LOADING

Type to search

Societat Vida

Els permisos de maternitat i paternitat ja són iguals i intransferibles

Share
Permisos

A partir de 2021, pares i mares disposen de 16 setmanes de permís retribuït. Font: Freepik.es

Amb l’objectiu d’afavorir la igualtat entre homes i dones en l’àmbit laboral, el Congrés dels Diputats va aprovar el Reial Decret-Llei 6/2019 que estipulava l’equiparació progressiva dels permisos de maternitat i paternitat. Així doncs, des de l’abril de 2019 els progenitors no gestants van ampliar successivament el permís retribuït fins a arribar a les 16 setmanes. En altres paraules, des de l’1 de gener de 2021 disposen del mateix temps que les persones gestants per tenir cura de la criatura sense deixar de cobrar. 

Les condicions del permís, però, són diverses. En primer lloc, només poden sol·licitar-lo les persones que estiguin dins del mercat de treball, és a dir, que estiguin cotitzant a la Seguretat Social. En segon lloc, el permís és intransferible, el que significa que cap progenitor pot cedir dies de cures a l’altre. 

Abans les persones gestants tenien la possibilitat de transferir fins a 10 setmanes a la seva parella, tenint en compte que en disposaven de 16. I, per últim, les primeres 6 setmanes són obligatòries, ininterrompudes i simultànies per ambdós progenitors, mentre que les altres 10 es poden consumir de forma acumulada (o no) dins dels 12 primers mesos des que neixi l’infant. 

La llei ha format un gran debat dins l’agenda pública. Després de molts anys de lluita, la Plataforma pels Permisos Iguals i Intransferibles de Naixement i Adopció (PPiiNA) ha cantat victòria. Des de la seva fundació ha reivindicat la corresponsabilitat dels homes en la criança i la no-discriminació laboral de les dones en edat de ser mares. La plataforma beu de les lluites per la redistribució i l’abolició de la divisió sexual del treball, i defensa que relegar les dones a la feina domèstica i de cures causa el seu empobriment. 

A les treballadores que no han cotitzat prou se’ls ofereix un subsidi no contributiu només en cas de part, no d’adopció o acollida

Tanmateix, a l’altra banda hi ha l’associació PETRA – Maternidades Transferibles, que advoca per la dimensió biològica de la maternitat i pels drets de les mares a una exterogestació digna. Les seves integrants no volen “igualar el que és diferent”, ja que per a elles l’origen de la desigualtat no recau en la feminització de les cures, sinó en els patrons culturals que devaluen aquestes tasques. 

Tot i que l’objectiu de la llei és fomentar la igualtat, no empara tots els models familiars. La llei no inclou les persones que no han cotitzat suficient, que no estan donades d’alta a la Seguretat Social o que se sustenten per mitjà de l’economia submergida. Per a les treballadores que no compleixen els requisits necessaris de cotització se’ls ofereix un subsidi no contributiu només en cas de part, no d’adopció o acollida. 

Pel que fa a les famílies monomarentals, no es contempla que puguin doblar el seu temps de permís. Inés Campillo, sociòloga, professora de la UCM i investigadora dins el grup Empleo, Género y Cohesión social (EGECO), argumenta que “la llei està pensada per un tipus de família en concret. Afavoreix a un model familiar format per dos treballadors a temps complet i heterosexuals”. A més, afegeix que “a Espanya hi ha més d’un 30% de dones que tenen fills sense aquesta política de benestar. No obstant això, s’ha prioritzat invertir els recursos a ampliar el permís patern”.

“El fet d’igualar els permisos i fer-los intransferibles contribueix a normalitzar el permís sense perjudicar la trajectòria professional”

Si bé és cert que la llei no té el mateix efecte per a tothom, Sara Moreno, sociòloga i investigadora a la UAB i especialitzada en polítiques de conciliació i desigualtat en el mercat de treball, diu que no hem d’oblidar les finalitats de la reforma: “El primer objectiu és que no hi hagi un cost diferencial en l’àmbit laboral, és a dir, lluitar contra la discriminació de les dones pel fet de ser mares. El fet d’igualar-los i fer-los intransferibles contribueix a normalitzar un permís per cura de criatures sense perjudicar la trajectòria professional de les persones. El segon objectiu és fomentar la igualtat i la corresponsabilitat”.

Els detractors de la reforma argumenten que es prioritza concedir més dies de permís als pares en comptes de, per exemple, crear polítiques per millorar les condicions postpart. L’OMS recomana que la lactància materna s’allargui fins als 6 mesos, però a Espanya només ho poden complir aquelles persones que s’agafen excedències. Moreno, per la seva banda, explica que en el debat s’estan barrejant dues coses: “una cosa és reconèixer el dret i l’obligació dels homes a cuidar de les criatures mitjançant la igualtat de permisos i l’altra, que és compatible i de manera paral·lela, demanar que s’allargui el permís de maternitat perquè es pugui alletar”.

Que hi hagi o no presència dels dos adults, en especial dels homes, pot introduir desigualtats o rutines de corresponsabilitat

El procés biològic de l’embaràs, el part i l’alletament crea un vincle innegable. Tanmateix, això no implica que la persona gestant sàpiga com gestionar la criança des del minut 0. Es tracta d’un procés d’aprenentatge, i a priori ni homes ni dones saben criar infants. Tota l’evidència empírica demostra que els primers mesos en què apareix una criatura en una llar són claus i fonamentals a l’hora d’establir nous hàbits. Que hi hagi o no presència dels dos adults, en especial dels homes, pot introduir desigualtats o rutines de corresponsabilitat

Com que les 6 primeres setmanes són obligatòries i simultànies, existeix el risc que la persona no gestant prengui un rol d’ajudant en comptes de dividir les tasques domèstiques i de cures. Moreno diu que “les estadístiques mostren que quan l’home està sol a casa assumeix molta més responsabilitat. No només quan està de permís, sinó també a posteriori. D’aquí la justificació de què sigui equiparable i intransferible i que no es pugui simultaniejar les 16 setmanes”. 

No obstant això, Campillo opina que s’exagera la importància de si les primeres setmanes està només la mare o el pare. La sociòloga posa l’exemple del permís parental de Suècia, un país pioner en la igualtat de gènere. Allà els progenitors es reparteixen 480 dies, i part d’ells es poden utilitzar fins que la criatura tingui 12 anys. Segons Campillo, “els pares suecs agafen la majoria del permís a partir que el bebè compleix 13 mesos. No crec en el determinisme que diu que si els homes no estan en el segon mes, no estaran presents en un futur”. 

El 94,4% de les persones que van reduir la jornada a temps parcial per cuidar una persona depenent a Espanya eren dones 

En relació amb aquest punt, Ann-Zofie Duvander, investigadora de política familiar de la Universitat d’Estocolm, va declarar a AFP que la paritat està lluny de ser perfecta: les mares utilitzen el 70% dels 480 dies. “Quatre de cada deu pares agafen el permís abans que el nen compleixi dos anys, però entre el 10% i el 15% no n’agafen cap. Les regles tradicionals de gènere continuen en vigor”, apuntava l’experta l’any passat.

Un cop finalitzat el permís, hi ha famílies que poden permetre’s matricular el fill en escoles infantils o pagar cangurs. Qui no té suficients recursos, en canvi, ha de deixar l’infant a càrrec d’altres familiars o ha de recórrer a la reducció de jornada. A Espanya no hi ha gaires polítiques family-friendly. Segons dades del 2017 de l’INE, el 94,4% del total de persones que van haver de reduir la jornada a temps parcial per cuidar una persona depenent (ja sigui un nen, un adult, un malalt o una persona amb discapacitat) a Espanya eren dones. 

Equiparar els permisos fomenta la normalització i esdevé un factor menys de discriminació per a les dones en el mercat laboral

Campillo és una ferma defensora de la reducció de jornada, però no només com una opció a escollir. La sociòloga de la UCM advoca per unes polítiques que permetin fer més compatible la vida familiar i laboral, tant per homes com per dones. “És una mesura neutra perquè beneficia a tothom, tingui o no tingui fills. Si no fem polítiques familiars més ambicioses, els permisos iguals i intransferibles tindran efectes regressius”. La tasca de cuidar dura més de 16 setmanes, i sovint són les gestants qui han de disminuir les hores de feina per a conciliar-ho tot. 

Amb tot, en el debat hi entren en joc moltíssims elements a tenir en compte. És evident que les mesures encara no són suficients per a aconseguir una societat més justa per motiu de gènere i de classe. Tanmateix, equiparar els permisos fomenta la normalització i esdevé un factor menys de discriminació per a les dones en el mercat laboral.

Tags:
Ona Falcó Vidal

Estudiant de Periodisme de la UAB.

  • 1