LOADING

Type to search

Cultura

La Segona Eva: Per cap més dona de fusta

Share
la segona eva tantarantana

El Tantarantana i la companyia El Eje estrenen ‘La Segona Eva’, una obra feminista basada en fets reals escrita i dirigida per Marta Aran. Font: Teatre Núria Espert

Desorientades enmig de la capital catalana cerquem la millor ruta per arribar a la nostra destinació: el Teatre Tantarantana. Quan arribem, m’adono que la meva ment havia fabricat una imatge de la façana de l’edifici que no correspon a la realitat. Els vitralls i les figures modernistes es transformen en una entrada senzilla amb portes de vidre, on damunt hi ha un rètol vermell que porta escrit el melodiós nom del teatre.

Però és precisament aquesta aparença la que reflecteix els seus orígens. L’any 92 dos membres de l’antic grup U de Cuc posaven en marxa una sala a l’actual carrer de les Flors per fer espectacles de titelles. De ser una de les primeres sales de Barcelona enfocades als més petits, és avui en dia un teatre que aposta pels joves creadors, amb iniciatives com El Cicló.

De ser una de les primeres sales de Barcelona enfocades als més petits, és avui en dia un teatre que aposta pels joves creadors

—El món del teatre és tan precari que les companyies es barallen per ser aquí. No és només una cosa econòmica, sinó que tenir unes dates, una sala d’assaig i una ajuda en el guió fa que el projecte sigui seriós —explica Mar Pawlowsky, actriu de La Segona Eva.

***

Entrem a la sala baixos22, un petit recinte de només quinze fileres, amb les parets de totxos blancs i un escenari modest a l’horitzó. El públic, ansiós per tornar a gaudir de cultura en directe, cerca el seu seient. Ho trobem: quarta fila, butaques dos i quatre, separades per evitar contagis.

—És la primera vegada que vaig a veure una obra volgudament feminista —em diu amb incredulitat la meva amiga Marina Pinto.

Els llums s’apaguen i la foscor envaeix la Sala baixos22.

La Segona Eva, una producció de El Eje que forma part de El Cicló 2020-2021 —anuncia una veu masculina pels altaveus de la sala.

L’escenari s’il·lumina i apareix un home de mitjana edat, és un frare. Està en un monestir i beneïx el pa i el vi de la taula.

—Si tu vols que la verge faci alguna cosa per a tu, ella parlarà amb Déu per aconseguir-ho. No pateixis, fes-ho així. El seu silenci és la teva paraula —diu el frare amb la veu alçada.

L’escena canvia i apareixen dos personatges nous: L’Eugènia, una dona que es defineix com a catòlica feminista i és l’advocada de l’Orde religiós i l’Eva, una noia que va fer un retir espiritual en el monestir i, posteriorment, va denunciar a les xarxes socials els fets que van succeir per part d’un dels frares.

El relat de l’Eva es posa en dubte, fins al punt que ella mateixa dubta de la seva veritat i es culpabilitza dels fets

L’Eugènia intenta que l’Eva esborri la publicació perquè perjudica el negoci, però l’Eva l’únic que vol és justícia i que l’assetjament que va viure en el monestir no el pateixi cap dona més. Les dues mantenen una conversa en la qual les ocurrències humorístiques de l’Eugènia causen rialles entre el públic. Però a mesura que avança l’obra, el riure dels espectadors es converteix en silenci absolut.

El relat de l’Eva es posa en dubte, fins al punt que ella mateixa dubta de la seva veritat i es culpabilitza dels fets.

Què se t’hi va perdre en un monestir d’homes? No podies esperar que jo tingués vacances? Et va tocar mai els pits o cul? Per què anaves al passadís?

Preguntes com aquestes són les que formula la parella sentimental de l’Eva, en Gabriel. Qüestions que coaccionen l’Eva i s’acaben convertint en judicis de valor que menystenen l’assetjament rebut: “No et facis tant la víctima”, “tampoc va passar res tan important”, “ja sabies que anaves a la guerra”.

Els diferents personatges de l’obra aconsegueixen silenciar l’Eva i invisibilitzar un tipus de violència masclista i patriarcal que avui dia segueix sent la més difícil de denunciar. Però que no hi hagi violència física no vol dir que les amenaces, les intimidacions i l’assetjament psicològic no siguin una forma d’opressió contra les dones. D’aquesta manera, l’Eva, vestida de negre i situada dins d’un retaule buit, s’acaba convertint, literalment, en una verge del silenci, en una dona de fusta que ningú vol escoltar.

Que no hi hagi violència física no vol dir que les amenaces, les intimidacions i l’assetjament psicològic no siguin una forma d’opressió contra les dones

—Quan jo veia una Verge Maria a l’església veia una dona que l’havien maquillat, vestit i tallat com creien els homes i només la deixaven plorar, ser una dona asexualitzada o una Mare de Déu. Per això, l’Eva acaba sent una dona de fusta —confessa Marta Aran, directora de La Segona Eva.

Els llums de la sala s’encenen de nou i les actrius corren cap a darrere el decorat. Els aplaudiments comencen, hi ha gent que es posa dreta i les actrius tornen a l’escenari per saludar i agrair l’entrega del públic.

Penso en si La Segona Eva es podria fer en un altre teatre i la mateixa directora m’explica que les reticències no serien per la temàtica de l’obra, sinó pel fet de ser dona.

—Ara hi ha hagut un auge del feminisme i molts teatres agafen l’oportunitat per fer un purplewashing. Els teatres grans necessiten unes garanties teves com a creadora i quan ets una dona no s’arrisquen igual. Costa que confiïn en que el teu producte és de qualitat i no és habitual sentir que han agafat a una dona perquè el seu treball és bo, sinó que l’han agafat per quota —reconeix Marta Aran.

***

Des dels altaveus, la mateixa veu masculina de l’inici ens demana que sortim ordenadament de la sala.

“Els teatres grans necessiten unes garanties teves com a creadora i quan ets una dona no s’arrisquen igual”

El vent fred del carrer, ara ja negra nit, ens acaricia la cara. Agafo el tren amb la Marina, però ella baixa a Sarrià i jo en una altra ciutat. Els minuts passen de pressa i arribo a la meva parada.

Terrassa està deserta i les persones que surten de l’estació van en direcció oposada a la meva. Camino per l’avinguda i sento por perquè soc una dona, estic sola i és de nit.

Em giro de tant en tant per comprovar si hi ha algú. A mig camí veig un noi encaputxat darrere meu. Està força lluny, però m’afanyo per arribar abans. La sensació d’inseguretat augmenta, em torno a girar, segueix allà, decideixo córrer. Arribo al portal del meu bloc, poso la clau dins el pany i la mà em tremola. Entro, tanco la porta i respiro alleujada.

La por que experimenta l’Eva no és un fet aïllat, les dones s’han cansat de ser dones de fusta.

Tags:
Júlia Ponsa Sala

Estudiant de Periodisme.

  • 1