LOADING

Type to search

Cultura Opinió

La femme fatale és necessària, inspiradora i empoderant en un món d’homes

Share
Femme Fatale

Rita Hayworth en La dama de Xangai. Font: IMDb

Femme fatale significa “dona fatal” en francès i se la defineix com a una dona que fa ús de la seva sexualitat per enganyar els homes. En el cinema, l’art i la literatura s’ha fet servir per referir-se a una dona bella i astuta que sedueix els homes i els manipula.

La femme fatale ha existit des de fa centenars d’anys en la mitologia. Malgrat això, la seva popularització massiva va arribar al segle XX, concretament en els anys quaranta amb la irrupció del cinema negre. Va ser llavors quan les dones fatals van guanyar pes en allò que ara coneixem com a cultura pop. 

La femme fatale era una resposta de la indústria cinematogràfica contra les dones 

Amb el sorgiment d’aquest personatge femení, Hollywood pretenia parodiar les dones que no seguien el camí que els hi marcava la societat: ser bones esposes i mares sense idees pròpies i sense desafiar les tradicions que les lligaven.

La femme fatale era una resposta de la indústria cinematogràfica contra les dones que volien trencar els patrons instaurats històricament. Se les representaven com a dolentes i manipuladores, quan, realment, il·lustraven la posició d’empoderament de les dones en un món que era únicament d’homes.

El que no va tenir en compte el cinema és que l’intent de demonitzar-les seria fallit. Les actrius no només resultaven atractives en les pantalles, sinó que també eren inspiradores, lliures i, alhora, decidien el seu propi destí.

La femme fatale en el cinema negre tenia veu pròpia i no es limitava a ser un complement de l’home

El personatge va suposar una revelació on les dones de l’època van presenciar formes de viure que creien que no estaven pensades per a elles. Es van trencar tabús i es van despertar fervents ganes de llibertat per part de moltes. La femme fatale en el cinema negre, tot i la intenció de la indústria, tenia veu pròpia i no es limitava a ser un complement de l’home.

La tendència de la figura, però, no es va quedar només en el cinema de l’Edat d’Or dels Estats Units, amb icones com Joan Bennet a Perversitat en 1945 o Rita Hayworth a Gilda en 1946. Altres actrius com Sharon Stone a Instint bàsic en 1992, paper amb què es va convertir en la femme fatale dels noranta per excel·lència, o Meghan Fox en Jennifer’s Body l’any 2009, van perpetuar la magnitud del personatge femení. La força, la determinació i el poder per part de les protagonistes es feia notar.

L’autora Virginia M. Allen ja va explicar en The Femme Fatale: Erotic and Fatal Muse, obra on explora els orígens del concepte en la literatura, l’art i el feminisme, que les femmes provenen de la por i del deliri que senten els homes quan són encarats per dones que els hi neguen el dret a controlar la seva sexualitat.

El que va començar en un intent d’assenyalar les dones que no seguien la idea tradicional del suposat bon comportament femení, ha acabat per representar un missatge d’empoderament i independència

La figura de femme fatale en molts films s’ha vist encotillada en ser malvada i hipersexualitzada, però, no obstant això, l’evolució de la societat i la necessitat de símbols i representacions femenines amb autoritat ha ajudat a capgirar la situació i a veure totes aquestes actrius com a icones del moviment. 

El que va començar en un intent d’assenyalar les dones que no seguien la idea tradicional del suposat bon comportament femení, ha acabat per representar un missatge d’empoderament i independència que deixa de banda la concepció totalment oprimida que s’espera de nosaltres.

Tags:
Laura García Ortiz

Estudiant de Periodisme a la UAB.

  • 1