LOADING

Type to search

Política Societat

Magdalena Piñeyro: “La salut és una excusa per justificar l’odi que ens tenen a les persones gordes”

Share
fat is not a bad word - gordofobia

La gordofòbia és una de les discriminacions sistèmiques més invisibilitzades. Font: Stop Gordofobia

“L’activisme gordofeminista és el que em va conduir a transformar el dolor en ràbia i la ràbia en crit”. Així introdueix Magdalena Piñeyro autora uruguaiana llicenciada en Filosofia, màster en Estudis de Gènere i Polítiques d’Igualtat i especialitzada en Teoria Feminista— el seu últim llibre 10 gritos contra la gordofobia. Aquesta “gorda feminista”, tal com es descriu a ella mateixa, porta quasi deu anys d’activisme via xarxes socials, organitzant tallers i xerrades i muntant iniciatives com la plataforma Stop Gordofobia; per posar fi a les discriminacions que la societat imposa sobre les persones gordes i abolir els cànons de bellesa establerts.

10 gritos contra la gordofobia és un recull de deu punts que marquen un recorregut cap a l’empoderament d’una persona gorda. Des de la consciència política que el problema no està en el cos sinó en la societat, fins a l’activisme gras. És més, qualsevol persona que senti que la pressió estètica sobre el seu cos l’invalida en alguns aspectes de la seva vida, es veurà reconfortada amb les premisses del llibre.

Amb un lèxic simple, expressions quotidianes i estructures gens enrevessades, Piñeyro escriu tot un manifest amb forts fonaments filosòfics accessible a qualsevol persona. Llegint, la lectora s’enriqueix de les eines d’empoderament que l’autora ofereix i, a més, la pot arribar a conèixer personalment: amb anècdotes, reflexions pròpies i explicades a la seva manera, exposant els seus referents a l’hora de reconciliar-se amb el seu cos. Magda Piñeyro aconsegueix transformar-se en una aliada molt pròxima de tota persona que se senti identificada amb el llibre.

Piñeyro escriu tot un manifest amb forts fonaments filosòfics accessible a qualsevol persona

Amb tot, el procés per arribar a escriure 10 gritos contra la gordofobia no ha estat gens fàcil per l’autora. Tal com explica al llibre, des de petita s’havia sentit una estranya en el seu propi cos. Sempre havia desitjat despertar i, de cop, ser prima. Ser acceptada. Des de ben jove que ha patit assetjament tant al carrer com en l’àmbit privat. Ha hagut d’aguantar comentaris despectius i fins i tot d’odi contra el seu cos sense que ella pogués fer-hi res al respecte. S’ha vist sotmesa a tota mena de dietes per tal de modificar allò immodificable. A més, ha patit negligències mèdiques només pel fet de ser gorda.

Per tot això, Piñeyro va anar veient de manera progressiva com el dolor i el patiment que experimentava cada dia anava més enllà d’ella individualment. Tot va culminar durant les protestes del 15M, quan ella i un company seu, també gras, van començar a compartir sentiments i reflexions sobre les seves realitats gordes. A partir d’aleshores, en veure que es tractava d’una discriminació estructural i que afectava a totes les persones gordes, van decidir fundar Stop Gordofobia com a primera gran plataforma sobre activisme gordofeminista.

Actualment, compten amb quasi dos-cents mil seguidors a Facebook i més de catorze mil a Twitter. Amb tot, la lluita per abolir les discriminacions per raó de pes encara és molt emergent. Piñeyro no es cansa de repetir que encara hi ha massa prejudicis en contra les persones gordes que, majoritàriament, la gent no s’adona que són gordofòbics.

La patologització de la gent grassa és un dels prejudicis de la gordofòbia més estesos socialment

Per exemple, la patologització de la gent grassa és un dels prejudicis més estesos socialment. Per demostrar-ho, Magdalena Piñeyro sempre que fa una xerrada a un institut comença llençant la pregunta: “Quants de vosaltres no mengeu de tant en tant una hamburguesa i unes patates fregides?”. Ningú aixeca la mà. És a dir, la majoria de persones es permeten menjar ocasionalment “menjar brossa” sense cap remordiment. En canvi, per a la gent gorda, queda estrictament prohibit.

En un directe des de la seva compta d’Instagram, l’autora va explicar que un cop anava menjant una bossa de patates pel carrer i que una dona la va aturar, li va agafar un sacsó de la panxa i li va dir que ja estava prou gorda per menjar patates. Per tant, la qüestió no es centra en la salut, sinó que les persones gordes seran tractades de “malaltes” a la mínima que mengin un aliment no considerat saludable.

gilmore girls - gordofobia

Les representacions mediàtiques de persones primes que mengen molt i malament són acceptades socialment. Font: Sèrie Gilmore Girls.

Per altra banda, si una persona prima menja constantment “menjar brossa” sense engreixar serà, fins i tot, una persona envejable. Només cal pensar amb casos representatius com les protagonistes de la sèrie Gilmore Girls, que una de les seves característiques més emblemàtiques és menjar molt i malament i, en el seu cas, no resulta cap problema. “La salut és una excusa per justificar l’odi que ens tenen”, reafirma Magdalena Piñeyro.

Seguint amb aquesta idea, Raquel Lobatón, nutricionista mexicana antigordòfoba, va fer una xerrada a l’Instituto Canario para la Igualdad sobre que estar gras no és sinònim de malaltia i que l’estat del cos va més enllà de la dieta i l’activitat física d’una persona. A més, quan s’ataca a persones gordes amb termes de “salut”, no s’entén aquest concepte per complet.

Tal com explica Magdalena Piñeyro, la salut engloba tant la física com mental, un medi ambient saludable, un sou digne, viure sense patir discriminacions de cap mena, etc. Segons Lobatón, només el 15% de la salut d’una persona depèn dels seus actes com fer esport, la dieta o no fumar. Amb tot, el 85% restant depèn de factors externs de la persona. “Només per aquest 15% ja creuen que ens poden dir de tot i fer-nos la vida impossible”, explica Piñeyro.

L’activista també es mostra crítica amb el moviment feminista. Tot i que des de molt jove ha format part d’organitzacions i assemblees feministes, recorda algunes experiències que demostren com la lluita de les dones “de la mateixa manera que no s’ha revisat completament la blanquitud, tampoc s’ha revisat completament la gordofòbia”.

En una xerrada que va anar a fer en un espai feminista, se li van acostar en privat diferents noies per explicar-li que patien Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA), però que no s’ho havien explicat entre elles per vergonya. “No pot ser que no parlem entre nosaltres d’això. Això també és política i també és feminisme”, reivindica Piñeyro.

“De la mateixa manera que no s’ha revisat completament la blanquitud, tampoc s’ha revisat la gordofòbia”

Per altra banda, l’escriptora també critica com algunes accions feministes no estan pensades per a les gordes. Per exemple, el cas de Femen, que totes les seves accions són ensenyant els pits. Si una gorda no se sent preparada per ensenyar el seu cos en públic, queda directament exclosa de poder participar en l’acció.

Magdalena Piñeyro porta quasi una dècada lluitant pels drets de les gordes col·lectivament. Ha pogut trobar espais on sentir-se segura i acompanyada per altres persones que pateixen el mateix estigma que ella. Actualment, després de passar per depressions i molts anys de teràpia, l’autora admet que ja accepta el seu cos. No l’estima de la manera que venen les campanyes de Body Positivity —tan populars a les xarxes socials i que releguen la responsabilitat d’estimar-se a l’individu i no assenyalen la discriminació sistèmica—, però sí que es troba en un punt on no desitja ni aprimar-se.

Piñeyro defensa que una persona gorda pot arribar a ser més o menys feliç si és conscient que ella no és el problema

Per tant, Piñeyro defensa que encara que sigui molt difícil, una persona gorda pot arribar a ser més o menys feliç si és conscient que ella no és el problema i es mostra activa a lluitar contra un sistema que genera gordofòbia en la societat. “Moltes noies que venen a les meves xerrades m’expliquen que amaguen el meu llibre o el descarreguen directament d’internet perquè els fa vergonya que, sent gordes, la gent les vegi llegint sobre empoderament gras”.

Segons l’autora, això forma part de la gordofòbia interior que totes portem dins. “Sí que és dur l’activisme i a vegades ens trobem amb coses que ens venen ganes de plorar. Però el que hi ha en aquest costat és un món on tenim molta menys vergonya, on deixem d’amagar el nostre cos, on podem menjar tranquil·les, on podem conciliar-nos amb l’activitat física, amb la roba, amb el carrer, amb una mateixa,etc. Jo animaria a qualsevol persona gorda que segueixi aquest camí, perquè el que els espera és meravellós”, explica Piñeyro.

L’autora de 10 gritos contra la gordofobia també compta amb un altre llibre, STOP Gordofobia y las panzas subversas, publicat el 2016. Escriu articles d’opinió regularment al seu blog personal i manté el seu activisme diàriament a les xarxes socials. Encara queda molt per veure de l’activisme gras i resulta evident que és una lluita que no frenarà per molts impediments que es trobin en el camí.

Tags:
Núria Cugat Tarridas

Estudiant de Periodisme a la UAB.

  • 1