LOADING

Type to search

Cultura Opinió

No és el mateix parlar de minories que de grups minoritzats

Share
Desirée Bela-Lobedde - minories

Desirée Bela-Lobedde, autora de “Minorías”. Font: Luciana Hoffmann

Sempre he pensat que si les minories s’ajuntessin, serien majoria. Si totes les persones que pateixen opressió, sigui del tipus que sigui, s’organitzessin i alcessin la veu contra el poder i l’statu quo, serien imparables. El sistema dibuixa un patró concret que tothom ha de procurar imitar en funció del gènere, ètnia o religió. La gràcia —o la desgràcia— de no encaixar en el model hegemònic és que immediatament es creen “individus de primera” i “individus de segona”, reduint les persones a una etiqueta capadora.

Aquí és on entren la culpa, la ràbia i el menyspreu per dissentir de la norma. La societat ens educa per empetitir quan algú ens assetja, ens discrimina o exerceix violència física o psicològica contra nosaltres. Tanmateix, abaixar el cap i seguir rigorosament el cànon no entra en els plans de la Yos, la Valérie, l’Iman, l’Anna, les integrants de la família Sey, la Montse, la Gisela, la Safia i la Silvia.

La societat ens educa per empetitir quan algú ens assetja, ens discrimina o exerceix violència física o psicològica contra nosaltres

Desirée Bela-Lobedde (Barcelona, 1978) presenta Minorías, un llibre que recull nou històries de dones que lluiten diàriament per contradir els estereotips cap a les seves comunitats. L’autora, d’ascendència equatoguineana, és comunicadora i activista compromesa amb l’antiracisme, el feminisme i l’activisme estètic. 

El 2018, Bela-Lobedde va publicar Ser mujer negra en España, un relat autobiogràfic on narra què implica ser una persona racialitzada al nostre país. Aquesta vegada, però, centra el seu llibre en les interlocutores, dones que se sinceren sobre quines opressions pateixen per ser trans, migrants, tenir una malaltia crònica dolorosa o viure en situació de discapacitat.

Actualment vivim en un món febril per la productivitat, els diners i el què diran. L’autora interpel·la el lector i l’empeny a fer una lectura pausada i conscient. Bela-Lobedde seu a conversar amb dones que s’estima i que són properes a ella, a excepció de Montse Vilarrasa i Valérie May, a qui va conèixer més tard.

Els qui se situen dalt de la piràmide social designen les minories per qüestions polítiques, no perquè siguin una realitat numèrica ínfima

L’escriptura de l’obra ha estat marcada per la pandèmia i l’activista va trobar més còmode contactar amb el seu cercle d’amistats. La quarantena va generar vulnerabilitat emocional, i acostar-se a desconegudes podia arribar a ser, si més no, invasiu. 

Pel que fa a l’estil, l’activista dialoga amb un to ple de tendresa. La manera en què relata experiències tenyides de cruesa és colpidora i al mateix temps empàtica. Treu a la llum temes controvertits, com poden ser la prostitució o l’apropiació cultural i introdueix termes com la Black excellence. El lector, quan s’endinsa en Minorías, sap que en sortirà havent après nous conceptes que reconfiguraran el seu esquema mental.

Si una cosa queda clara un cop finalitzat el llibre, és que les protagonistes no pertanyen a minories, sinó a grups minoritzats. Els qui se situen dalt de la piràmide social designen les minories per qüestions polítiques, no perquè siguin una realitat numèrica ínfima. Les etiquetes i les cotilles són eines de control social i, citant a Rosa de Luxemburg, “qui no es mou, no sent les cadenes”.

Tags:
Ona Falcó Vidal

Estudiant de Periodisme de la UAB.

  • 1