LOADING

Type to search

Societat

Mare d’una menor trans: “Estic farta d’escoltar frases com ‘va néixer en un cos equivocat’. Jo vaig donar llum a una nena, però no ho sabia”

Share
menors trans

Concentració a Madrid el 25/03/2017. Font: Chrysallis. Associació de famílies de menors trans

“Al principi, amb els meus petits hàbits a casa —jugar amb nines, posar-me vestits, etc.— ja em sentia realitzada. Però va arribar un dia en què volia sortir amb les joguines i les faldilles al carrer. Necessitava deixar d’amagar-me i ser jo”. Amb nou anys, l‘Alejandra Albedro va assegurar-li a la seva mare que el gènere que li havien assignat en néixer no es corresponia amb la seva identitat. Acompanyada per un entorn familiar que li va oferir suport des del primer moment, va presentar-se al món com qui realment era: l’Alejandra.

La Pilar Fonte, mare de l’Alejandra, relata que quan la filla tenia tres anys ja s’imaginaven que alguns aspectes del comportament de la nena no eren habituals. “Aleshores no sabíem si era per l’orientació sexual o per la identitat”, confessa. Així, van recórrer a diferents referents amb els quals l’Alejandra es pogués sentir identificada: “Si sortia, per exemple, Jesús Vázquez a la televisió, li deia que tenia un marit i que eren molt feliços. Pel tema trans em va costar més, perquè als canals tradicionals no n’hi havia gaires”.

A través d’Internet va fer-li arribar les històries de Carla Antonelli o d’Ángela Ponce, pioneres en l’activisme trans. Sis anys més tard, van sortir de dubtes quan l’Alejandra va comunicar-los que era, en realitat, una nena.

La familia de l’Alejandra va mostrar-li activistes trans i homosexuals per donar-li eines per autoidentificar-se

La vicepresidenta de l‘Associació Chrysallis (Associació de famílies de menors trans), Soledad Fernández, es va trobar en una situació similar: quan tenia tres anys, la seva filla Patrícia, a la qual li havien assignat el gènere masculí, va asseverar que era una nena. Tanmateix, la Soledad no va fer-li massa cas. “Pensava que volia cridar l’atenció”, reconeix.

La Patrícia es comportava com la societat diu que ho fan les noies: duia bosses de mà, es disfressava a totes les festes de princesa i només es relacionava amb nenes. “Encara que jo estava totalment còmoda amb el comportament, em preocupava el que li diguessin a l’escola. El meu marit em deia: ‘Deixa’l que sigui com vulgui’. Jo hi estava d’acord, és clar, però em semblava una idea del món de Yupi. Com ser-ho quan la criatura viu en una societat que no està preparada per acceptar-la?” reflexiona la vicepresidenta de Chrysallis. 

Un dels punts calents pels menors trans, a banda de l’entorn familiar, és l’ambient escolar

Un dels punts calents pels menors trans, a banda de l’entorn familiar, és l’ambient escolar. La Soledad Fernández explica que, en el cas de la Patrícia, va dir que era una nena trans amb deu anys. La directiva del col·legi, davant la notícia, va comportar-se de forma exemplar. Alguns companys i companyes, d’altra banda, i encara que la filla estava molt integrada a la classe, l’insultaven dient-li “nen”, el mot que més la feria perquè atemptava i negava directament la seva identitat.

L’Alejandra va viure l’altra cara de la moneda. La Pilar Fonte narra que, un cop van saber que tenien una filla —i no pas un fill—, van parlar amb l’escola per iniciar un procés de conscienciació previ amb la canalla i el professorat per tal que la transacció fos el més còmode possible per la menor. “La directora ens va vendre la moto de la diversitat, però el dia en què l’Alejandra es va presentar a la classe no havien fet res”, assegura. 

L’Alejandra va patir dos atacs d’ansietat davant la mala gestió del centre escolar

Com que no hi havia l’autoritat d’una persona adulta, la mainada es va prendre a l’Alejandra com a una broma. “Sentia molta frustració i impotència. Em feien males mirades i deien que els hi feia fàstic. Vaig tenir dos atacs d’ansietat”, diu l’Alejandra, davant l’assentiment de la mare.

És per això que tant la Pilar Fonte com la Soledad Fernández assenyalen l’educació com a una eina primordial. Més enllà de respectar i celebrar la identitat dels i les menors trans —un fet que és, a més, un dret—, cal renovar les assignatures i la forma d’abordar-les. “Per molt que es tingui en consideració a l’alumnat trans, si després expliquem a classe de ciències naturals que els nens tenen penis i les nenes, vulva, no serveix de res. Cal actualitzar-ho i usar termes inclusius, com ‘cos amb aparell reproductor gestant'”, opina la Soledad Fernández.

Les persones trans —i no tan sols les menors trans— solen topar-se amb un estigma: cal operar-se per tal que els seus cossos s’ajustin al que la societat classifica d'”home” i de “dona”? La resposta és un no rotund. “L’Alejandra sap que hi ha tantes formes de ser dona com dones hi ha al món. Ella ja és una dona. Si en un futur es fa una cirugía ho decidirà ella. No serà per pressió o acceptació social”, sentencia la Pilar Fonte. 

Més enllà de respectar i celebrar la identitat dels i les menors trans, cal renovar les assignatures i la forma d’abordar-les

Ara mateix, pren els bloquejadors puberals, uns medicaments que detenen l’augment de les hormones que afecten el desenvolupament dels caràcters sexuals. “No entenc quan diuen que no hauria d’agradar-me el meu cos, perquè a mi sí que m’agrada”, resol l’Alejandra. La seva mare ho reafirma: “El seu cos és perfecte”.

La Patrícia, filla de la Soledad Fernández, té actualment vint anys. La mare explica que un dels moments més complicats, un cop va ser acceptada pels companys i companyes del col·legi, és el que la nena entenia per ser una dona. “Veia que estava relacionat amb portar una minifaldilla, ser la més guapa del planeta i que els homes et validin. Això era el que volia aconseguir, va agafar-se a aquests estereotips perquè ningú es confongués”. Gràcies a l’ajuda psicològica, la Patrícia va entendre que no calia ajustar-se a aquesta via d’opressió del patriarcat i que ser dona és un concepte molt ampli on hi caben totes.

“Hi ha tantes formes de ser dona com dones hi ha al món. Ella ja és una dona. Si en un futur es fa una cirugía ho decidirà ella. No serà per pressió o acceptació social”

Gràcies a l’auge del feminisme transversal i interseccional i de la comunitat LGTBQIA+, les persones trans han estat més visibilitzades durant els darrers anys. No obstant això, la Pilar Fonte apunta que sovint la identitat és la gran oblidada. Afegeix que, de vegades, es representa malament: “Estic farta d’escoltar frases com ‘va néixer en un cos equivocat’ o ‘era nen, però va transformar-se en nena’. No són Transformers. Jo vaig donar llum a una nena, però no ho sabia”, medita.

És per això que cal apropar-se a les abanderades de l’activisme trans, conèixer i preguntar, preguntar molt, perquè només així s’aprèn de les vivències. Els mitjans de comunicació no deixen de ser un reflex de la societat —o, almenys, de com hauria de ser— i és gairebé obligatori apropar-se discretament, però amb força, per reivindicar un missatge senzill, però potent. Com diu l’Alejandra: “que siguem feliços, que deixin viure i respectin les persones del col·lectiu”.

Tags:
Yaiza Sánchez González

Estudiant de Periodisme a la UAB

  • 1