LOADING

Type to search

Cultura Opinió

“La dona que va cridar tant que es va buidar”, desfogar-se per entendre que el món no està fet a la nostra mida

Share
La dona que va cridar tant que es va buidar

“La dona que va cridar tant que es va buidar” és un monòleg inspirat en les protagonistes d’Àngel Guimerà que reflexiona sobre el desencaix de les dones treballadores en la societat actual. Font: salafenix.com

Un crit ofegat en l’aigua. La mirada regalimant d’una dona desesperada reclama compassió. Però de qui? De la seva parella, de la seva família, de l’audiència, d’ella mateixa? Ella n’és conscient que l’estem mirant i no afluixa la seva bogeria. O la seva desesperació. I és que l’Àgata, la filla del mar, en aquesta versió actual de la seva tragèdia guimeriana és una actriu de trenta anys amb massa impediments per viure dignament i massa poca energia per seguir-ho intentant.

Precisament aquesta ràbia acumulada és la protagonista del monòleg La dona que va cridar tant que es va buidar. Un projecte de la companyia Les Fugitives, amb un text i interpretació de Maria Ten inspirat en la lluita de les dones d’Àngel Guimerà. Una ràbia acumulada que s’enquista progressivament fins que la protagonista està “plena de merda”. I quan una està plena de merda, fins al punt que no pot ni respirar, ni sentir, ni viure; només li queda cridar.

Quan una està “plena de merda”, només li queda cridar

Amb una escenografia minimalista, però molt efectiva, l’actriu acompanya al públic en el relat introspectiu de l’Àgata. Una peixera, una escala, un llençol blau i les llums techno per desfogar-se ballant i cridant de tant en tant. Perquè l’actriu, precaritzada, es troba al límit de la desesperació. I li fa ràbia, ràbia, ràbia, ràbia, ràbia, ràbia, ràbia… “Em fa ràbia sentir tanta ràbia!”, culmina un dels seus balls.

Dialoga amb ella mateixa i es deixa absorbir per les veus del seu cap. Unes veus i reflexions que encarnen els principals personatges femenins del llegat guimerià: la Marta, la Maria Rosa i la Blanca. Cada una d’elles presenta una dicotomia que, en forma de metàfora, exemplifiquen les limitacions de les dones per subsistir en un món marcat pel ritme del capitalisme.

La Marta sempre es quedarà atrapada a la terra baixa. La Blanca sempre estarà a la deriva del mar. I la Maria Rosa té por d’haver perdut la seva intuïció per sempre més. L’Àgata aglutina l’agonia acumulada dels tres personatges i se l’entafora menjant xocolata, crispetes i galetes oreo. Res que no hàgim fet la majoria de dones de la seva generació.

El monòleg es converteix en un refugi d’inhibició per a les joves de l’audiència

La mirada fresca i clarament representativa de les dones joves de classe treballadora són el que converteixen el text de La dona que va cridar tant que es va buidar en un refugi d’inhibició per a les que estem assegudes a les butaques. Maria Ten aprofita per colar petites referències generacionals entre un text ple de metàfores i ambigüitats de la condició humana. L’actriu no es pot estar d’arrencar més d’un riure al públic amb un humor àcid i reivindicatiu.

I l’Àgata crida i crida i crida més. A mesura que avança el monòleg, la protagonista està més a prop d’entendre que el seu gènere i la seva classe social són el gran problema en la seva vida, del qual ella no n’és (o no hauria de ser-ne) responsable. I aquesta és la gran conclusió que espera una noia jove i precaritzada. Perquè cal entendre que mai encaixarem i que el món no està fet a la nostra mida.

El text aconsegueix construir un retrat fidedigne a la situació de desajust existencial de les dones joves en una societat neoliberal parasitària

Amb tot, la història es veu distorsionada per un desenllaç massa èpic, massa dolç, massa Disney. El text aconsegueix construir un retrat fidedigne a la situació de desajust existencial de les dones joves en una societat neoliberal parasitària. Tot i això, el grau d’optimisme final de la història de l’Àgata sembla que desentona amb tota la reflexió que es va generant en el transcurs del monòleg: que no encaixem, però és natural que no encaixem i per tal de retrobar-nos amb nosaltres mateixes cal no encaixar.

Malgrat aquesta dissonància final –una servidora també assumeix que, depèn del grau d’optimisme de cada dona del públic, pot ser abraçada o pot ser rebutjada– La dona que va cridar tant que es va buidar és una obra que regala un espai de reflexió, d’empatia i de desfogament. El monòleg es representarà fins al diumenge 17 d’octubre a la Sala Fènix de Barcelona. I ara només queda cridar i seguir cridant fins que viure en el nostre món no ens comporti renunciar a nosaltres mateixes.

Tags:
Núria Cugat Tarridas

Estudiant de Periodisme a la UAB.

  • 1

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *