LOADING

Type to search

Societat

La revolució sexual dels anys seixanta: un canvi social que afavoria el patriarcat

Share
La revolució sexual - hippies

Un grup de hippies, seguidors de la revolució sexual, al festival de l’illa de Wight, el 1969. Fotografia de: David Redfern / Redferns

“Fes l’amor i no la guerra” va ser la premissa dominant en la dècada dels anys seixanta, en què un tornado abanderat pel jovent va revolucionar les normes socials establertes, rebutjant la violència i fent una oda a la vida i el que té relació amb ella: l’art, l’amor i el sexe. També es coneix a aquesta època com els Swinging Sixties, ja que van trencar-se molts dels tabús, sobretot relacionats amb el racisme i el sexisme. Tanmateix, i malgrat l’enyorança amb la qual es fa la vista enrere, els anys seixanta van alimentar els estereotips i el patriarcat, tot reforçat una societat feta per i per a l’home. 

La revolució sexual va esclatar als Estats Units als anys seixanta. En ple epicentre del capitalisme, el moviment social va prendre impuls gràcies a l’aprovació de la píldora anticonceptiva, que es va comercialitzar el 18 d’agost de 1960. Per primera vegada, es va donar l’opció a les dones de desvincular la seva capacitat reproductiva amb el seu desig sexual: una dona podia gaudir plenament de les seves relacions íntimes, sense haver de plantejar-se què passaria nou mesos més tard.

Durant els primers anys de la dècada dels seixanta, i encara tenint molt present els danys produïts per la Segona Guerra Mundial, va sorgir una nova visió lliberal de la joventut, que la va dur a experimentar formes d’evadir-se i divertir-se. Principalment, van ser les drogues i el sexe. Pel que fa a aquest últim, els anys seixanta van marcar un punt d’inflexió en la manera de viure la sexualitat al món Occidental: va ser una època rebel, excèntrica i transgressora. El sexe s’entenia com a una celebració de la vida; “Fes l’amor i no la guerra” va ser el lema protagonista de la dècada.

La defensa del poliamor i la tendència cap al que és provocatiu girava entorn l’home, l’únic subjecte protagonista

Però, aquest nou estil de vida, en què es feia un crit a la vitalitat i es rebutjava el puritanisme, no tenia per què afavorir a les dones. L’autora Ana de Miguel Álvarez fa un recorregut del moviment social dels 60 en el seu article “La revolución sexual de los sesenta: una reflexión crítica de su deriva patriarcal”, que posa sobre la taula una mirada analítica sobre el paper de la dona. Tal  com s’indica en el seu escrit, la defensa del poliamor i la tendència cap al que és provocatiu girava entorn l’home, l’únic subjecte protagonista

A la indústria audiovisual, malgrat els canvis instaurats per la revolució sexual, el resultat era el mateix llop amb una pell diferent: dones nues amb posats provocativus llestes per ser admirades pels homes, els quals, tot sigui dit, anaven ben tapats. Actrius i cantants de l’època sexualitzen la seva imatge i fent reportatges per promocionar les seves carreres dins la indústria. D’entre les seves qualitats, s’explota el seu cos i bellesa als diaris i revistes perquè els homes gaudissin en adquirir-les.  

El resultat en la dècada era el mateix llop amb una pell diferent: dones nues amb posats provocatius llestes per ser admirades pels homes

Quant a la cultura popular, s’instaura la idea que l’empoderament sexual femení anava lligat a ser la jove amant d’un home casat. En principi, les amants eren escollides entre la resta de dones (“tu ets la diferent”) i ajudaven als homes a “distreure’s”. L’escriptora Shulamith Firestone tracta aquest fenomen i ho descriu com la personificació sexual de la dona. Aquesta perd la seva identitat pròpia per passar a formar part d’un conjunt en funció dels seus atributs físics. A través dels ulls masculins recupera la seva individualitat quan se la destaca per sobre de les altres. Això sí, és destacada per l’home, mai per ella mateixa. 

La revolució sexual - playboy

El fundador de la revista Playboy, Hugh Hefner, arriba amb les conilletes a Londres el 1966. Fotografia de: Ted West / Getty Images

Enmig d’aquest esclat de la sexualitat, palpable als carrers i també a les indústries audiovisuals i publicitàries, s’introdueixen al mercat un seguit de productes relacionats amb el sexe. Però, alerta: els nous elements s’usaven per enaltir la virilitat i els atributs masculins, deixant de banda el punt de vista femení. Per tant, es tractava a la dona com a un objecte sexual i de consum, tot plegat disfressat d’una simpàtica modernitat i llibertat. N’és un exemple la coneguda revista Playboy, fundada el 1953, on les “conilletes” o “playmates” eren les estrelles de les fotografies eròtiques, en la seva majoria.

No va ser fins a la dècada següent que la sexòloga feminista Shere Hite va publicar l’informe Hite, després que l’autora s’adonés que, tot i que eren abundants els estudis enfocats en el gènere masculí, no s’havia parat atenció en el femení. Per tant, la transcendència de l’Informe Hite és evident: va ser una de les primeres vegades en què algú va interessar-se a estudiar la sexualitat femenina. En un món que gira entorn els homes, i on és fonamental la seva -socialment fràgil- masculinitat, és impensable reflexionar sobre els plaers de la dona. Només fa cinquanta anys que la sexualitat femenina va ser objecte d’anàlisi i que es va dir som dones, som aquí, volem entendre el nostre cos i volem tenir orgasmes.

La revolució sexual dels anys seixanta va ser el clic necessari per transformar la forma de pensar i viure la sexualitat, on l’opressió i l’heterosexualitat eren les bases principals. Gràcies al moviment social es va obrir la capsa de Pandora i va donar-se veu a tabús. Malgrat això, la dona va passar a entendre’s com a un mitjà de consum i s’interpretava el cos de les dones com un objecte sexual. No es van trencar els estereotips i no es va millorar pel que respecta a la igualtat de gènere. La revolució sexual dels anys seixanta perpetuava el patriarcat, encara que s’usessin vies diferents. 

Tags:
Yaiza Sánchez González

Estudiant de Periodisme a la UAB

  • 1