LOADING

Type to search

Opinió Societat

M’agradaria dir que no, però les persones LGTBI creixem amb por

Share
por

“No estem confosos” és una de les reivindicacions del col·lectiu LGTBI, sovint qüestionat. Foto: Mireia Coca i Puig @mireia620

Recordo que amb 16 anys, enmig d’una ratllada sobre la meva sexualitat, vaig pensar: “és igual si t’agraden les noies. Si és així, t’aguantes i només estaràs amb nois, que bé que et molen”. I sí, m’atreien i m’atrauen els homes, però també les dones i vaig negar-m’ho durant molts anys —primer sense ni tan sols pensar-hi, després sense exterioritzar-ho— perquè tenia por.

Ara sovint penso que aquella por era irracional, que el meu entorn era amable i obert i que no tenia motius per quedar-me a l’armari i “conformar-me només amb els nois”, però no és cert. Seria injusta amb la Mar adolescent si li carregués les culpes per no haver tingut el valor que se suposa que hauria d’haver demostrat.

La por, en realitat, va més enllà d’un possible rebuig per part de la família o les amistats. Créixer sense referents implica, per exemple, ser incapaç d’imaginar la teva vida amb algú al teu costat —en el meu cas, amb una noia— i això et limita i et condiciona, com si des de ben petita renunciessis a una part de la teva felicitat.

Créixer sense referents implica ser incapaç d’imaginar la teva vida amb algú al teu costat i això et limita i et condiciona, com si des de ben petita renunciessis a una part de la teva felicitat

Tot plegat, però, pensava que era problema meu, una mena d’incapacitat social per culpa de ser massa intensa, però parlant amb persones LGTBI de diferents generacions m’he trobat amb sensacions i experiències similars. “Va haver-hi un moment on vaig assumir que sempre hauria de viure sol”, em confessava un home gai d’uns 50 anys. Sincerament, és dolorós adonar-se que és un pensament recurrent que inclús ens costa compartir entre nosaltres.

No ho negarem, la por s’accentua quan ocorren assassinats com el del Samuel a Galícia, quan llegeixes què va passar i penses que podries haver sigut tu o qualsevol de les teves amigues mariques o bolleres. Per sort o per desgràcia, arran de l’agressió les xarxes han esdevingut un espai per compartir situacions lgtbifòbiques que han patit membres del col·lectiu, moltes d’elles relacionades amb l’assetjament escolar quan eren infants. L’inici de tot, segurament.

La por s’accentua quan ocorren assassinats com el del Samuel, quan llegeixes què va passar i penses que podries haver sigut tu o qualsevol de les teves amigues mariques o bolleres

Un dels fils de Twitter que més em va commoure va ser el del dramaturg i director Guillem Clua: “La història de com em vaig convertir en el marica de la meva classe a l’escola i de com un hàmster em va salvar la vida”. Una amiga cishetero (fins que es demostri el contrari) em va escriure per dir-me com l’havia emocionat la història del Clua i a mi em va sorprendre que la sorprengués el seu relat.

Vam parlar d’altres experiències que havíem llegit els últims dies i les dues compartíem indignació i tristesa, però per ella tot era nou i jo, en canvi, em vaig adonar que ho tenia assumit, que formava part de la meva vida, i em va fer mal. El dolor venia perquè havia normalitzat un comportament que no hauria de ser normal, però també perquè ens vaig descobrir invisibles. Massa gent no és conscient del patiment del col·lectiu LGTBI durant la infància, i si ni tan sols es detecta, encara menys es podrà aturar.

Ens hem fet adults amb por perquè vam créixer amb ella mentre ens assenyalaven i quan hem sigut adolescents i joves hem hagut de pensar-nos-ho dos cops abans de fer-nos un petó en un lloc públic o de vestir de manera massa marica o bollera. Recordo estar a la terrassa d’un bar a Barcelona amb una noia que m’agradava, que per fi sorgís el nostre primer petó i pensar: “ai, encara ens diran alguna cosa els dos senyors d’allà”. No ens van fer cap comentari, però les seves mirades em van fer sentir incòmoda i sí, és el record que guardo d’aquell moment especial.

Sovint intentem ignorar la por i possiblement ens acabem fent el petó que desitgem i duem la roba que volem, però hem d’aguantar mirades, menyspreus, insults i cops

Sovint intentem ignorar la por i ens acabem fent el petó que desitgem i duem la roba que volem, però hem d’aguantar mirades, menyspreus, insults i cops. Alguns, com el Samuel, no hi són per explicar-ho perquè un grup d’homòfobs li va arrabassar la vida. Any 2021 en un dels països on el col·lectiu LGTBI està més protegit, i encara així ens maten.

Segurament ens agradaria que allò personal no fos polític, però som dissidència sexual i de gènere en un món cisheteropatriarcal, no li podem treure el sentit polític perquè no tenim cap altre remei. Serem visibles, no ens amagarem i lluitarem per poder viure i ser en llibertat, per nosaltres i pels que vindran.

Tags:
Mar Sifre Rigol

Periodista per la UAB. Mínor en Estudis de Gènere. Editora Web a Onada Feminista. Col·laboro a Feminismes a Ràdio 4.

  • 1