LOADING

Type to search

Opinió Vida

Joves i tendres

Share
escriure

Quan s’escriu, es comunica o es fa literatura d’ofici; no és un hobbie per molt que es gaudeixi la feina feta. Foto de: Kelly Sikkema, Unsplash

No és la tendresa, sinó que són la impaciència i la tossuderia, les paraules que ben sacsejades componen el còctel dolç i escumós de la joventut. Oh, divino tesoro. A banda de jove, impacient i tossuda, espero que entre moltes coses més, soc obsessiva i m’enamoro d’allò que m’enrabia i que no em puc treure del cap. Fa dues setmanes que no penso en res més que no sigui en l’ofici d’escriure. Potser perquè m’hi vaig avessar en un moment de tossuderia lúcida i ja no me n’he pogut desfer. 

Qui diu ofici d’escriure, diu periodisme i tot el què hi càpigui sota aquest paraigües. Entre pensada obsessiva i pensada encara més obsessiva, només em repeteixo que això d’escriure és veritablement turmentador. Normalment em passa de nit, quan he acabat la jornada rutinària i em puc permetre pensar de forma orgànica, abandonar el jo mecànic que s’apodera de la meva ment durant el dia. M’assec davant de l’escriptori i penso. Sense clicar una sola tecla. Perquè és que de vegades, ni amb l’organicitat del meu pensar, sé que dir. 

Fa dues setmanes que no penso en res més que no sigui en l’ofici d’escriure. Potser perquè m’hi vaig avessar en un moment de tossuderia lúcida i ja no me n’he pogut desfer. 

En tant que jove, impacient i tossuda, m’atreveixo sovint a analitzar si potser és alguna cosa del meu entorn que m’imposa el bloqueig. De vegades, crec que tant de tuits provinents de la catalanor, tant d’stories del que opinen les meves amistats, tant de TV3 i tant dels diaris dels pebrots que no tinc temps de llegir, em perverteixen. I em bloquegen. I m’anul·len fins a l’ínfima gota d’innovació que podria aportar. 

Aleshores és quan m’espanta encetar un paper en blanc. I em pregunto: per què escrius, què en faràs d’això, qui et llegirà o com et guanyaràs el pa? Si és que d’ençà que vaig esgotar tota la lucidesa en un moment de tossuderia extrema, no sé si és possible hidratar-me més la ment d’aquest brevatge il·luminador. 

De moment, em queden la joventut, la impaciència, la tossuderia i una por que em calla

De moment, em queden la joventut, la impaciència, la tossuderia i una por que em calla. En certa manera, una autocensura personal, imposada pels fantasmes del menyspreu que habiten en algun lloc del meu interior i cada vespre, quan em poso davant del portàtil, apareixen per espantar-me. 

En un ofici on per poder menjar, cal destacar per damunt de tot, què passa si s’és dona? Fa gairebé cent anys que Virginia Woolf va escriure Una cambra pròpia, quan les dones no tenien notorietat en el camp de l’escriptura ni disposaven d’eines per dedicar-s’hi. Mancaven de diners i d’un espai privat. Un segle després, hem guanyat visibilitat, però de diners, no gaires. M’asfixia posar-me en competició amb mi mateixa amb cada coma que escric perquè soc incapaç de parar de qüestionar-me el que estic fent i la meva legitimitat. 

Què ho fa, que ens hem de justificar per tot? Que ho hem de demostrar tot? Després de molt d’esforç, no podem manifestar ni la meitat perquè la tendència és a mutilar els nostres pensaments, les nostres idees. Quants intents de línies amb angoixa hauran escrit les dones durant les darreres setmanes?

No ho sé. Jo uns quants, el meu entorn, també. Qui sap. Escrivim amb angoixa, ens crea inseguretat la nostra feina, si és que algun dia podrem arribar a anomenar-la així o és que romandrà com a hobby pels sempres dels sempres. En canvi, no consumim amb angoixa. Els discursos dels altres els engolim amb ànsia i els repliquem. Les bombolles informatives virtuals són tot un què a l’ofici d’escriure d’avui. 

Però els discursos, dins de l’ecosistema on estem submergides, només fan que replicar-se’ns. Quanta por ens fa dir alguna cosa que se sobresurti del nostre status quo virtual?

Quants discursos no ens ressonen ja d’haver-los llegit o escoltat de mil i una maneres? Aquestes bombolles creen espais de comoditat i de fàcil difusió. Què estem dient que no s’hagi dit ja? Els formats canvien sense parar, s’esgoten i ens cansen. Però els discursos, dins de l’ecosistema on estem submergides, només fan que replicar-se’ns. Quanta por ens fa dir alguna cosa que se sobresurti del nostre status quo virtual?

Sovint m’encaparro amb què passaria si tingués més diners, més oportunitats de treballar del què realment m’agrada. Disposaria de més llibertat d’expressió? Si a periodisme o a l’escola d’escriptura aprenguéssim a monetitzar el què estudiem, potser viuríem diferent. Si en comptes d’aprendre’ns fil per randa l’estructura obsoleta de la notícia, els criteris de noticiabilitat o de seguir perpetuant la imatge del senyor de seixanta anys que ha tingut l’oportunitat de viure del què escriu i que ha pogut portar una vida digna, gairebé inimaginable al moment actual, no ens preocuparíem tant: 

Per expressar les nostres conviccions lliurement. Per com passar l’estiu. Per haver de deixar de fer la feina per la que ens hem qualificat i treballar dignament de qualsevol cosa. Per arribar als trenta anys i preguntar-nos si ens podrem permetre independitzar-nos. Per si seguirem escrivint o si tan sols quedarà en un record preciós d’uns anys on alguns vam tenir la gran i bellíssima oportunitat d’interioritzar com es fa això d’escriure. I per tant, què faríem si tinguéssim més diners? Podríem dedicar-nos enterament a l’escriptura?

Què faríem si tinguéssim més diners? Podríem dedicar-nos enterament a escriure?

Així que jove, impacient i tossuda, m’atanso cada vegada més a un món d’homes, dividit en bombolles aparentment indestructibles. No sé com viure del que faig quan em fa por, però potser aquest és un bon principi. Les joves no només som tendres. És hora de posar la tossuderia damunt del paper en blanc, pensar nou i reivindicar que si l’ofici d’escriure és un ofici, que en puguem viure. Mentre no ho aconseguim, vespres turmentadors i a seguir escrivint. 

Tags:
Clara Pont Vílchez

Periodista. Ara, estudiant del Màster en Periodisme Literari, Comunicació i Humanitats a la UAB.

  • 1