LOADING

Type to search

Societat

Lucía Mbomio: “No ens ensenyen a no ser racistes i masclistes”

Share
Lucía Mbomio

Lucía Mbomio. Foto: Sergi Alcàzar.

Lucía Mbomio és periodista, reportera i escriptora. Ha treballat a programes com ‘Españoles por el Mundo’ de RTVE o ‘Madrid Directo’ de Telemadrid. Actualment participa a ‘Aquí la Tierra’ de Televisió Espanyola (TVE). Lucía Mbomio, de pare guineà i mare espanyola, s’ha criat a Alcorcón tot i que també ha viscut a Guinea Equatorial i Londres. La periodista assegura que narra des de “la raça, el gènere i el barri”.

Què és per tu el periodisme?

El periodisme és la via per explicar històries. És un ofici meravellós. Ens permet explicar les nostres històries, i també les dels altres, perquè arribin a més gent. El periodisme ens permet explicar-nos des del que nosaltres som. El relat serà més real i complet si contemplem un punt de vista més ampli; les arestes identitàries que ens travessen. També implica el barri; Alcorcón. Li dic barri, encara que sigui un municipi, perquè hi barrejo sentiments i emocions.

La televisió és un mitjà de comunicació que proporciona moltíssima visibilitat. Sents responsabilitat o pressió per la feina que desenvolupes com a figura pública?

Intento no pensar en la responsabilitat que tinc en el meu dia a dia. Si hi pensés viuria la professió amb més estrès. Malauradament, hi ha poques dones negres treballant a la televisió encara que a la nostra societat cada cop n’hi hagi més. És important que la televisió reflecteixi allò que succeeix a la realitat. L’any passat, la BBC va determinar que un 20% dels seus presentadors i reporters serien persones no blanques per semblar-se a la societat britànica. La societat està formada per moltes races, ètnies i colors de pell diferents i la meva responsabilitat és recordar-ho. De vegades, sense voler acabes ocupat un espai en el qual no se t’esperava. Això passa en la majoria de professions i oficis, tenint o no títols acadèmics. El simple fet d’ocupar aquest espai ja és important.

“La societat està formada per moltes races, ètnies i colors de pell diferents i la meva responsabilitat és recordar-ho”

¿Aquesta responsabilitat inconscient la trasllades al teu treball?

Al programa ‘Aquí la Tierra’ intentem entrevistar i visibilitzar dones que sempre han estat treballant a l’entorn rural. Entrevistant a una ramadera asturiana em va comentar que hi havia hagut una llarga generació de dones treballant en el camp encara que no s’hagi sabut mai. També tinc un canal de Youtube, ‘Nadie nos ha dado vela en este entierro‘. La primera pregunta que faig és: ‘D’on ets? D’on diuen que ets? D’on sents que ets?’. Aquestes tres preguntes s’exposen les vivències d’aquelles que sempre han estat estrangeritzades.

Escrius a Afroféminas i a Pikara Magazine. També has escrit llibres com ‘Las que se atrevieron’ i ‘Hija del camino’. L’escriptura té el mateix poder que la televisió per canviar imaginaris socials?

M’agradaria pensar que sí. Hi ha poques històries protagonitzades per persones que se solen trobar al marge traduïdes al castellà. M’he identificat amb les protagonistes de moltes novel·les amb protagonistes no negres. Però, quan algú explica una història semblant a la teva i en el teu context, és molt poderós. Tot allò que has viscut es fa realitat. En aquest moment, i com diuen altres autors, reps una abraçada. L’escriptura té la capacitat de fer la crònica del mateix lloc que potser tu has viscut tota la teva vida. Les que tenim un color de pell diferent vivim unes històries que no sempre són exactament iguals a les dels altres. El racisme té el seu pes.

“L’estrangerització és constant. Sempre intento explicar que he nascut aquí”

T’han preguntat moltíssimes vegades ‘D’on ets?’ només pel teu color de pell?

L’estrangerització és constant. Sempre intento explicar que he nascut aquí. Que no se’ns pugui concebre com als altres és esgotador. Hi ha una construcció sistemàtica de l’espanyolitat, com si només pogués existir-ne una. L’espanyolitat mai ha estat només d’una forma perquè Espanya està molt a prop del continent africà. Es construeix com un sistema. Per exemple, es va deslligar una gran polèmica després de la publicació d’una imatge de The New York Times sobre l’afectació de la Covid-19 a Barcelona. La imatge estava protagonitzada per una família que no era blanca. La gent es va ofendre: “Aquesta no és la típica família catalana!” Però, com és la típica família catalana al segle XXI? No hi ha només un tipus de família catalana, cada vegada les famílies són més diverses. Això hauria de deixar de sorprendre’ns.

Fotografia de Samuel Aranda publicada a The New York Times.

Fotografia de Samuel Aranda publicada a The New York Times.

 El racisme segueix present a la societat espanyola?

El primer pas és reconèixer l’existència del racisme. Si neguem l’existència del racisme, el masclisme i el classisme no podrem començar a plantejar mesures per acabar amb ells. Aquests sistemes d’opressió existeixen en qualsevol societat. Ens ensenyen que ser racista és una cosa dolenta i per això no parlem sobre això. No ens ensenyen a no ser racistes i masclistes. No podem continuar vivint en una societat alienada d’una realitat que ens pertany.

“Si neguem l’existència del racisme, el masclisme i el classisme no podrem començar a plantejar mesures per acabar amb ells”

“El racisme ja no existeix”, consideren altres.

Alguns es justifiquen: “Si el racisme existís, tu no haguessis estudiat” o “a tu t’han apallissat?”. Com a analogia, el masclisme no és només que no et deixin estudiar o que t’apallissin. Hi ha molt més darrere. Les dones negres no apareixem als llibres d’història, tampoc als mitjans de comunicació. El masclisme i el racisme es manifesten de diverses maneres, moltes d’elles al dia a dia. Un dia, en arribar a un acte que jo mateixa presentava, en veure’m em van indicar on era l’habitació de la neteja. No passa res, ser netejadora no és una cosa negativa. El problema és que no puguin concebre’t també com a periodista.

A les dones els afecta el racisme més que als homes?

El racisme ens afecta de maneres diferents, ni més ni menys. Els homes pateixen més identificacions per perfil racial, una pràctica comuna a Espanya. Les dones pateixen més hipersexualització. A quantes dones negres ens han preguntat quant cobrem estant a la Gran Via de Madrid? Hi ha un racisme de gènere, ens pertoca de manera diferent. El to de pell també és una cosa important, el colorisme. Una dona amb la pell més fosca s’enfronta a unes problemàtiques diferents de les d’una dona amb la pell més clara. Segurament, aquesta última tindrà més facilitats que l’anterior per a treballar en sectors com la publicitat o la moda.

Pots recuperar l’entrevista a Lucía Mbomio al programa sobre Dones i Ètnia d’Onada Feminista.

Tags:
Andrea Salazar Steindorff

Estudiant de Periodisme a la UAB. Mínor en Estudis de Gènere. Coordinadora de l'àrea audiovisual a Onada Feminista. Col·laboro a Feminismes a Ràdio 4.

  • 1