LOADING

Type to search

Opinió Salut

Normalitzem els trastorns mentals i cognitius

Share
cervell - trastorns

Els hemisferis del cervell. Font: Pixabay

No he patit mai res que entri dins de la categoria de trastorns mentals o cognitius, però sí que tinc un tumor cerebral. Quan el van intentar extirpar va provocar una sèrie de característiques pròpies d’aquests trastorns i que fou el detonant que em va fer veure clarament la importància de normalitzar-los. Però, abans de parlar del meu cas, m’agradaria fer referència a una bona amiga, una de les persones més lluitadores i valentes que conec. Conèixer-la m’ha fet créixer i reflexionar sobre la vida mateixa. Parlo d’una noia amb la Síndrome d’Asperger, a qui conec d’ençà que anava a l’institut.

La Síndrome d’Asperger i la Maria

La Síndrome d’Asperger, del qual no havia sentit a parlar mai abans, és un trastorn neurobiològic que alterna característiques de trastorns mentals i de conducta i que està classificat dins dels trastorns de l’espectre autista. Els afectats mostren dificultats en la interacció social i en la comunicació amb altres persones, i senten un interès gairebé obsessiu per determinades activitats o àrees. També mantenen un alt nivell d’inflexibilitat tant cognitiva com comportamental i interpreten allò que se’ls diu de manera literal. Tenen molta dificultat a l’hora d’interpretar conceptes abstractes i sentiments, tant dels altres com els seus propis. Senten preocupacions molt intenses per temes concrets, de vegades parlen amb sí mateixos i se’ls veu maldestres a l’hora de moure’s. No són persones amb cap mena de retard mental. Al contrari, tot i que es perden a l’hora de planificar-se o concentrar-se amb alguna cosa concreta.  

S’ha de tenir en compte que aquests “campions” tenen també inseguretats i moments amb l’estat d’ànim més baix.

Quan la meva amiga -a qui anomenarem Maria- va arribar a l’institut, tothom va notar que alguna cosa era diferent en ella. La majoria de nens són cruels, encara més quan poden exercir el seu poder sobre persones indefenses que estan en els seus anys de creixement i construcció. És així, l’adolescència és complicada tinguis o no un trastorn de qualsevol mena. 

En el cas de la Maria, va ser encara més difícil. La gent se’n reia d’ella perquè actuava diferent, eren cruels amb ella. Els primers anys sentíem paraules com “esquizofrènia” o “bipolaritat”. No fou fins més tard que, per fi, els psicòlegs van decretar que la Maria patia la Síndrome d’Asperger.

Des d’aleshores, la Maria s’ha anat obrint camí en una societat que no sempre ha entès què li passa. Ella és per a mi un referent del què és, com diu ella, “ser una campiona”. Sempre valenta, amb un somriure i alguna cosa bonica per dir-te, aquesta és la Maria. 

El meu cas

Però, egoistament parlant, no va ser fins que jo mateixa vaig despertar a l’UCI d’un hospital, o fins que em van enviar de cap a un centre de rehabilitació per a persones amb lesions medul·lars o neurològiques, que em vaig adonar de la magnitud dels problemes mentals i cognitius i de la quantitat de persones que n’estan afectades. 

Al centre de rehabilitació vaig tenir l’honor d’interactuar amb pacients que havien sofert situacions similars a la meva. Lluitaven per adaptar-se a una situació que els era nova. També eren campions. Però s’ha de tenir en compte que aquests “campions” tenen també inseguretats i moments amb l’estat d’ànim més baix. Han de tirar endavant perquè la vida els ha colpejat, no perquè siguin especials. Absolutament ningú escapa de la possibilitat de patir un problema com el nostre. 

Absolutament ningú escapa de la possibilitat de patir un problema com el nostre

Aquesta nova situació, sumada a la meva experiència amb la Maria, han obert un nou món davant meu. M’he adonat de quantes coses ignorava i que segurament continuo ignorant. Ha estat ara que m’he preguntat: per què estic descobrint aquest nou món ara, quan en realitat ja l’hauria d’haver conegut abans? I aquesta simple pregunta, que en realitat no és tan simple, m’ha fet arribar a la conclusió de què la nostra societat, per molt oberta que es cregui, encara no està preparada per a acceptar que aquests problemes existeixen, que es poden convertir en els seus propis. 

La ignorància ha provocat la marginació de les persones afectades per trastorns mentals i cognitius. La compassió ha estat sempre un sentiment general que gran part de la societat ha sentit envers les persones que pateixen aquests trastorns, sense que en realitat sentís un real interès o preocupació. Hi ha persones que, actualment, inclús repudien i temen als afectats. Per altra banda, hi ha el paper dels metges, vinculats directament amb els pacients. Aquests es mantenen emocionalment allunyats, limiten el seu vocabulari a la terminologia mèdica que no tothom entén i actuen únicament seguint les seves creences i plantejaments. 

Ser pacient en un hospital es converteix en un infern en el qual et sents sol i incomprès per aquells professionals que estan allà per a ajudar-te. Fins i tot ara, que a poc a poc s’intenta introduir la psicologia en aquests metges. Som persones i mereixem que se’ns tracti com a iguals tot i les nostres carències. Necessitem que se’ns normalitzi, que la gent empatitzi amb nosaltres i entengui que som com ells. 

Perquè, senyores i senyors, el món és una ruleta i ningú està exempt de la possibilitat de patir un trastorn mental o cognitiu.

Tags:
Mireia Planas Sucarrat

Estudiant de Periodisme de la UAB, graduada en Direcció Hotelera per la EUTDH.

  • 1