LOADING

Type to search

Cultura

Pepa Plana: “Em pronosticaven un fracàs perquè era pallassa dona, sola en escena i per adults”

Share
pepa plana - pallassa

Imatge de la Pepa Plana sense maquillatge de pallassa. Fotografia: Jordi Solé.

Pepa Plana Llort va néixer a Valls, Tarragona, fa cinquanta-tres anys. Des que era petita volia dedicar-se al teatre, però llavors encara no sabia que es convertiria en un referent per ser una de les primeres dones pallasses del món. Al llarg de la seva trajectòria professional ha rebut reconeixements tant nacionals com internacionals per la qualitat dels seus espectacles.

Comencem pel principi. Com et vas interessar pel món dels pallassos? Perquè quan vas començar la professió era gairebé completament masculina.

Vaig estudiar a l’Institut del Teatre de Barcelona perquè volia ser actriu, però, a pesar meu, vaig acabar com a pallassa. M’hi vaig resistir molt, vaig tirar endavant una companyia, Pretèrit Perfecte, durant deu anys, però finalment va guanyar la pallassa. Sembla molt poètic, però sento que no vaig triar la meva pallassa, la meva pallassa em va triar a mi. Quan vaig començar vaig veure que no hi havia marxa enrere. Em pronosticaven un fracàs perquè era pallassa dona, sola en escena i per adults, però no la van encertar gens.

Com van ser endinsar-se en una professió en la qual no hi ha referents?

És cert que no hi ha referents, però això pot ser un avantatge perquè busques la teva originalitat i t’inventes el personatge des de zero, no copies ningú. L’estereotip masculí de pallasso és molt clar. Si demanéssim un grup de gent que dibuixés la seva idea de pallasso, tots els dibuixos s’assemblarien. En el cas de pallassa, però, hi hauria tants dibuixos diferents com persones, perquè cadascuna se l’hauria d’inventar. És meravellós veure tot el ventall de dones pallasses que hi ha en aquest moment, perquè no n’hi ha dues d’iguals.

“És cert que no hi ha referents, però això pot ser un avantatge perquè busques la teva originalitat i t’inventes el personatge des de zero”

Però tu vas ser una de les primeres pallasses de Catalunya. T’has convertit en una de les primeres referents. T’ho esperaves, quan vas començar?

No sóc tan espavilada. No vaig fer-me pallassa perquè no n’hi hagués cap, sinó que era una necessitat original, primària i personal de fer espectacles preciosos. Al començament no m’importava triomfar o fracassar, però sí que sabia que treballaria molt. Ser referent ve amb els anys i perquè et toca. No ets conscient del que has arribat a transmetre fins que alguna pallassa et diu que ho és perquè et va veure a tu.

Vas estrenar-te com a pallassa fa vint-i-dos anys a la Fira de Tàrrega amb l’espectacle “De Pe a Pa”, que després vas portar a la Sala Muntaner de Barcelona. Per què vas decidir debutar amb aquesta obra?

L’espectacle era una gamberrada que no sabíem massa cap a on ens portava. El vaig construir amb la complicitat de Joan Busquets, que era com un germà gran. Vam anar molt a poquet a poquet, de número en número, fins que vam arribar a l’espectacle sencer. No hi havia res a perdre, no teníem por, només teníem clar que havia d’haver-hi un format teatral, perquè jo venia del món del teatre. També la sort de tenir les oportunitats d’ensenyar-lo a la Fira de Tàrrega i a l’enyorada Sala Muntaner, que ara ja no hi és. Estem acostumades a ser excloses, i quan ens apareixen oportunitats sembla que ens ha tocat la loteria i que gairebé ni t’ho mereixes, però no és així. La manca d’oportunitats fa que les nostres feines en femení estiguin menys valorades, però això és un ofici i es pot aprendre.

Només tres anys després de pujar als escenaris vas decidir crear el Festival de Pallasses d’Andorra, que és un referent de gènere en la professió de pallassa. Com va sorgir la idea?

Jaume Mateu i Bullich [Tortell Poltrona] es va apropar en acabar una actuació i em va dir que havia de muntar un festival de pallasses. Primer em vaig quedar de pedra, però després vaig pensar “i per què no?” Vaig començar a somiar amb un festival al qual a mi m’agradaria que em convidessin. Llavors, en una ocasió que vaig anar a fer un butlletí a Andorra vaig explicar la idea al programador cultural i es va entusiasmar. De carambola ja teníem la idea i un lloc. Finalment ho vam tirar endavant i va ser una setmana meravellosa. Van participar unes 90 pallasses d’arreu del món.

A la teva carrera has guanyat molts premis, com el Premi Nacional de Cultura, un dels més importants de Catalunya. Com et vas sentir en rebre’l?

Tots els premis, no només aquest, són com una pentinada d’ego. Moltes dones tenim la sensació que no ens ho mereixem. Just quan em van donar el Premi Nacional de Cultura tornava del Canadà, abans d’això havia fet una gira per sud Amèrica i també havia estat a Bèlgica. Quan vaig tornar no tenia actuacions i vaig pensar que ningú no em volia, però em va fer veure que realment ho estava fent bé. Vaig estar molt orgullosa de mi mateixa, però això no vol dir que se m’obrissin portes. El premi està aquí, però he continuat tenint les mateixes dificultats per accedir als escenaris.

“La manca d’oportunitats fa que les nostres feines en femení estiguin menys valorades, però això és un ofici i es pot aprendre”

En algun moment has trobat cap entrebanc?

Sempre n’he trobat, d’entrebancs. Jo dic que he tastat la glòria, perquè he tingut nits d’esgotar entrades i públic de peu, però també he tastat l’infern d’haver de suspendre l’actuació per no tenir públic, i sé que ni la glòria ni l’infern existeixen. La precarietat i la inseguretat es converteix en quotidià en el moment en què decideixes dedicar-te a un ofici artístic. Hi ha gent que està patint molt, però la pandèmia és la punta de l’iceberg. En precarietat ja estàvem, i en femení encara més!

Tot i els moments difícils i els pronòstics de fracàs, has arribat a tastar la glòria, com bé has dit. T’ho imaginaves?

Ni ho pensava ni ho buscava. Jo només he volgut dedicar-me al teatre, mai he tingut cap altra il·lusió, però no sabia com fer-ho. Va ser un gran coneixement assabentar-me que es podia estudiar. De fet, per mi encara no he arribat a la cima perquè encara no he fet l’espectacle dels meus somnis, el més bonic de la meva vida. Un espectacle que sempre porti a la meva memòria i que a l’espectador li toqui l’ànima.

Si vols recuperar l’entrevista a Pepa Plana, pots escoltar el programa sobre “Dones i Humor” que Onada Feminista va fer per Feminismes a Ràdio 4, on també vam entrevistar a Ana Polo i Henar Álvarez.

Tags:
Maria Giménez Baeza

Estudiant de Periodisme a la UAB.

  • 1