LOADING

Type to search

Cultura

Laia Viñas: “M’ho vaig pensar una mica abans de fer al protagonista de ‘Les Closques’ un home”

Share
Fotografia de Laia Viñas. Font: L’Altra Editorial.

Fotografia de Laia Viñas. Font: L’Altra Editorial.

La Laia Viñas era una jove periodista de vint-i-quatre anys fins al novembre de 2020, quan també es va convertir en escriptora en guanyar el Premi Documenta 2020 amb la seva primera novel·la Les Closques. Cinc mesos després, el llibre ja es troba als prestatges de les llibreries.

¿Quan es va començar a gestar la teva primera novel·la Les Closques?

Vaig començar a pensar a escriure un llibre cap al segon curs de la carrera. Vaig partir de la idea d’un pare i una filla que es retroben després de molts anys sense tenir contacte. A partir d’aquí vaig veure que m’interessava parlar de tot lo bagatge que portava este pare; de la primera joventut, la seva adolescència i, sobretot, la infantesa, que és quasi la meitat de la novel·la. Aquesta infantesa és molt important perquè està ambientada en el Delta de l’Ebre als anys cinquanta i seixanta. Era un lloc que a mi m’interessa plasmar en aquell temps, perquè ara ens sembla molt bonic, però llavors era un lloc molt dur on viure i sobretot on treballar.

Per què vas decidir ambientar la història entre els anys cinquanta i setanta?

No sé per què, però no m’interessa gaire el present. Crec que se’m faria difícil parlar-ne perquè perd el punt romàntic que m’agrada trobar quan llegeixo i escric. També és una cosa personal, m’agrada trobar distància entre jo i el temps del qual escric. Així puc investigar una mica, que és una cosa que sempre m’ha interessat.

Se’m faria difícil parlar del present perquè perd el punt romàntic que m’agrada trobar quan llegeixo i escric

Vas haver d’investigar molt per escriure la novel·la?

Sí, vaig fer documentació. Sobretot per un capítol concret que la família està sembrant arròs i vaig haver d’investigar com es feia en els anys cinquanta. També per parlar de lo pare de l’Arnau, que és un membre de la Lleva del Biberó i va anar a la Batalla de l’Ebre sent molt jove, pel qual vaig haver de documentar-me en com s’organitzaven els exèrcits, en quines condicions estaven els soldats al front, què feien al temps lliure, vaig buscar fotografies… Hi ha coses que no surten al llibre de manera explícita, però que m’han ajudat a crear una imatge per reflectir-la en la història. A banda d’això també vaig demanar als meus avis que m’expliquessin històries més quotidianes, per exemple si l’any 71 tenien telèfon a casa.

Quan vas començar a escriure el llibre vas pensar que acabaria publicat?

Jo escrivia amb la idea de publicar. Tampoc em parava a pensar en quines possibilitats tenia de guanyar el Premi Documenta, però si no l’hagués guanyat, hauria buscat altres formes. Mai he escrit per mi, per tant quan vaig començar la història ja tenia al cap que sortís alguna cosa amb una mica de forma i, si m’agradava suficient, intentar publicar-lo.

Com bé has dit, vas guanyar el Premi Documenta 2020 amb Les Closques. Què vas sentir quan et van comunicar que havies guanyat?

Em va fer moltíssima il·lusió. Em va trucar l’editora de l’Altra Editorial per comunicar-m’ho i la veritat no me’n recordo gaire de la trucada, només fins que em va dir que havia guanyat. És un premi molt important, el segueixo i el respecto molt. Moltes persones joves que l’han guanyat en edicions anteriors m’han agradat després, com la Irene Solà. És un premi que fa impressió.

Hi ha coses que no surten al llibre de manera explícita, però que m’han ajudat a crear una imatge per reflectir-la

El jurat va destacar la teva maduresa literària i la complexitat narrativa. Creus que això es deu als teus referents literaris, com la Mercè Rodoreda?

Suposo que sí. Últimament es parla de dones que escrivim com la Mercè Rodoreda i tractem temes que ella tractava. Després, però, també hi ha homes que ho fan com el Quim Monzó, i no passa res. Els meus referents literaris es noten molt, tampoc els he volgut amagar i, en ser la primera cosa que escric, crec que els he tingut molt presents. També és cert que tinc referents més enllà de Mercè Rodoreda, Montserrat Roig i Víctor Català. M’agrada molt Donald Ray Pollock, que és un escriptor nord-americà que tracta moltíssim la violència, i la descriu d’una forma molt crua. Aparentment fa una cosa oposada al que faig jo, però crec que en el que escric també hi ha certa violència que a mi m’agrada llegir i que m’ha agradat escriure. Potser em ve d’aquí o potser em ve d’altra gent, això és difícil de dir. Però crec que ens perdem parlant de referents quan en realitat tots en tenim molts.

Els jurats també van destacar la complexitat dels personatges, que és una cosa que sobresurt al llarg de la novel·la. Et vas inspirar en algú en concret per crear els personatges de Les Closques?

Tot és ficció excepte els llocs geogràfics, que potser si que s’apropen més a la meva història familiar. Per exemple, la casa de la infantesa de l’Arnau, el protagonista, s’assembla molt a la casa on vivia la meva àvia de petita, també al Delta de l’Ebre. Els personatges va ser una de les coses en les quals vaig posar més atenció, perquè m’interessava treballar molt el seu desenvolupament, que fossin coherents però no predictibles.

Els meus referents literaris es noten molt, tampoc els he volgut amagar

Entre els personatges de la novel·la trobem dones fortes i poc convencionals per l’època. Què volies transmetre amb elles?

La veritat és que m’ho vaig pensar una mica abans de fer al protagonista de Les Closques un home, perquè pensava que també seria interessant que fos una dona. Al final vaig decidir que, per la història que volia explicar, era molt més fàcil per mi fer-ho així. Al final un home pot fer el que vol, encara més en l’època en què s’ambienta la història. Per aquesta raó vaig fer aparèixer dones bastants diferents, amb el factor comú que són molt independents per l’època. La mare del protagonista té una relació amb el concepte de maternitat molt conflictiu per a ella. També hi ha la Maria, una dona que coneix l’Arnau, que té un fill sense casar-se, i veiem com això l’afecta a ella, al seu fill, i a tothom que està al voltant de la relació. Sí que és una mica trencador per l’època, però veiem com acaben influint molt i canviant la perspectiva de l’Arnau.

Per últim, quin consell diries a qualsevol jove que aspiri ser escriptora?

És difícil donar consells. Jo només puc parlar del que m’ha passat a mi, i la veritat és que estic molt contenta. Vaig presentar-me al Premi Documenta i vaig guanyar. Els premis són una bona plataforma perquè t’avala un jurat i una editorial. Ja no estàs intentant capficar-te al món editorial tu sol, que potser és el que fa més por. Ara, però, ho parlo amb altres companyes i coincidim en el fet que no és tan complicat si proves amb un manuscrit que interessa. Crec que el temor de molts joves que no tenim contacte en el món editorial és una mica infundat.

Si vols saber més sobre la Laia Viñas i el seu primer llibre Les Closques, pots escoltar el programa especial dedicat a Santa Jordina que Onada Feminista va fer per Feminismes a Ràdio 4, on també parlem de poesia LGTBI i de la llibreria Barcelonina La Carbonera. 

Tags:
Maria Giménez Baeza

Estudiant de Periodisme a la UAB.

  • 1