LOADING

Type to search

Opinió Política

Rousseau: el pare de la democràcia moderna que apostava per la igualtat, però s’oblidava de les dones

Share
Jean Jacques Rousseau

No és fàcil jutjar les paraules d’algú a tres segles de distància. No és fàcil ni just, però no està de més analitzar què deia sobre les dones un dels considerats “pares de la democràcia”. Jean-Jacques Rousseau va plantejar les bases de la democràcia moderna anys abans que esclatés la Revolució Francesa. El seu pilar més important era la igualtat, que passava per l’equitat econòmica de tots els homes. Mai va plantejar que fos per a totes les persones, només pels homes.

Com pot ser que el pensador que portava la igualtat com a  bandera mai inclogués a les dones, la meitat de la població, en la seva reflexió? En què es basava Rousseau per afirmar que les dones no mereixien els mateixos drets que els homes? Entristeix saber que un home que va ser capaç d’establir i canviar les bases del sistema polític no tingués en compte el sistema patriarcal que tot ho rodeja.

En paraules de Rousseau, hi ha democràcia on hi ha llibertat i igualtat. Si, com explica a les seves obres, ningú ha de ser súbdit de ningú, per què col·loca a les dones en l’últim lloc de la jerarquia? Segons el pare de la democràcia moderna, un ciutadà lliure és aquell que busca la finalitat d’un mateix sense rebre ordres de ningú i és igual políticament al seu veí, sense que pugui establir-se cap diferència sota cap pretext. Per què, llavors, és ell mateix qui estableix aquestes diferències entre homes i dones? És cert que el seu pensament sobre les dones no era tan desproporcionat al segle XVIII. Encara així, que un filòsof construeixi quelcom tan “modern” com la idea de democràcia, però no consideri a les dones i als homes com a éssers iguals és, com a mínim, curiós. 

Mary Wollstonecraft a la contra

Tanmateix, ens trobem amb una altra figura important de la filosofia del segle XVIII que no comparteix aquesta visió patriarcal que redueix a les dones a la submissió dels seus marits o pares. Mary Wollstonecraft només era 47 anys més jove que Rousseau. Va escriure La Vindicació dels Drets de les Dones després d’anys de lluita per la igualtat. Diferents pensadors, com Rousseau, no havien cessat d’afirmar que les dones només devien rebre educació relacionada amb lo domèstic. Wollstonecraft va declarar: “Les dones no volen poder sobre els homes sinó sobre elles mateixes”. A diferència dels homes que sí que voldrien tenir poder sobre les dones, tal com podem veure als escrits de la època.

Wollstonecraft: “Les dones no volen poder sobre els homes sinó sobre elles mateixes”

Rousseau va escriure el 1762 una de les seves obres més reconegudes. “Emili, o de l’educació” era un tractat filosòfic sobre la naturalesa de l’home. En aquest explicava les bases per educar a un ciutadà exemplar. Es tracta d’un assaig modern en el qual planteja un model educatiu basat en la raó, cosa que, encara avui, està a l’ordre del dia. És important destacar el fet que pràcticament no es va dirigir a les dones a l’assaig. És a dir, va escriure un manual dirigit als homes, serà perquè no considerava a les dones “ciutadanes”?

En les escasses ocasions en les quals mencionava a la dona a la seva obra, ho feia tractant-la com a subjecte no polític, negant la seva individualitat i sotmetent-les totalment a l’opinió dels progenitor o marit. En paraules textuals, deia: “de la mateixa manera que la conducta de la dona està sotmesa a l’opinió pública, la seva creença està sotmesa a l’autoritat. Tota noia ha de tenir la religió de la seva mare i tota dona la del seu marit. Encara que aquesta religió sigui falsa, la docilitat que sotmet mare i filla a l’ordre de la naturalesa esborra davant Déu el pecat d’error. Com que no estan en situació de ser elles mateixes jutges, han de rebre la decisió dels pares i dels marits com la de l’Església”.

L’autor suís va dedicar també un apartat final del manual a l’esposa d’Emili, Sofia, en el qual explicava que “l’educació de Sofia s’articula sobre tres eixos. El primer d’ells és la castedat i la modèstia; el segon, la domesticitat; i el tercer, la subjecció a l’opinió. Una dona casta i modesta, disposada a tenir en compte les opinions dels altres i dedicada per complet a la seva família i a la seva casa és el prototip ideal de la dona natural”. Podem deduir, per tant, que Rousseau pensava que les dones eren ciutadanes dèbils, dòcils i sotmeses als homes per naturalesa. 

El pensament de Rousseau es va considerar revolucionari a nivells polítics, però va seguir sent igual de conservador pel que fa als drets de les dones.

El pensament de Jean-Jacques Rousseau es va considerar revolucionari a nivells polítics, però va seguir sent igual de conservador pel que fa a drets humans, en concret els de les dones. Si pensem que les democràcies occidentals es basen en bona part en les consideracions de Rousseau, potser ens hauríem de qüestionar l’origen del nostre sistema polític, revisar-lo i adaptar-lo als nostres temps. Fer crítica constructiva d’aquells pensadors que han marcat la nostra història no és només necessari, també és just.

Tags:
Mar Sifre Rigol

Periodista per la UAB. Mínor en Estudis de Gènere. Editora Web a Onada Feminista. Col·laboro a Feminismes a Ràdio 4.

  • 1