents com Fanny Burney, Jane Austen, les germanes Brönte o George Eliot, entre altres escriptores. Dones que, gràcies a una vocació indomable, s’havien llençat sobre el paper en contra de tota convenció social lligada al seu sexe. Amb tot, no totes disposaven d’una cambra pròpia.

Jane Austen

Jane Austen. Font: El Periódico

Es refereix a Austen com a una de les escriptores més excepcionals de la nostra història. Allò que la distingeix i que Woolf admira és que, negre sobre blanc, aconsegueix plasmar una visió del món des de l’experiència d’una dona i tot el que això comporta. Austen no es deixa endur per totes les normes literàries fins aleshores estipulades exclusivament per homes. Ella plasma, des d’un desig totalment vocacional i personal, allò que ella experimenta des d’una posició social privilegiada i, sobretot, sent dona.

Transforma el concepte de literatura i l’adapta a una nova sensibilitat, susceptibilitat i delicadesa de llegir el món. Va crear uns esquemes de redacció completament revolucionaris encara que ni ella mateixa no en fos conscient.

No disposar d’una cambra pròpia va crear un estil literari identitari entre les escriptores

De fet, tal com Woolf explica en el seu assaig, Jane Austen escrivia en la sala d’estar envoltada de moltíssimes altres persones, amagant les seves paraules de la vista de qualsevol. Aquest secretisme era fruit exclusivament de la por de trencar públicament les convencions de la seva classe social i del seu sexe en la seva època.

Aquesta repressió autoimposada per les mateixes escriptores és on Woolf posa l’accent de la seva anàlisi. A partir de tots els obstacles conseqüents de no disposar d’una cambra pròpia és com, segons Woolf, es va condicionar, de manera fins i tot identitària, la literatura de les seves precedents dones.

Les limitacions de la classe benestant

L’autora d’Una cambra pròpia manifesta una delicadesa i aproximació excepcionals cap a les dones escriptores i cap a la seva lluita per fer possible la seva professió. No resulta sorprenent. Encara que ella mateixa es considerava una excepció d’entre totes les escriptores de la seva classe, també podia experimentar en les seves pròpies carns (en altres àmbits socials fora de la seva cambra pròpia) aquella restricció imperativa dels homes sobre les dones. Un clar exemple, tal com exposa en el seu assaig, és la universitat, on al seu exterior la zona de gespa estava reservada exclusivament als becaris i col·legiats (homes) i, el camí de pedra, a la resta de persones. Ella, tot i ser una de les conferenciants a la universitat, no gosava d’un mateix privilegi que els seus companys.

Virginia Woolf

Il·lustració de Virginia Woolf llegint. Font: Los Angeles County Museum of Art

Amb tot, les limitacions imposades a les dones també es van esglaonant depenent del nivell adquisitiu de cada una. En Una cambra pròpia també es fa evident aquest fet. Woolf es veu discriminada pel seu sexe, encara que es tracti només d’on prefereix prendre l’aire en el pati de la facultat. Milions de dones, al seu mateix temps, es veien discriminades de qualsevol esfera de poder, coneixement, del mercat de treball i es trobaven esclavitzades dins de les quatre parets de casa seva. Estaven obligades a complir amb tot un seguit de tasques domèstiques òbviament no remunerades, fruit d’un capitalisme ja consolidat.

Una crítica estructural

D’aquí en sorgeix una crítica estructural de la societat del segle XIX que encara es perpetua avui dia. Woolf, amb un estil narratiu exquisit, no marca rígidament la problemàtica econòmica i social propulsada pel creixement d’un model capitalista feroç. Això, evidentment, l’haguera enfrontat amb els principis de la seva pròpia classe social. Amb tot, amb les seves frases infinites i plenes de girs reflexius, acaba situant a la lectora davant d’un dilema referent al potencial literari i al nivell adquisitiu d’un individu, sigui home o dona. Qüestiona en primera persona a la democràcia i a la falsa percepció que el talent i la meritocràcia són quelcom factible per a la majoria d’autors i autores.

Obra aquesta qüestió presentant com hauria estat la hipotètica vida com a escriptora de la “germana de Shakespeare”, entenent-la com a una persona d’igual talent i facultats per desenvolupar obres literàries excepcionals com el seu germà. Només amb dos factors variable: ser dona i no disposar d’una cambra pròpia. No és cap spoiler que la seva fi, tal com planteja Woolf, fos devastadorament tràgica:

[…] qui pot mesurar el calor i la violència del cor d’un poeta pres i oprimit en el cos d’una dona? – es va matar una nit d’hivern i resta enterrada en un encreuament on ara hi paren els autobusos, al costat de la taberna “Elephant and Castle”.

Virginia Woolf, Una cambra pròpia.

També es posa en la situació de l’altre sexe i reflexiona sobre el no fortuït èxit de certs autors del seu segle amb relació a les seves rendes. Menciona els noms de Wordsworth, Byron, Shelley, Landor, entre d’altres. De tot el seu llistat, només en destaca a tres com a persones sense una formació universitària (Keats, Browning i Rossetti) i, només un d’ells, vivia en condicions econòmicament precàries. No és d’estranyar, senyala Woolf, que Keats morís jove. De la mateixa manera que John Clare i James Thomson, el primer sucumbit per la seva bogeria i el segon es va enfonsar en la droga. No per casualitats poc afortunades, sinó per un clar fracàs econòmic que va tacar d’una superficial i elitista crítica la seva literatura.

Una conclusió no del tot feminista

És cert, Woolf va ser una dona visionària i, amb sort, s’han mantingut els seus escrits fins avui dia. Tot i formar part de la classe acomodada i amb poques més preocupacions al cap que rumiar, escriure i on seure per prendre la fresca; va destinar gran part dels seus esforços a reflexionar sobre el seu sexe. Va reivindicar, partint d’uns coneixements i una educació impartida per homes, tot allò que oprimia a la dona en una societat de finals del segle XIX.

Aquest fet evidentment és el que més s’admira d’aquesta escriptora i mai se li podrà retreure. Amb tot, cal remarcar les paraules finals de la seva novel·la, ja que posa en relleu algunes limitacions en la reivindicació per a una cambra pròpia que exclou a la majoria de dones.

Woolf durant tota aquesta obra no deixa de criticar, subtilment i amb tocs d’ironia, l’estructura econòmica que oprimeix a tota mena de novel·lista a l’hora de voler exercir lliurement el seu art. Dins d’aquesta crítica posa en primer lloc a les dones. Per tal de finalitzar la seva reflexió sobre “les dones i la novel·la” (temàtica sobre la seva conferència) posa de manifest que cal una clara voluntat d’empoderament per part de les dones que poden permetre’s una cambra pròpia. Únicament d’aquesta manera, tot el sexe oprimit podria fer honor a les tantes hipotètiques brillants escriptores, com la “germana de Shakespeare”, que mai podrien aspirar a desenvolupar el seu talent sobre les pàgines del que podria haver sigut una gran novel·la.

Woolf era una visionària però no estava disposada a moure’s de la seva cambra pròpia per fer canviar el món

La novel·lista es dirigeix exclusivament a dones com ella, amb cinc-centes lliures a l’any per la resta de les seves vides. No les més talentoses ni les més instruïdes, sinó les més riques.

“El meu parer és que el poeta que mai va escriure una línia i que resta en l’encreuament, viu encara. Viu en vostès i en mi i en moltes altres dones que no ens acompanyen aquesta nit, perquè estan rentant els plats i posant a dormir als nens. Però viu, perquè els grans poetes no moren: són presències contínues; només gosen d’una oportunitat per caminar entre nosaltres de carn i os”.

Virginia Woolf, Una cambra pròpia.

Barracón propio Una cambra pròpia

Il·lustració a la llibreria “Traficantes de sueños” a Madrid: “Les afroamericanes són feministes de barracó propi” Aida Bueno Sarduy. Foto: Mar Sifre

Aquesta reflexió fa evident una derrota per part de la que, durant tot l’assaig, havia suposat una brisa d’aire pur d’entre els de la seva classe social. Es mostra fatalista davant la impossibilitat de canviar l’estructura socioeconòmica dels seus temps i tampoc es planteja que es pugui canviar en un futur. D’aquesta manera, deixa entendre que les dones, com a col·lectiu, mai podran aspirar a una cambra pròpia.

De moment, no li ha faltat raó. Avui dia, encara són unes poques privilegiades les que disposen d’una cambra pròpia. La majoria continuen sent europees. Amb tot, el motiu de ser de la lluita feminista hauria de ser buscar l’emancipament de totes les dones per igual. Sense deixar a cap enrere ni acceptar uns rols d’”ànimes caritatives” per part de les dones burgeses que, encara en massa aspectes, consideren que poden parlar per a totes les dones.

Virgina Woolf és un gran referent literari i va divulgar uns idearis feministes dins d’uns cercles que oprimien cruelment les dones. Amb tot, potser no era tan visionària o, més ben dit, no estava predisposada a moure’s de la seva cambra pròpia per tal de fer canviar el món.

 

Tags:
Núria Cugat Tarridas

Estudiant de Periodisme a la UAB.

  • 1