LOADING

Type to search

Cultura

La culpa femenina a l’antiga Grècia

Share
Representació dels déus de l'Olimp.

Representació dels déus de l’Olimp.

La culpa és un retret que se’ns ha fet a les dones des dels inicis del temps, en gairebé totes les èpoques i religions. Malgrat que hi hagi algunes mitologies que puguin semblar més inclusives pel nombre de dones que hi surten representades, com per exemple la grega, la realitat és molt diferent.

Antigament, la civilització grega estava convençuda del fet que les dones eren incapaces de raonar. Segons el filòsof Antonio Fornés, en aquella època es pensava que les dones eren inferiors als homes perquè eren eren ells qui dominaven el logos, és a dir, la raó, mentre dones eren dominades per les passions, les quals les feia irracionals.

A l’antiga grècia es pensava que les dones eren inferiors als homes perquè eren ells qui dominaven el logos

La història grega intenta plasmar com de terrible podia ser que una dona accedís al coneixement. Un exemple és el mite de la capsa de Pandora. Ella va ser la primera dona humana de la mitologia grega, creada com un càstig cap a Prometeu, un tità que va robar el foc dels déus per donar-lo als humans.

Un cop nascuda, les deïtats van donar a Pandora tota mena de regals entre els quals es trobava una caixa, obsequi del déu dels déus, Zeus. Va ser la curiositat de Pandora —el desig de conèixer el que hi havia dins la caixa— el que la va portar a obrir-la i escampar tots els mals del món. Es va atribuir la culpa a Pandora, però, no hauria estat culpa de Zeus per regalar-li la caixa sense dir-li què contenia?

La capsa de Pandora no va ser l’únic error de Zeus pel qual es va culpar una dona. Al llarg de la mitologia grega podem veure com el Déu és infidel a la seva muller, la deessa Era. Ella, però, no culpa al seu marit sinó a les dones amb les quals li és infidel i els seus fills, als qui maleeix.

Al mite de la caixa de Pandora, va ser el seu desig de coneixement d’una dona el que va escampar tots els mals del món

Una altra dona culpada pels pecats d’un déu és Medusa. La història explica que ella era una dona jove i molt bella a la que Posidó va acabar violant al temple d’Atena. Ella, enfadada pel que havia succeït, va maleir a Medusa, la víctima. Converteix els seus cabells en serps i fa que tothom que la miri es torni de pedra. A la mitologia, el ressentiment per aquest càstig injust transforma Medusa en un monstre a qui més tard l’heroi Perseu acaba assassinant.

Representació de l'assassinat de Medusa en la qual es veu a Perseu amb el cap de Medusa a la mà.

Representació de l’assassinat de Medusa en la qual es veu a Perseu amb el cap de Medusa a la mà.

Igual que els déus, els homes humans també cometen errors pels quals s’acaba culpant a les dones. Un dels mites més populars és el de la Guerra de Troia, provocada per Helena de Troia.

Helena era la filla del rei d’Esparta i la dona més bonica de Grècia. Malgrat que estava casada amb un home nomenat Menelau, va marxar amb Paris, príncep de Troia. Algunes versions expliquen que ell la va segrestar, altres que ella es va enamorar d’ell en una de les seves visites a Esparta i que va acceptar marxar. En conseqüència Menelau, enfurismat per la traïció de la seva dona, va decidir declarar la guerra a Troia per venjar-se d’ella. Sembla que, a l’antiga Grècia, també era culpa nostra que ens segrestessin.

Totes les històries són de dones que van ser assenyalades i culpades pels errors i pecats d’homes que no van rebre cap càstig. Malgrat que trobem un gran nombre de personatges femenins a la mitologia grega, totes elles representen el mal.

Si vols conèixer més sobre la culpa femenina, pots escoltar el programa dedicat a La Culpa que Onada Feminista va fer per Feminismes a Ràdio 4, on parlem l’autolesió, la maternitat i el pes. 

Tags:
Maria Giménez Baeza

Estudiant de Periodisme a la UAB.

  • 1