LOADING

Type to search

Opinió Societat

La por a morir

Share
Alejandra - la por a morir

El caixer automàtic a L’Hospitalet de Llobregat on l’Alejandra Sánchez es va refugiar, experiència que l’ha portat a escriure “La por a morir”. Foto: Alejandra Sánchez

Al llarg dels meus vint-i-dos anys de vida només recordo tenir por a morir en una ocasió… i no, no ha estat durant la pandèmia. Fa gairebé dos anys, el desembre del 2018, vaig anar a un concert amb una de les meves millors amigues, la Mar. En acabar, vam decidir que no era molt tard i que podíem tornar a casa caminant per evitar el transport públic que, després d’un concert massiu, estaria ple de gom a gom.

Després d’una mitja hora caminant, vam arribar a casa de la meva amiga, des d’on jo havia de marxar sola fins a casa meva, a uns 20 minuts de camí. La Mar em va preguntar si volia anar parlant per telèfon o per Whatsapp “pel que pogués passar”. Sembla mentida com d’interioritzat tenim que pot passar qualsevol cosa. “No, no cal, de veritat, ves a dormir. A més, estic parlant amb ma mare”. El fet que estigués parlant amb algú altre va tranquil·litzar molt a la Mar, igual que em tranquil·litzava a mi.

Vaig continuar caminant i, a més d’amb la meva mare, vaig començar a parlar per Whatsapp també amb el Pol, la meva parella, amb qui estava comentant el que més m’havia agradat del concert, a més d’enviar-li la tira de vídeos de les millors actuacions. Les dues converses eren prou diferents. Ma mare em recriminava que tornés sola a casa de nit quan era “tan tard”. En canvi, el Pol em comentava com era de guai acabar l’any anant a un concert així.

Sembla mentida com d’interioritzat tenim que pot passar qualsevol cosa quan tornem soles a casa de nit

Em quedaven pocs metres per arribar a casa. M’ho estava imaginant. Una dutxa ràpida per treure’m la suor d’haver estat tota la nit ballant i aniria a dormir encara amb l’adrenalina d’haver cantat les meves cançons preferides a ple pulmó. Només havia de creuar el pont que passa per sobre de les vies del tren i ja hi estava, per fi a casa.

Quan tot just arribava al pont vaig veure que d’un portal sortia un home. No li vaig veure bé la cara, anava encaputxat. Caminava en direcció oposada a la meva. “El perill passarà ràpid, va en direcció contrària”, vaig pensar. Pocs segons després, l’home va canviar la trajectòria i va començar a caminar darrere meu. Vaig intentar no alarmar-me massa. Quan ets una tia que torna sola a casa de nit bastant sovint, desenvolupes una sèrie de tècniques per evitar problemes i tenir ben controlades les persones que poden suposar una amenaça. Vaig decidir utilitzar una d’aquestes tècniques, la de deixar-lo passar davant meu, per tenir a aquell home encaputxat en el meu camp de visió i poder predir els seus moviments.

L’home va creuar el pont. Jo anava darrere d’ell i podia veure tot el que feia. Una vegada ell havia creuat, jo vaig començar a caminar en la mateixa direcció, però, per la meva sorpresa, ell no va seguir el seu camí, sinó que m’estava esperant a l’altra banda del pont. Em vaig aturar i, pocs segons després, va començar a córrer cap a mi, em perseguia, em volia atrapar.

Quan ets una tia que torna sola a casa de nit bastant sovint, desenvolupes una sèrie de tècniques per evitar problemes i tenir ben controlades les persones que poden suposar una amenaça

No se molt bé com, ni per què, vaig tenir la rapidesa suficient per amagar-me en un caixer automàtic. Sempre que passava per aquella zona per tornar a casa pensava el mateix: “és un bon lloc per protegir-se, perquè té càmeres de seguretat i et pots tancar amb pestell“. Aquesta és una altra de les tècniques que desenvolupen les ties que tornem soles a casa de nit, la de pensar on ens podríem amagar en cas de problemes.

Em vaig tancar dins del caixer automàtic i l’home encaputxat va seguir-me. Estava fora, a l’altre costat d’aquell vidre tan gruixut, però no em parava de cridar, de dir-me que sortís, que era molt guapa, que ens ho passaríem bé. Aquella va ser l’única ocasió, en els meus vint-i-dos anys de vida, que vaig veure la mort com una possibilitat real. Si aconseguia entrar o si jo no hagués estat tant ràpida, que hauria passat amb mi després de “passar-nos-ho bé”.

L’home va quedar-se fora del caixer, vigilant-me. Jo, en veure que no podia sortir, vaig començar a plorar i a respirar cada vegada més fort. M’estava donant un atac d’ansietat. Va ser llavors quan el Pol em va trucar. Li vaig dir que estava tancada en un caixer automàtic perquè un home m’havia perseguit i estava fora esperant-me. “Envia’m la ubicació, estic de camí”, em va dir.

Poca cosa més recordo de la situació. El Pol va arribar als 10 minuts. En veure’l, l’home encaputxat va sortir corrent.

No vaig denunciar per una de les raons més lamentables que existeixen: tenim normalitzades les violències masclistes

Recordo no sortir de casa durant diversos dies després d’aquest incident. Recordo, en explicar-ho, els “per què tornaves sola tan tard” d’amics i famílies, a més de les reprimendes quan vaig decidir i expresar que allò no m’aturaria, que l’espai públic era tan meu com de qualsevol altra persona i que jo tenia el mateix dret a ocupar-lo i gaudir-lo que d’altres.

També recordo que en cap moment, ni jo ni ningú del meu entorn, es va plantejar denunciar. No vaig denunciar que un home encaputxat em va assetjar, perseguir i acorralar i em penedeixo cada dia, sobretot quan torno a casa i passo per la mateixa zona. I no ho vaig fer senzillament per una de les raons més lamentables que existeixen: tenim normalitzades les violències masclistes. Tot el meu entorn i, fins i tot, jo mateixa vam assumir que allò era normal, que no havia de tornar a casa tan tard, que era un risc al qual jo mateixa m’exposava.

Estic segura que no cal indagar massa per descobrir que totes, absolutament totes, tenim una història com aquesta. Totes hem patit algun episodi de violència que no hem denunciat per por, per vergonya o per normalització. En el seu moment no em vaig atrevir a denunciar-ho, però avui ho explico, perquè si tu que estàs llegint això, vius una situació similar, ho denunciïs i, sobretot, perquè mai pensis que ets la culpable. Germana, jo sí que et crec.

Tags:
Alejandra Sanchez Villaverde

Periodisme a la UAB. Onada Feminista a Ràdio 4 i UAB Ràdio. Redactora al diari i la ràdio de La Marina. He après als informatius de RNE i Betevé.

  • 1