LOADING

Type to search

Opinió Política

“Tot malament, però en lila”: una crònica de la nit i el dia del 8M

Share
8M

Pancarta a la manifestació del 8M al Passeig de Gràcia de Barcelona. Foto de Mireia Capdevila.

El 8M cada any s’espera amb grans expectatives. S’organitzen manifestacions massives, actes, tallers i xerrades on les dones prenem l’absolut protagonisme, almenys un cop l’any. Els mitjans de comunicació en fan ressò. Durant una setmana, la majoria dels continguts generalistes passen a ser amb perspectiva de gènere i es parla dels temes més rellevants que s’han produït dins del moviment feminista. Enguany, sobretot s’ha posat el focus en la Llei Trans.

Amb tot, un cop passa la jornada del 8M, tot torna a la normalitat. Els continguts generalistes deixen la perspectiva de gènere relegada a un segon pla, els espais polítics i socials tornen a estar ocupats majoritàriament per homes i moltes persones assumeixen que ser feminista és un assumpte d’un cop a l’any.

La desconnexió del veritable motiu del 8M, el Dia de la Dona Treballadora que s’ha deixat de dir en la majoria de manifestacions ha provocat que la jornada, teòricament de lluita i denuncia, s’hagi convertit en la celebració del feminisme ‘mainstream’ que deixa en un segon pla a les dones més afectades pel sistema patriarcal. Un mes més tard de l’esperat 8M, aquesta és una lectura que es pot fer de les dues cares de la mateixa moneda del feminisme: un discurs capitalitzat amb el color lila o la lluita social de classe.

 

Un graó rere l’altre, mirava fixament el terra per no caure mentre baixava corrents les escales. La Júlia i la Mireia anaven més ràpides que jo i m’animaven a no perdre el tren. Finalment, ho vam aconseguir, vam entrar en l’últim segon mig ofegades. Un cop dins del vagó: festa de colors, encaputxades i música. Havíem coincidit amb el col·lectiu de feministes llatinoamericanes que, amb les seves guitarres, maraques i picant les parets del tren, entonaven Canción Sin Miedo : “Soy Claudia, soy Esther y soy Teresa. Soy Ingrid, soy Fabiola y soy Valeria”. Els noms de les assassinades que aquella nit no ens acompanyaven.

Tot el tren en silenci pendent d’elles, de nosaltres, de totes les dones que ens dirigíem cap al Putxet per assistir a la manifestació nocturna organitzada per Se va a armar la gorda: jornades d’acció feminista per a dones, bolleres i trans sense partits, sindicats, ni banderes. L’onzena edició d’aquesta iniciativa, on les protagonistes de la manifestació passen a ser les que, de dia, ningú veu.

Quan vam arribar, la festa del vagó es va traslladar a la plaça del mercat del Putxet. Mentre esperàvem la resta de la comitiva, se’ns va acostar una noia:

Teniu –ens va donar un pamflet a cada una– us servirà en cas que hi hagi enfrontaments amb la policia o us detinguin.

Després d’uns minuts se’ns va acostar una altra noia:

Hola noies. Voleu una torxa per portar entre les tres?– La vaig agafar i me la vaig mirar sense saber ben bé que fer. Al meu voltant vaig veure com d’altres agafaven les torxes i les encenien en un moment. Com si ho fessin cada dia.

Els col·lectius de dones llatinoamericanes cridaven i cantaven per sobre de totes les veus

“¡Hay que quemar el sistema por racista y colonial!”. Una cinquantena de dones llatinoamericanes cridaven i cantaven per sobre de totes les veus. Eren la Colectiva Katari i la Colectiva Migra Incendiaria, entre altres dones llatinoamericanes. La majoria duien el cap tapat amb teles de colors estridents, amb pedaços i blondes brodades i unes trenes de tela que sortien de la part més alta del cap. Em vaig acostar a una d’elles:

Perdona, què són les màscares que porteu?

Són caputxes. Organitzem tallers per teixir-les juntes abans de les manis.

Entenc que són identitàries de les dones llatinoamericanes?

Sí. A Argentina les feministes les utilitzen per tapar-se la cara davant la policia i les hem portat fins aquí.

“¡Europa, cuestiona tu riqueza, tu comodidad es nuestra pobreza!”. Un petard va marcar l’inici de la marxa. A l’inici de la comitiva anàvem les dones blanques amb les torxes enceses. Al final, les encaputxades amb el seu ritme, colors i clams propis.

Les veïnes intentaven gravar-nos o ens cridaven quan un grup d’encaputxades decoraven les parets amb esprais

Ens vam endinsar pels carrers del Putxet. Veïnes i veïns, acostumats al silenci sepulcral de la part alta de Barcelona, treien el cap per les finestres. Ens cridaven o intentaven gravar-nos amb el mòbil quan un grup d’encaputxades –aquesta vegada vestides de negre per camuflar-se entre la massa– decoraven les parets dels carrers amb esprais. Una estratègia perfectament coordinada: quan s’aturaven a pintar, un grup reduït de dones es parava al seu voltant per cobrir-les. La resta seguíem caminant i aquí no ha passat res.

“¡Trabajadora interna, esclavitud moderna!”. En un dels balcons hi havia un matrimoni molt envellit que ens mirava, negant amb el cap. Els acompanyava la seva cuidadora: una dona sud-americana amb més cabells blancs que negres i que somreia mentre ens mirava passar. La vaig mirar i vaig alçar el puny. Ella em va mirar i va seguir somrient.

“La nit és nostra, cap agressió sense resposta!”. Vam arribar a Via Augusta després d’una hora de trajectòria entre carrerons. Els crits de la multitud es van encendre com les torxes que encara cremaven. Les encaputxades es movien corrents d’una banda a una altra. Vam passar per davant d’un Santander: “BUM BUM BUM BUM BUM…”. La comitiva es va aturar un moment, però les noies de la capçalera ens van animar a seguir endavant. “Que no es trenqui la columna”, ens deien. Vam passar per un ING: “BUM BUM BUM BUM…”. Vam passar per un CaixaBank: “BUM BUM BUM BUM BUM…”. I de nou, entre la mobilització i els crits, aquí no ha passat res.

La manifestació organitzada a Passeig de Gràcia estava delimitada a cada tram per cotxes de la Guàrdia Urbana

Els cotxes dels mossos anaven tallant el pas del trànsit a mesura que ens aproximàvem. Quan els passàvem pel costat: “¡Yo abortaría por si sale policía!”. Aquesta imatge em va retornar l’endemà, el dia del 8M, quan em vaig adonar que tota la manifestació estàtica organitzada a Passeig de Gràcia per Ca la Dona estava delimitada, a cada tram, per cotxes de la Guàrdia Urbana. Aquest cop, però, sense crits, ni insults, ni males cares.

El Pride feminista havia començat: carrosses amb música a tot drap, llums i boes de colors i imatges de vagines a tot arreu.

Bua, quin temazo!– li va dir una noia a la seva amiga, mentre ballaven com si haguessin tornat a Apolo després de la pandèmia.

Vols una altra birra?– una noia li va proposar a una altra.

Vaig llegir una pancarta on posava “Tot malament, però en lila”. Al nostre voltant: mascaretes liles, samarretes liles, pancartes liles, llums liles, maquillatge lila i birres, mentre sonava Girls Just Wanna Have Fun. Vam escoltar un parell de manifests durant tota la manifestació. Els vidres trencats eren de les ampolles de cervesa i les llums, dels flaixos de les càmeres dels mòbils.

En la mobilització no hi va assistir el col·lectiu de feministes afrodescendents

En la mobilització del Dia de la Dona Asseques no hi va assistir el col·lectiu de feministes afrodescendents: “Un any més, els esforços del feminisme hegemònic per acostar-se a les nostres realitats són únicament al voltant del 8M, com a accessori, extra, un element de folklore”, reclamaven des de les seves xarxes socials.

Les llatinoamericanes hi van ser presents. Quatre caputxes brodades de colors entre centenars d’adolescents que ballaven i bevien cervesa i molts homes en espais no-mixtes. “Com a dones feministes a Espanya ens comprometem amb la lluita antiracista, perquè estem aquí per abolir la supremacia blanca”, deien en el seu manifest.

Vaig arribar a casa. A les notícies ho abastava tot el contingut “feminista”, amb una cobertura exhaustiva de totes les manifestacions convocades en el territori. Només feia un dia estaven retransmetent en directe les eleccions del Barça. Vaig preguntar si s’havia mencionat la manifestació nocturna. “Aquí no ha passat res”, em van contestar. Res de res.

Tags:
Núria Cugat Tarridas

Estudiant de Periodisme a la UAB.

  • 1