LOADING

Type to search

Opinió Societat

Jo també estava enamorada de la Selena Gómez

Share
Selena Gómez

Selena Gómez en una sessió de Vogue el 2017. Font: Vogue

Recordo perfectament la primera vegada que em vaig fer un petó amb una noia més enllà dels jocs i les bromes. Feia un mes que havia fet 18 anys i cursava el primer any d’universitat. Aquella nit era a l’Ovella Negra amb uns amics, celebrant Cap d’Any entre cartes i cerveses. 

Aviat ens vam ajuntar —com és força habitual en aquell bar— amb un altre grupet que, aparentment, s’ho estava passant genial. Dins aquell grup hi havia una noia uruguaiana que em va fascinar. Era guapa, llesta i divertida, a banda de xerrar amb un accent que li feia caure la bava a qualsevol. 

Amb una barreja de por i confusió, aquella nit ens vam acabar fent petons. Ella ho tenia molt clar, que li agradaven les dones, però jo mai hi havia pensat. A la meva escola no hi havia ningú bisexual. Almenys, que jo recordi. En tot cas hi havia algun valent o valenta que havia fet pública, a marxes forçades, la seva homosexualitat. 

Després d’un temps de provar, recular, experimentar i dubtar, em vaig decidir a fer el pas i posar-li nom a allò que sentia

Si faig memòria, ara sóc conscient de moltes violències que succeïen al pati de l’institut i sobre les quals ningú feia o deia res. Era el més comú, titllar de gai o lesbiana a qualsevol que no encaixés en els estereotips adolescents associats al gènere. Això sí, la bisexualitat era inexistent.

No va ser fins a la meva entrada a la universitat, quan vaig conèixer un ampli ventall de persones amb procedències, gustos, orientacions sexuals i identitats diferents, que vaig deixar caure el vel que em cobria els ulls. Després d’un temps de provar, recular, experimentar i dubtar, em vaig decidir a fer el pas i posar-li nom a allò que sentia. 

Vaig tardar dos anys, després d’aquell petó, a considerar-me bisexual, i potser un més a expressar-ho amb normalitat. El boom a les xarxes socials va facilitar que no tingués por a etiquetar-me, que hi havia molta gent al meu voltant en la mateixa posició que jo. 

Aquells que tenim la sort de poder fer activisme, estem en l’obligació d’organitzar-nos i reivindicar tot el que queda per fer

A vegades, però, encara se’m fa el cor petit en pensar que, tot i que he viscut un procés lent i confús d’autoidentificació com a LGTBI, ni de bon tros he patit cap mena d’opressió en el meu entorn.

Parlo des de la perspectiva d’una dona, cis, blanca i de classe mitjana. Amb això no vull dir que no tingui dret a expressar la meva opinió, però he gaudit d’un privilegi que altres dones racialitzades lesbianes i bisexuals, persones trans, no-binàries, asexuals o intersexuals no han tingut. Era còmoda amb la meva posició perquè ningú qüestionava la meva orientació sexual, i no tenia la necessitat de cridar-ho als quatre vents.

Després de mesos de reflexió i de compartir experiències i coneixements amb persones que veritablement estaven integrades en la lluita, vaig decidir posar les cartes sobre la taula. Només en els darrers dos mesos s’han disparat les agressions homòfobes a Barcelona. I així, tots els dies de l’any. Aquells que tenim la sort de poder fer activisme, estem en l’obligació d’organitzar-nos i reivindicar tot el que queda per fer.

Gairebé no tenia referents, tot el que m’empassava a través de la televisió eren relacions heterosexuals i farcides d’amor romàntic

En aquest Pride Month, seguint la tònica d’anys anteriors, les botigues s’han omplert de productes amb els colors de l’arc de Sant Martí i la bandera trans, del “love is love” i de les clàssiques estratègies de pinkwashing. Senyors empresaris, no s’hi val tenyir el logo de la marca durant trenta dies i després oblidar-se’n fins al pròxim juny; els abusos, la discriminació, les agressions físiques i verbals succeeixen diàriament a tots els racons del món.

Amb tot això, vull exalçar la tasca activista de tantes persones LGTBI que han aconseguit que adolescents de 14 anys coneguin la bisexualitat, quan jo, en la meva època, ni n’havia sentit a parlar. La lluita és plena d’hipocresies i interessos, però pas a pas avancem cap a una societat més tolerant que abraça la dissidència sexual. 

Jo vaig tardar, a adonar-me que la meva primera crush era la Selena Gómez. No volia pas ser ella, sinó que m’agradava de la mateixa manera que em podia atraure el Zac Efron. Gairebé no tenia referents, tot el que m’empassava a través de la televisió eren relacions heterosexuals i farcides d’amor romàntic. Potser ara, en ple 2021, hi ha algú que llegeix l’article i se sent identificat, i opta per visibilitzar i reivindicar el que sent.

Tags:
Ona Falcó Vidal

Estudiant de Periodisme de la UAB.

  • 1