LOADING

Type to search

Cultura Opinió

“Nyotaimori, espines del sistema”: una crítica experimental sobre el neoliberalisme

Share
nyotaimori

“Nyotaimori, espines del sistema” es va estrenar el passat 21 de gener al Teatre Tantarantana de la mà de La Maièutica. Font: tantarantana.com

El nyotaimori és una pràctica japonesa que consisteix a menjar sushi col·locat en el cos nu d’una dona. El cos servicial es troba estès “com una taula” li explica un executiu d’una prestigiosa empresa a la Maude, una periodista autònoma i precària que està treballant en el seu primer gran projecte. Així s’inicia Nyotaimori, espines del sistema, una obra de Sarah Berthiaume que la companyia La Maièutica dona vida al Teatre Tantarantana sota la direcció de Núria Florensa.

Les feines del futur simbolitzen el progrés o retrocés de la nostra societat. Això és el que s’esforça per demostrar la Maude, la protagonista del drama occidental del capitalisme. Les feines del futur: dones que fan de “superfície” sobre la qual menjar sushi, vendre sostenidors que “empoderen” a les persones amb pits o treballar de manera autònoma, sense “cap” i amb els “teus” horaris.

Els tres personatges es limiten a intentar sobreviure sota la submissió de les forces productives

Amb tot, el que deixen veure els tres personatges occidentals de l’obra no és l’empoderament del cos femení, ni la llibertat de treballar com una vulgui, ni la motivació de viure una vida que valgui la pena viure. Tant la Maude (autònoma), com la seva parella (mestra i mare), com un home de mitjana edat (aturat) renuncien a una vida digna i es limiten a intentar sobreviure sota la submissió de les forces productives.

Paral·lelament, a l’altra banda del món, una treballadora tèxtil índia està fabricant els empower bra que porta la Maude. També, un treballador japonès repassa amb la delicadesa de les seves mans les imperfeccions de la carrosseria d’un cotxe com el de la Maude. I així es demostra l’estratificació de la precarietat i el drama contemporani de la classe treballadora: com revolucionar-se contra els de dalt sense renunciar a tothom que necessàriament està per sota?

Tots els personatges estan vinculats: encaixen en el món dins d’un engranatge omnipresent

Tots ells estan vinculats d’alguna manera: com encaixen en el món dins d’un engranatge omnipresent en totes les accions i decisions que prenem en vida. El capitalisme els segrega i classifica segons etiquetes: homes-dones, privilegiats-explotats, blancs-racialitzats, rics-pobres, exitosos-fracassats…

D’aquesta manera, l’obra de Berthiaume s’esforça per demostrar de manera àcida i còmica com dins de diferents estrats, totes estem destinades a entregar el cos i l’ànima a la productivitat d’un món capitalista que mai para. Un món que, a més d’explotar-nos, ens vol fer enemics i vol trencar els llaços entre les menys pobres i les més pobres. Un món que, si ets feminista, que sigui amb benefici econòmic o, sinó, ni parlar-ne. Un món on et diuen com i quan t’has de sentir “lliure”. Un món on els riures són enllaunats i les ganes de viure, ficcions.

La crítica feroç actual es barreja amb tocs de ciència-ficció que estiren les possibilitats espacials d’una interpretació teatral. Una aposta arriscada que, en certs moments, desconcerta de l’argument central de l’obra. Es tracta d’unes transicions “màgiques” dins de pantalles d’ordinador, portes grogues i maleters de cotxe que permeten que els personatges occidentals i els del tercer món es puguin arribar a trobar físicament. Tot i que en els moments de buits espaciotemporals la tensió es magnifica, pel mateix eix central de l’obra la crítica al neoliberalisme aquests experiments no queden prou justificats.  

La crítica es barreja amb tocs de ciència-ficció que estiren les possibilitats espacials d’una interpretació teatral

El que sí que es fa evident és que tots els personatges volen el mateix: la fugida. Escapar de la classe social, del gènere, de la feina, dels compromisos… Tots volen quelcom que mai no han tingut: una vida. I en aquest miratge on totes les espectadores ens podem veure reflectides, és quan el drama esdevé més agut. Les actrius de La Maièutica ens escenifiquen com la revolució per a un canvi de sistema és una batalla que ja no val la pena lluitar per a la majoria de persones. L’únic que volen, tal com diu la Maude, és “simplement, deliciosament, no fer res”. Desitgen l’alienació total, ser la superfície pel peix cru, sense feminismes, ni política de classe, ni alliçonaments morals. Simplement, no ser res.

Nyotaimori, espines del sistema és una obra que se centra en un discurs molt actual i molt reivindicat per les classes populars polititzades. Malgrat això, no busca entreobrir una finestra d’optimisme, ni plantejar solucions màgiques i inassolibles. I, potser, sí que les nostres vides necessiten un toc de ciència-ficció per cobrar sentit, ser reals, ser nostres. 

Tags:
Núria Cugat Tarridas

Estudiant de Periodisme a la UAB.

  • 1