LOADING

Type to search

Cultura Opinió

“Low Level Panic”: l’emancipament feminista de fa trenta anys encara segueix vigent

Share
low level panic

“Low Level Panic” és una obra de Clare McIntyre que mostra les frustracions existencials de dones treballadores sense prou llenguatge per emancipar-se. Font: salafenix.com

Tres companyes de pis es presenten al públic des de la màxima quotidianitat del seu lavabo. Són tres noies molt diferents: la Mary, la Joe i la Celia. Cada una d’elles batalla les seves guerres personals i polítiques amb armes molt diferents. Un punt d’inflexió quasi accidentat provocarà que comencin a compartir les unes amb les altres les pors, les rancúnies i les injustícies que senten respecte a si mateixes i respecte al món en el qual els hi ha tocat viure com a dones.

Low Level Panic és una obra de Clare McIntyre estrenada fa més de trenta anys. Avui, la Cia Les Llunàtiques es retroba amb els personatges de la dramaturga anglesa per descobrir que els seus problemes encara no han passat de moda. La història de les tres protagonistes comença amb una troballa inesperada: la Mary recull de les escombraries una revista porno que li remourà tot un seguit de sentiments, confosos i aïrats, que porta dins seu des de fa molt temps.

Les Llunàtiques demostren que els problemes dels personatges de Clare McIntyre encara no han passat de moda

La repulsió que li generen les imatges pornogràfiques s’enllaça amb un discurs implícitament feminista que s’anirà construint amb el transcurs de l’obra: per què als homes els exciten aquelles imatges? Per què el sexe està exclusivament enfocat al plaer masculí? Per què les dones hem de patir sota els cànons de desig dels homes, tant si complim la norma com si no? I tots aquests interrogants són el caldo de cultiu ideal per un estat de “pànic contingut” que es respira en totes les escenes.

Les protagonistes de McIntyre ens transporten a un passat recent on les dones treballadores no disposaven d’un llenguatge feminista propi com actualment. Un passat on el desig de ser cosificades fora del prisma patriarcal semblava una bogeria. És per això que aquests testimonis ens aporten una retrospectiva necessària per entendre la nostra situació actual. Un present en el qual comptem amb més llenguatge que ens empodera a l’hora de lluitar pels nostres drets.

Les protagonistes ens transporten a un passat recent on les dones treballadores no disposaven d’un llenguatge feminista propi com actualment

Cada una de les protagonistes afronta a la seva manera les imatges de la revista, perquè cada una ocupa un lloc diferent enfront de la mirada masculina. Una és grassa i alta, l’altre és baixa i primeta i l’altre és sexy, tot i no voler ser provocativa. Una està desesperada per trobar a algú que la desitgi, de la manera que sigui. L’altra s’entrona en ser la que més “èxit” té a les festes. I la tercera, està farta de ser escrutada per la mirada dels homes.

Totes viuen sota el mateix sostre: són víctimes d’una cosificació que les maltracta quotidianament i que les fa viure amb por, ràbia i impotència. Perquè, tot i no trobar les paraules justes, saben que el problema no són elles, sinó la manera com són socialitzades pel fet de ser dones.

És per això que a partir de les seves vivències, van construint un discurs des de la política de l’experiència. Elles no ho saben, però s’estan armant com un gran batallot feminista. Es fan costat les unes a les altres, tot i les enveges i els retrets. Perquè sempre desitgem el que no tenim i no sabem el que tenim fins que ho perdem. Però el que fan evident les tres joves és que amb el suport mutu, l’estat de pànic contingut se suporta millor.

El que fan evident les tres protagonistes és que amb el suport mutu, l’estat de pànic contingut se suporta millor

Trenta anys després, moltes de les pors i dels desitjos de la Mary, la Joe i la Celia continuen vigents en la nostra societat. Encara tenim molt a desitjar i molt a lluitar. Encara ens costa construir-nos fora d’una cosificació sexista i repressiva. Malgrat això, vivint les penes de les altres ens empoderem per agermanar-nos amb més força i per seguir elaborant el discurs feminista amb un llenguatge cada vegada més sòlid.

La Sala Fènix acull Low Level Panic fins al 19 de desembre. Fins aleshores podeu compartir amb elles molta ràbia continguda i un estat de pànic constant que, al cap i a la fi, és el que ens impulsa a seguir lluitant. 

Tags:
Núria Cugat Tarridas

Estudiant de Periodisme a la UAB.

  • 1