LOADING

Type to search

Cultura

Sílvia Subirós: “La cuina de les dones sempre ha estat l’anònima, la que no s’ha posat a la primera pàgina dels diaris“

Share

Fotograma La cuina dels homesFotograma de ‘La cuina dels homes’ de Sílvia Subirós Mercader. Imatge de Cornelius Films.

A La cuina dels homes, Sílvia Subirós Mercader parla de l’hotel dirigit pel seu avi, el Motel Empordà, que va acollir, entre d’altres, l’escriptor Josep Pla. Ara bé, el centre de la història no és el negoci ni l’avi, sinó les dones de la família relegades a l’anonimat. El documental, produït per Cornelius Films, ha participat en el Festival de Málaga i s’ha estrenat el divendres dia 20 de maig a les 19h als cines Aribau, dins del DocsBarcelona. Així mateix, aviat es veurà al Festival Internacional de Cinema de Catalunya. Parlem amb Subirós Mercader, la directora, perquè ens expliqui com va decidir proposar un relat alternatiu per reivindicar les dones i el seu lloc a la cuina professional. 

La cuina dels homes, la teva pel·lícula, molt personal, té un format fora de l’habitual: a més de les entrevistes a la teva família, tenim imatges d’arxiu de diversos moments històrics que es barregen amb gravacions familiars. Com vas arribar a la conclusió que aquest era el millor format per la història que volies?

Sempre havia tingut la idea de fer una pel·lícula sobre el meu avi. Tot i que mai el vaig conèixer, sempre m’havien explicat històries sobre ell. Buscant material pel documental, vaig descobrir pel·lícules on ell havia filmat la seva vida, no pas la feina, la part més coneguda d’ell.

En mirar-les vaig veure la meva àvia i em vaig adonar que ningú no m’havia parlat d’ella. La seva imatge era misteriosa, semblava una actriu de cinema dels anys cinquanta. Tot això em va portar a voler saber més sobre el meu avi, i tant, però també sobre aquestes dones de la meva família. Com sempre he treballat amb arxiu, que sempre permet trobar petites joies, em vaig dir que seria una bona manera de començar una pel·lícula.

En mirar-les vaig veure la meva àvia i em vaig adonar que ningú no m’havia parlat d’ella

Un altre aspecte molt important són les entrevistes amb la família; a mesura que parleu potser s’adonen de coses que no havien pensat. Per exemple, quan éreu joves els teus germans i tu ajudàveu a l’hotel, però tu mai vas estar a la cuina. 

Sí, de fet és una cosa que sempre m’havia preguntat. Jo soc l’única noia dels quatre germans i l’única que ha marxat i s’ha dedicat a una cosa completament diferent, i jo sempre ho he relacionat amb això.  Havia treballat al bar, de cambrera, a la recepció… però a la cuina no hi havia entrat mai. Abans de començar el projecte vaig parlar-ne amb el meu pare i em va dir que en cap moment havia pensat potser seria una bona idea que jo estigués a la cuina. 

L’important per mi, tanmateix, era parlar amb la meva mare. Els homes de la meva família ja han tingut el seu protagonisme, i volia veure què passava amb la part femenina. A mi de fet ma mare no m’havia parlat de la seva mare per algun motiu, i hi ha un llinatge femení que no m’ha arribat. I la pregunta és: per què les dones no són al davant? Per què no van poder ser a la cuina? 

I de fet, ja des del principi la teva mare diu que no té gran cosa a explicar, que el teu pare ha sortit més a la televisió i tindrà més a dir. 

Clar, de fet és una mica una història de reconciliació amb aquest llinatge. La història comença amb ma mare que no vol parlar amb mi perquè diu que no li agrada el cinema. I al final, la protagonista acaba sent ella. 

Els homes de la meva família ja han tingut el seu protagonisme, i volia veure què passava amb la part femenina

Al principi de la pel·lícula hi ha una gravació familiar on surts tu i detalles com no t’agradava que et filmessin. Després vas descobrir l’amor per gravar, que ha resultat ser una cosa que tens en comú amb el teu avi. 

Ha estat una reflexió que he fet a posteriori. Sí que recordo que de petita volien que fos a la foto, filmar-me, i a mi no m’agradava. En un moment vaig pensar que la millor manera de no sortir a les fotos ni a les filmacions era agafar jo la càmera. A partir d’aquest moment em vaig anar construint i ara em dedico a això. 

Jo no em vaig dedicar a la cuina, em dedico al cinema, que curiosament era una de les aficions del meu avi, i gràcies a les seves gravacions he pogut fer aquesta pel·lícula.

Ja ho dius al final, tot i que potser no t’has dedicat a la cuina,  has heretat aquesta part menys coneguda del teu avi que també era important a la seva vida.

M’interessava molt aquesta contraposició. Del meu avi es coneix la part pública, que té a veure amb el restaurant, i, en canvi, la història privada, la que ell filmava i té a veure amb les dones de la família ha quedat sempre a l’anonimat. Per això en aquesta pel·lícula les he volgut posar al centre

I no només té a veure amb l’esfera familiar, sinó també amb la professional. La cuina de les dones sempre ha estat l’anònima, la que no s’ha posat a la primera pàgina dels diaris. 

La cuina de les dones sempre ha estat l’anònima, la que no s’ha posat a la primera pàgina dels diaris

A la pel·lícula apareixes diverses imatges d’arxiu, com un fragment del NODO on parlen del paper de la dona a l’època. Quina és la seva importància?

Jo tenia clar que aquesta havia de ser una pel·lícula d’arxiu. Estava indagant en els documents de la meva família, però també en els de la història del país

Aquesta seqüència és molt significativa, està muntada de manera que es vegi molt clarament que acaba en el matrimoni de la meva àvia, que és el que s’esperava de les dones en aquest moment

Així doncs, diries que el matrimoni va afectar la vida de la teva mare i la teva àvia?

I tant, jo quan era petita, pensava “quina història tan interessant la del meu avi”. És la història d’un heroi. En canvi, de la meva àvia no en sabia res, i la meva mare s’havia dedicat a les cures.

Jo sempre pensava “no em vull assemblar a la meva mare, em vull construir d’una manera diferent”. Això és fruit de com ens hem construït com a societat, amb aquesta diferència de gèneres i de rols. Per això he volgut viure la pel·lícula per reconciliar-me amb això. 

Elles van escollir aquesta vida determinades per un cert context. Podien haver fet moltes altres coses, però els va tocar viure aquest context. Jo sí que he tingut la sort de poder-ho fer, i m’he hagut de reconciliar amb això i valorar el que han fet amb aquesta vida.

Ara el repte està en veure com explicar aquestes històries d’una altra manera, i veure on posem el valor.

Tags:
Marta Vidal i Guirao

Llicenciada en Llengües i Literatures Modernes per la UB. Editora en potència i fan del cinema de l'edat d'or de Hollywood.

  • 1