LOADING

Type to search

Cultura TV

Representació pública per continuar vives: el debat de la violència de gènere a la televisió

Share
Carlota Corredera i Rocío Carrasco al plató de l'espai de debat de la docu-sèrie de Telecinco "Rocío, contar la verdad para seguir viva".

Rocío Carrasco i Carlota Corredera (d’esquerra a dreta) al plató del debat en directe de la docu-sèrie “Rocío, contar la verdad para seguir viva”. Font: Telecinco.

Des de l’aprovació de la Llei de mesures de protecció integral contra la violència de gènere el 2004, la violència de gènere ha guanyat presència als mitjans de comunicació tradicionals. Els feminicidis obren telenotícies, però la problemàtica de la violència masclista es tracta amb més o menys perspectiva de gènere segons l’informatiu. Malgrat tot, des de l’emissió de la docu-sèrie centrada en el testimoni de Rocío Carrasco, les violències patriarcals han passat a ser debatudes també als platós de programes d’entreteniment.

Rocío, contar la verdad para seguir viva (2021), ressegueix la història vital de la filla de Rocío Jurado des del moment en què va conèixer el seu exmarit i maltractador. Parla en primera persona dels mecanismes de control que exercia sobre ella, que va traslladar als seus fills en el moment que van començar a tenir consciència suficient per poder odiar la seva mare i que van portar-la a intentar suïcidar-se. És un relat cru sobre moltes de les cares de la violència patriarcal, que va emetre’s en horari de màxima audiència a Telecinco, la cadena on el seu maltractador, Antonio David Flores, feia quinze anys que manipulava l’opinió pública.

La denúncia pública fa sentir a les víctimes escoltades i valorades en oposició a la inacció institucional

L’impacte del testimoni va ser gairebé immediat. L’audiència va superar els tres milions i mig d’espectadors el dia de l’estrena i les trucades al 016 van augmentar més d’un 42%. També es van registrar pujades exponencials en les consultes als serveis d’e-mail (un 384,2%) i WhatsApp (un 1.464,5%).

Les xifres són l’exemple de la importància de parlar públicament de la violència de gènere i de fer-ho, sobretot, en àmbits on està invisibilitzada o es considera massa controvertida per tractar-la. Telecinco és, a més, el canal de televisió més consumit per dones a Espanya, especialment en el sector de ‘responsable de compres de la llar’ (que substitueix al terme obsolet de ‘mestressa de la llar’). És a dir, un grup de dones que pot estar més exposat a la violència masclista en l’àmbit domèstic. 

En l’estudi sobre la valoració de la informació periodística sobre violència de gènere per part de dones supervivents, se subratlla la importància dels mitjans de comunicació a l’hora de canviar la percepció social com a dinamitzadors del canvi. També es destaca que la denúncia pública fa sentir a les víctimes escoltades i valorades en oposició a la inacció institucional,  ja que molt poques denúncies acaben resultant en conseqüències penals pels maltractadors.

La falta de formació en violència de gènere dels col·laboradors fa que les supervivents deixin de trobar-s’hi representades

Tanmateix, és tan rellevant el tractament de les violències patriarcals com que aquesta discussió pública sigui adequada. La falta de formació en violència de gènere provoca que els col·laboradors tractin de manera errònia la narrativa i les supervivents deixin de sentir-s’hi representades. Un dels principals errors de Telecinco va ser deixar que, en alguns moments, el testimoni de Rocío Carrasco es convertís en un debat en el qual tertulians habituals de programes com Sálvame se sentien en el dret d’imposar la seva opinió per sobre de la víctima.

La narrativa mediàtica de “bons” i “dolents” sovint cau en estereotips que estigmatitzen les dones violentades o inclús les culpabilitza

Les supervivents de l’estudi aprofundeixen en la necessitat d’un posicionament específic del programa per tal d’assegurar la conscienciació social. Si el missatge que reben els espectadors és que les dues postures són igual de vàlides i no pas un consens de rebuig respecte al maltractament de gènere; es corre el risc que es repliquin aquestes conductes en situacions similars del seu dia a dia. La demanda de posicionament per part del públic a la cadena va provocar l’acomiadament unilateral del maltractador i la disculpa pública dels col·laboradors que l’havien defensat durant les dues últimes dècades. 

La simplificació mediàtica en una narrativa de “bons” i “dolents” tampoc és ben rebuda per les dones que pateixen o han patit violència de gènere. Aquesta manera simplista d’abordar el problema sovint cau en estereotips que estigmatitzen les dones violentades o inclús les culpabilitza usant patrons que exoneren el maltractador (“ho mereixia”, “s’ho ha buscat”…). També critiquen com es comunica la informació: o bé de manera massa freda i superficial, convertint-les en només un número; o bé amb un interès hiperbòlic i sensacionalista, per conèixer tots els detalls macabres de la situació de violència.

Els mitjans de comunicació han de posicionar-se de manera radical en contra de la violència de gènere i dels seus perpetuadors

Els mitjans de comunicació tenen un paper clau i la responsabilitat de servir com a aparador de la realitat de les víctimes de violències patriarcals i focalitzar la responsabilitat en el seu punt d’origen: un sistema que fa que els seus agressors no les considerin mereixedores dels drets mínims de llibertat, respecte i capacitat de decisió pel sol fet de ser dones.

En conseqüència, els mitjans de comunicació s’han de responsabilitzar del seu paper com a líders d’opinió i posicionar-se de manera radical en contra de la violència de gènere i dels seus perpetuadors. Informar obertament per televisió pot salvar vides i ajudar a empoderar a les dones que no tenen eines suficients per reconèixer el maltractament dins les seves relacions. 

Tags: