LOADING

Type to search

Salut

La violència obstètrica, l’enemic invisible

Share
La violència obstètrica

Il·lustració de Julia Kuo

“M’és igual el que digueu. No és normal la quantitat de persones que surten plorant del ginecòleg (jo inclosa)”. Amb aquestes paraules, senzilles, però eloqüents, l’usuària de Twitter @ella_intensa trasllada a la xarxa social la reivindicació d’una de les formes d’agressió més silenciades i desconegudes: la violència obstètrica.

La tuitarie enumera tres males praxis a les quals ha hagut de fer front. Les més lleus són ignorar les seves peticions i no avisar de quines exploracions feien en els seus genitals. Deixa pel final la cirereta del pastís: quan va explicar que la mare i l’àvia havien patit càncer de mama, el ginecòleg li va respondre: “I tu ja t’hauràs mentalitzat, oi?”.

La violència obstètrica, tot i ser una lluita constant a Espanya des de principis del 2010, és un concepte difícil de determinar perquè comprèn àmbits i contextos diferents. A la Susana Ferreiro, jurista i coordinadora dels projectes internacionals de l’Observatori de la Violència Obstètrica, li agrada recuperar la definició de l’activista Jesusa Ricoy, qui la considera “una apropiació dels processos fisiològics que coacciona l’autonomia, llibertat i igualtat”. Afecta a la salut sexual i reproductiva; per tant, pot considerar-se violència obstètrica des d’una mala atenció ginecològica puntual fins a les seqüeles físiques i emocionals que això pot provocar. 

“La violència obstètrica és una apropiació dels processos fisiològics que coacciona l’autonomia, llibertat i igualtat”

Més enllà de les definicions, les xifres de víctimes d’aquest tipus de violència són alarmants: segons el darrer informe elaborat per l’Observatori de la Violència Obstètrica, que va recollir el testimoni de 1.921 dones entre 2015 i 2016, al 66,7% de les enquestades no se’ls hi va demanar permís per les actuacions sobre els nadons. Encara que les xifres estan molt lluny de ser positives, en els darrers anys la lluita de plataformes com El Parto es Nuestro ha desembocat en una major visibilitat i conscienciació social. “És un procés llarg, amb avenços i reculades, però el poc que hem aconseguit és un gran pas”, s’enorgulleix Ferreiro. 

Una de les històries que conformen el percentatge de víctimes de violència obstètrica és la de la Claudia Gómez. Anomenada @suddenly_this a les xarxes socials, és una activista del dol gestacional i youtuber. Fa dos anys va publicar un vídeo on explicava la seva experiència: durant el seu segon embaràs, el cor del bebè va aturar-se al cap de disset setmanes. Si bé és una situació complicada per se, l’atenció ginecològica va empitjorar-la: entre altres fets, van ingressar-la i van forçar-la a estar 72 hores dilatant amb tècniques molt invasives i esquinçadores.

Però el clímax va arribar quan, durant les últimes hores de part, van “recomanar-li” no veure el nadó. “Vaig fer-los cas perquè jo en aquell moment estava afectada pel dolor i la medicació. Estava a punt del col·lapse”, informa, amb la mirada ombrívola. “És una decisió de la qual sempre m’en penediré. En cas de portar un bebè sense vida al món, la decisió de veure’l o no és de la persona gestant i, en cas d’haver-hi, de la parella”, remarca Gómez.

Els fets van provocar-li un trauma del qual ha pogut recuperar-se gràcies a l’ajuda professional. “Tan bon punt vaig sortir de l’hospital, vaig buscar una psicòloga especialitzada en atenció perinatal. Per descomptat, el centre sanitari ni es va preocupar pel meu estat ni em va fer un seguiment”, explica. Va ser precisament a teràpia quan va adonar-se que el que havia patit havia estat violència obstètrica. “Quan vaig assabentar-me, em vaig quedar paralitzada. Fins i tot vaig dubtar dels records i de mi mateixa, perquè és tan inversemblant… Però és real”, informa l’activista.

La violència obstètrica, com apunta l’Elisa Llurba, directora del Servei d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital Sant Pau, és una conseqüència directa del patriarcat, que dictamina i condiciona les estructures de poder en tots els àmbits, també en la Medicina. Però cal no eludir un altre factor clau que la perpetua: el fet que el personal mèdic no reconegui la seva existència. 

Un dels factors que perpetua la violència obstètrica és que el personal mèdic no reconegui la seva existència

Un punt clau en l’exercici d’assumir-ho va dictaminar-ho l’Organització Mundial de la Salut (OMS), que en 2019 va definir i emparar el terme. “Era molt important que ho reconeguéssim, perquè ja no ho deia una senyora que no saps d’on s’ho ha tret. És un personal sanitari amb una credibilitat prèvia mèdica qui parla del tema i, per tant, t’ho has de prendre seriosament”, assegura la directora.

Més enllà de la responsabilitat dels sanitaris, Elisa Llurba assenyala com a còmplices a les institucions. Si, posem per cas, un hospital prohibeix que la parella pugui acompanyar durant el procés del part a la persona gestant, és indiferent la voluntat del personal sanitari. Per tant, la violència obstètrica pot exercir-se des de dos vessants: des del personal mèdic o des del centre sanitari. 

Llurba assegura que cal acceptar l’existència de les males praxis i aprendre d’elles per no repetir-les. “També és necessari per a les víctimes que ho manifestem, perquè el que les acaba de traumatitzar és la humiliació de quedar, a sobre, per mentideres o dramàtiques”, reflexiona la directora del Servei d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital Sant Pau.

“Crec que és més important implementar mesures estructurals i lluitar contra els estereotips de gènere”

Ara per ara, l’estat espanyol no compta amb cap normativa que reguli la violència obstètrica. “No tinc massa clar que sigui necessari legislar-la”, s’aventura Susana Ferreiro, jurista de l’Observatori de la Violència Obstètrica. Argumenta que aquestes conductes violentes ja estan castigades a la Constitució espanyola i els Tractats internacionals. “Crec que és més important implementar mesures estructurals, lluitar contra els estereotips de gènere, etc.”, explica Ferreiro. 

No obstant això, el problema és que les penalitzacions dels tribunals no s’apliquen d’acord amb la llei. Per això, insisteix en el fet que, per combatre la violència obstètrica, és fonamental posar-la en l’agenda política. “Ara per ara, suplim una funció que hauria de ser de l’administració pública”, resol.

La violència obstètrica és una de les manifestacions del patriarcat més desconegudes, condicionada, entre altres factors, per la normalització del dolor femení en un moment de vulnerabilitat com és l’exposició dels genitals. Però, com en la majoria de casos, ni ha de fer mal, ni s’ha de callar. Només aixecar la veu i assenyalar la violència obstètrica podrà donar-li un fill de llum que la visibilitzi i l’erradiqui.

Si vols saber més sobre el tema, al programa “Dona i Salut” de Feminismes a Ràdio 4, vam parlar de la violència obstètrica i els parts respectats.

Tags:
Yaiza Sánchez González

Estudiant de Periodisme a la UAB

  • 1