LOADING

Type to search

Cultura Societat

La síndrome de la dona blanca desapareguda o com invisibilitzar la violència envers les dones no normatives

Share
Ben Affleck i Rosamund Pike a Perduda - dona blanca desapareguda

Ben Affleck i Rosamund Pike a ‘Perduda’ de David Fincher. Font: 20th Century Fox

El 5 de novembre d’enguany, Netflix estrenava ¿Dónde está Marta?, una mini sèrie dedicada a la desaparició de Marta del Castillo, que ben aviat es va convertir en una de les més vistes de la plataforma. L’èxit se suma a altres documentals sobre desaparicions a Espanya, tals com el del crim d’Alcàsser o el cas Wanninkhof-Carabantes. Totes elles van generar un gran interès mediàtic, moltes vegades als límits del sensacionalisme, i van aconseguir mobilitzar grans masses de gent que clamava justícia. Però elles no són les úniques desaparegudes a Espanya: segons el Centre Nacional d’Estadístiques, parlem d’entre 20.000 i 30.000 desaparicions per any. Què fa que un cas generi més interès mediàtic que d’altres? La resposta ens arriba des del periodisme estatunidenc: la síndrome de la dona blanca desapareguda.

El terme “síndrome de la dona blanca desapareguda” va ser utilitzat per primera vegada per la periodista afroamericana Gwen Ifill per parlar de la cobertura excesiva que reben als mitjans de comunicació les desaparicions de dones blanques de classe alta en comparació amb dones racialitzades, de classes més baixes, homes i nens. Tot i que la definició original no ho contempla, avui dia aquest terme també s’usa per denunciar la falta de cobertura mediàtica en les desaparicions de dones trans, amb diversitat funcional o, en definitiva, qualsevol cos que se surti de l’ideal de dona.

Els mitjans invisibilitzen la violència envers altres cossos

Evidentment, els mitjans de comunicació tenen l’obligació d’informar i conscienciar el públic. Tinguem en compte que documentals com el cas Marta del Castillo, Alcàsser o Wanninkhof-Carabantes han ajudat a generar un diàleg molt necessari sobre les violències masclistes al nostre país. Ara bé, el problema arriba quan, a conseqüència d’això, s’invisibilitzen les violències envers altres cossos.

Als Estats Units, per exemple, quan Ifill va crear el terme, els mitjans de comunicació cobrien de forma massiva les desaparicions de Laci Peterson i Natalee Holloway, dues dones blanques de classe alta, mentre que ignoraven el cas de Latoyia Figueroa, una dona negra d’ascendècia llatina desapareguda a la mateixa època. L’escriptora Gillian Flynn va saber reflectir molt bé l’actitud dels mitjans davant casos com aquests a la seva novel·la Perduda (amb adaptació cinematogràfica de David Fincher) on l’antagonista Amy Dunne es converteix en “la víctima perfecta” a ulls dels mitjans: blanca, guapa, rica, intel·ligent, esposa obedient, embarassada, etc.

Cada any hi ha testimonis de violència masclista ignorats per no encaixar en “l’ideal de víctima”

Ara bé, la “dona blanca” ideal no és definida només pel seu estatus social ni pel color de la seva pell, sinó també per la seva actitud. És el cas dels testimonis de víctimes violacions que els mitjans han ignorat perquè no s’han mostrat suficientment afligides, no han estat el que la societat entén com “víctima”.

La sèrie de Netflix Creedme porta a la pantalla el cas real de Marie, una dona jove que, a causa de la seva fredor a l’hora de denunciar la seva violació (resultat de l’estrès post traumàtic) va ser qüestionada fins a tal punt que va retirar la denúncia i dir que havia mentit. No es va descobrir la veritat fins uns anys més tard, quan el mateix violador va començar a atacar en una altra zona. La sèrie, a més a més, ens mostra la diversitat de dones atacades, joves i grans, de totes les classes socials i professions, fet que demostra que no hi ha un únic perfil de víctima.

Menys sort van tenir les treballadores sexuals de Long Island assassinades durant la dècada de 2010. Tot i les proves evidents que les seves morts havien estat obra d’un assassí en sèrie que es movia en un territori molt concret, la policia va desestimar-les fins que va ser massa tard amb l’excusa que les morts havien estat el resultat de la vida que “aquelles dones havien escollit”. A dia d’avui, el cas segueix sense resoldre, i molts dels cossos trobats encara no han estat identificats. La història va ser adaptada per Liz Garbus a Lost Girls, també a Netflix.

La síndrome de la dona blanca desapareguda també existeix a Catalunya

Podríem pensar que la síndrome de la dona blanca desapareguda és exclusiva dels Estats Units, però no és així. Les reputades periodistes Maika Navarro i Rebeca Carranco van escriure sobre el cas de Caroline del Valle, una jove de 14 anys, d’origen llatinoamericà i resident a la Zona Franca, desapareguda el 2015. La seva desaparició, simultània a la de Diana Quer, gairebé no va rebre atenció als mitjans de comunicació.

En efecte, de les 765 denúncies de dones desaparegudes a Espanya el 2020, el 62% eren de nacionalitat estrangera, però gairebé cap d’elles ha tingut ressò als mitjans de comunicació. El mateix ocorre amb els casos de les desaparegudes de 65 anys, que amb prou feines tenen cobertura mediàtica. Tampoc es parla de les dones amb diversitat funcional, que segons la Macroenquesta de Violència contra la Dona de 2019 pateixen un 20,7% de violència sexual i física en l’àmbit de la parella envers el 13,8% de les dones sense discapacitat. I no es remarca prou la doble discriminació cap a les dones trans, discriminades tant pel fet de ser dones com per la seva identitat sexual.

Evidentment, l’objectiu dels mitjans de comunicació és informar i sensibilitzar; però les cobertures mediàtiques actuals evidencien la manca de visibilitat cap a les dones que no segueixen l’ideal i planteja la necessitat de buscar justícia per totes les dones, independentment de la seva classe social, raça, origen, identitat sexual o de gènere. O és que només són dignes de ser reivindicades les vides de les dones que segueixen l’ideal de dona tradicional?

Tags:
Marta Vidal i Guirao

Llicenciada en Llengües i Literatures Modernes per la UB. Editora en potència i fan del cinema de l'edat d'or de Hollywood.

  • 1