LOADING

Type to search

Internacional Vida

Quan et casen amb el teu violador

Share

Activistes libaneses de l’ONG Abaad, vestides de núvia i cobertes de sang i ferides en una protesta contra la llei que permet al violador casar-se amb la víctima. / Fotografia de Patrick Baz (AFP)

Kuwait, Rússia o Singapur són tres dels onze països amb una legislació que permet a un violador evitar la presó. A través d’un matrimoni amb la supervivent, aquesta recupera l’honor perdut a la violació mentre que l’agressor queda exempt de càstig. Es tracta de societats profundament patriarcals basades en l’honor que volen sotmetre i controlar les dones. Activistes i ONGs fa anys que estan treballant per revertir la situació i acabar amb aquesta xacra. 

مين_الفِلتان؟#

شو صار بالشارع لمّا بنت تعرّضت للإغتصاب؟ #مين_الفِلتان؟What happens to a rape victim when she seeks help on the streets? #ShameOnWho #minelfeltenإن منظمة أبعاد تتحفّظ على كافة العبارات غير اللائقة الواردة في هذه التجربة الإجتماعية.ABAAD expresses its reservation on inappropriate terms and expressions mentioned in this social experiment.

Publicada por Abaad en Lunes, 5 de noviembre de 2018

Aquest vídeo del qual fa menció el llibre Dones Valentes de Txell Feixes, periodista corresponsal al Líban, és un experiment dut a terme per l’ONG libanesa ABAAD. S’hi veu una noia pels carrers de Beirut plorant. Homes i dones s’hi acosten i li pregunten què li ha passat. Ella es lamenta. Finalment, confessa que l’han violada. Les reaccions que la culpabilitzen no es fan esperar: va drogada, està borratxa, és una prostituta, segur que va d’home en home, mireu com va vestida… Reaccions que, tot i ser al Líban, ens eren molt familiars a nosaltres mateixes no fa gaires anys. De fet, és probable, que en alguns racons de les cavernes en seguim sentint els ecos.

L’estat de la qüestió al món

Hi ha aproximadament 11 països que permeten que el violador es pugui casar amb la supervivent de la violació per tal d’evitar anar a la presó. El 2017, les activistes libaneses van sortir al carrer a manifestar-se amb vestits de núvies tacats de sang. Només així van acabar amb la llei que permetia aquesta pràctica al Líban.

Mapa països 2015

Font: WomanStats / Dades del 2015: Violadors que queden legalment exempts als que es casen o proposin de casar-se amb les víctimes en vermell. Veure l’infografia per conèixer els països nous que han derogat la llei.

Com ha passat en moltes altres pràctiques, el càstig o la culpa tenen nom de dona. Són elles les que han hagut de carregar sempre amb aquests dos sentiments. Són a elles a qui els han fet carregar, i no al violador.

És molt comú caure en l’error de pensar que és una pràctica que es duu a terme únicament i exclusivament a països àrabs, i més enllà de voler mostrar una possible islamofòbia, aquestes lleis s’han trobat en els Codis Penals dels països de quatre continents diferents: Àfrica, Amèrica, Àsia i Europa.

L’origen: pur masclisme

Existeixen teories que creuen que aquesta pràctica prové de l’època mesopotàmica. D’altres més aviat pensen que són relíquies que es mantenen de l’època colonial. Així, Rothna Begum, investigadora de la divisió dels Drets de les Dones de Human Rights Watch, escriu que les lleis que autoritzen aquesta pràctica al nord d’Àfrica o a l’Orient Mitjà van ser inspirades pel Codi Francès Napoleònic de 1810. Aquest predicava el següent en l’article 357 que regulava el robatori de menors: en el cas que el seductor s’hagi casat amb la nena robada, només podrà ser processat si es formula una denúncia que exigeixi la nul·litat del matrimoni; i només podrà ser condemnat un cop declarat nul.

Tanmateix, el Codi Otomà de 1911 també es va inspirar en el codi francès per introduir una llei similar. Aquestes lleis es van mantenir després de la independència i ha estat gràcies a la lluita de les dones que s’han pogut derogar. El mateix ha passat amb Moçambic, excolònia portuguesa, o les britàniques, les quals van mantenir el Codi Otomà tot i estar sota comandament de la metròpoli.

Al cap i a la fi és que és ben cert el que deia Franca Viola en una entrevista a El Mundo: “La religió no hi té res a veure en tot això. És pur masclisme!”. Viola va ser la primera dona d’Itàlia que es va negar a casar-se amb el violador. El codi penal italià va permetre aquesta procediment fins al 1981 perquè el violador s’alliberés de la presó. Una pràctica coneguda com a “matrimoni reparador”. De fet, en els últims 40 anys, aquesta llei ha anat desapareixent dels Codis Penals de molts països dels quatre continents esmentats.

Una societat patriarcal basada en l’honor

Infografia d’elaboració pròpia

Però, què hi ha darrere d’aquestes lleis? Podem acabar de pressa i dir: un estat patriarcal. Però aquesta resposta és massa fàcil i repetida. Darrere d’aquestes estructures de discriminació de la dona s’hi amaga una societat basada en l’honor. En molts casos, l’honor és més important que la vida humana. L’home és el defensor d’aquest valor i la dona l’encarregada de mantenir la reputació familiar amb la seva conducta. Però no tornem a caure en la trampa: aquesta convicció no és dona únicament i exclusivament en la religió musulmana; els anomenats “crims d’honor” han tingut i tenen lloc a tot el món. 

De fet, tornant al que deia Viola, aquests crims es donen de manera majoritària on les estructures patriarcals són més fortes. En el cas d’Itàlia, el “matrimoni reparador” permetia que el violador es fes càrrec de la noia. Així, li evitava el deshonor, ja que el més probable és que no pogués mai arribar a trobar marit.

Segurament aquesta manera de pensar a moltes ens queda molt lluny, però no oblidem pas que, no fa tants anys, la màxima aspiració d’una dona seguia sent el matrimoni. La nostra cultura també s’ha conformat a partir d’aquests missatges.

Crims d’honor, control i submissió

Els crims d’honor són, principalment, un mecanisme de control i submissió de la dona. Al Pakistan, Índia o Cambodja és comú tirar àcid a les dones com a venjança per refusar una proposta de matrimoni, insinuacions sexuals o romàntiques, gelosia, adulteri o voler el divorci. Human Rights Watch defineix aquests crims com a “actes de violència, normalment assassinat, comès per membres masculins de la família contra membres femenins un cop han percebut que han portat deshonor a la família”.

violador

Infografia d’elaboració pròpia.

No només s’exerceix un control sobre el cos i la seva vida sexual (per exemple, arribar verge al matrimoni), sinó també, sobre els seus moviments, expressions o manera de vestir. Com a conseqüència, se la culpa si ha estat violada o assetjada, ja que se sobreentén que ha estat ella qui ha tingut actituds impròpies.

Malgrat el gran esforç que estan fent ONGs i activistes locals, la violència contra les dones es perpetua amb la complicitat dels dirigents. Tot i que organitzacions com les Nacions Unides han fet crides per posar fi als feminicidis i tota mena d’agressions contra dones escudades sota el paraigua de l’honor, aquests crims són de gran importància arreu.

Tags:
Judit Esposa

Estudiant de Periodisme a la UAB. En paral·lel, cursant un Mínor en Desenvolupament Sostenible i Ciutadania Global.

  • 1