LOADING

Type to search

Opinió

M’he fet Tinder i no ho sabia

Share

Tinder

“Sembla que ara m’agrada el rock, la cervesa, la lluita en pro dels drets LGTBI+, les sèries i els gintònics. Si bé tres d’aquestes cinc afirmacions són certes, no em dic Paula, no tinc 24 anys, ni m’he obert un perfil a Tinder”.

Aquestes van ser les primeres paraules que vaig escriure fa un parell de setmanes, quan em van suplantar la identitat a la famosa app de cites. Resulta que algú havia capturat fotografies del meu Instagram i les havia utilitzat per esbossar tota una nova personalitat amb la meva cara i el meu cos.

No em dic Paula, no tinc 24 anys, ni m’he obert un perfil a Tinder

Me’n vaig assabentar gràcies a un amic de la meva parella, que em va reconèixer i m’ho va comentar ràpidament. Si no hagués estat per ell, continuaria vivint en la ignorància. Fins ara, quan un usuari trobava el perfil de la “Paula” tenia dues opcions: o bé feia swipe a l’esquerra —perquè jo no encaixava amb els seus gustos personals—, o bé lliscava, interessat, el polze cap a la dreta de la pantalla. Aquí naixia la possibilitat d’un match, la llum verda per iniciar una conversa.

D’entrada no em vaig angoixar massa, simplement em vaig plantejar què induïa a algú a fer-se passar per una altra persona. Qui hi havia darrere aquell perfil de Tinder? Per què ho havia fet? Pensant en la mítica sèrie de l’MTV, Catfish, mentiras en la red, el motiu més habitual es construïa sobre la baixa autoestima del suplantador, que, insegur del seu aspecte físic, robava fotos d’algú “atractiu” per trencar la barrera de la superficialitat i generar un vincle sentimental. Era un motiu prou innocent, però el suplantador també podia estar usant la meva cara per enganyar, treure diners o per danyar la meva imatge.

La preocupació va començar a cremar-me al pit. I si algú que havia parlat amb la “Paula” es topava amb mi pel carrer? I si la conversa no havia acabat bé? Podia ser que d’alguna manera m’afectés com a professional de la comunicació? Tot i res cobrava sentit dins el meu cap, que inventava nous escenaris a cada minut. Ja no només havia de vigilar en tornar sola de nit, a l’hora de vestir o de comportar-me, sinó que també havia de cuidar els posts que publicava. Perquè, oh, sorpresa, justament havien pres imatges on duia un biquini.

Ja no només havia de vigilar en tornar sola de nit o a l’hora de vestir o de comportar-me, sinó que també havia de cuidar els posts que publicava

Després de denunciar el perfil a través d’un formulari, vaig demanar als meus seguidors d’Instagram que si se’l trobaven, el denunciessin també. L’allau de respostes va ser instantània. Molts em donaven ànims, però la frase “a mi també m’ha passat” es repetia i repetia, principalment escrita per dones.

Perfils falsos a Tinder, Instagram i Only Fans. Ves a saber què se n’ha fet de les fotos de totes aquelles noies. I jo no podia parar de pensar en com podia actuar si no tenia l’app descarregada, en quina paperera virtual acabaria el meu formulari, en qui era responsable de tot allò. Que potser era culpa meva per penjar fotos en banyador? O per tenir el perfil públic?

La frase “a mi també m’ha passat” es repetia i repetia, principalment escrita per dones

És evident que cadascú ha de ser conscient del que publica i deixa de publicar, però això no implica que una persona tingui el dret a suplantar una identitat o a sexualitzar un cos per utilitzar-lo com a reclam.

No vull tenir por a publicar imatges en biquini perquè els mecanismes de lluita vers la violència digital siguin insuficients. I aquí parlo de suplantació, però vull extrapolar-ho al ciberassetjament, a la sextorsió o a l’enviament de contingut sexual no desitjat, per posar només tres exemples. Tantes i tantes formes de violència digital que cada dia són més habituals i perilloses.

Tags:
Ona Falcó Vidal

Estudiant de Periodisme de la UAB.

  • 1