LOADING

Type to search

Cultura Internacional

Fugir del país per poder seguir la lluita: l’experiència de les dones migrades del Sud Global a ‘Yo vengo de’

Share
Obra de teatre ecofeminista Yo vengo de  sud global

Cartell de l’obra de teatre ecofeminista de les dones migrades del Sud Global ‘Yo vengo de’, iniciativa de Plàudite Teatre. Cortesia de Plàudite Teatre

“Per tal de poder seguir has de marxar del teu país”. “De vegades pensem que no ens tocarà mai, però la violència arriba a la nostra porta, pica amb força i no hi ha més opció que sortir”. Això és el que va empènyer l’Eddy Yasmin Laverde, l’Elida Marbely Hernández Meniz, l’Estebana del Carmen Ortiz Villadiego, la María Luisa Canales Ballardo, la Merlyn Rocío Pastor Añorga i la Sandra Carolina Niño, les sis protagonistes de l’obra de teatre ecofeminista Yo vengo de, iniciativa de Plàudite, a abandonar els seus països d’origen: Colòmbia, Perú i Nicaragua.

És el cas de María Luisa Canales Ballardo, mare soltera de tres fills i propietària d’una empresa de confeccions al Perú, país molt afectat per la violència. “Treballava matins, tardes i nits per poder pagar el meu personal i, evidentment, tenir diners per mantenir els meus fills”. Allà, els delinqüents, els malandros, la perseguien i atracaven el seu negoci, i les amenaces eren contínues. “Estava sota perill constant de rebre un tret o ser segrestada”, explica Canales Ballardo. “Què passaria aleshores amb els meus fills?”.

“Estava sota perill constant de rebre un tret o ser segrestada”

Després de molta reflexió, va venir a Europa perquè almenys obtenia tres mesos de visat turístic, cosa impossible als Estats Units o al Japó, altres opcions que va tenir en compte. Va arribar amb il·lusions de crear una altra empresa aquí, però les coses no van ser tan fàcils. “Sense papers, és impossible treballar en el teu sector. Això va ser molt dur, va suposar començar de zero”. Les úniques feines possibles eren la neteja de cases o la cura de persones grans, tasques que Canales Ballardo admet que fa amb gust, però que no tenen res a veure amb la seva professió.

Ara mateix, està a pocs mesos d’aconseguir la nacionalitat espanyola, fet que veu com una nova oportunitat. Paral·lelament, ajuda les noves dones que arriben a Europa a vetllar pels seus drets, a aconseguir la documentació necessària i a trobar cursos de català. A més a més, gràcies al teatre i a Yo vengo de ha trobat un lloc de reunió on fer pinya i un altaveu. Està immensament agraïda a l’espai aconseguit a Plàudite. “M’ha donat forces per seguir endavant, som una gran família”, diu.

Gràcies al teatre i a Yo vengo de ha trobat un lloc de reunió on fer pinya i un altaveu

Per Eddy Laverde, actriu colombiana molt implicada en Abya Yala, organització d’ajuda als joves mitjançant les arts escèniques, tornar a pujar als escenaris a l’altra banda de l’oceà té una importància afegida. “És una situació diferent de la del teatre professional, et topes amb l’escenari d’una manera diferent, però alhora emotiva, perquè et dona l’oportunitat d’explicar la teva història real. Espero poder seguir narrant la història d’altres dones durant molts més anys”.

La seva migració no s’entén sense l’enfocament ecofeminista: el mateix patriarcat que relega la dona a un paper secundari explota també els recursos de la Terra, especialment els del Sud Global, per enriquir-se. Ara, viuen la contradicció d’haver de buscar refugi al mateix Occident que s’ha aprofitat de la seva terra. Però no ens equivoquem: no hi hauria explotació sense la col·laboració dels governs dels països respectius, que també en treuen cullerada. Laverde aprofundeix: “Cal trobar aquests orígens, arrels i pensaments polítics que ens porten a fer processos de resistència, socials, comunitaris, ambientals, polítics que ens permetin encaminar la lluita per la defensa de la vida en general, la Mare Terra, les nostres dones, els nostres nens, els nostres joves”.

Plàudite busca oferir al públic una experiència artística diferent

Ara bé, per Plàudite, entitat organitzadora, el procés no acaba en els mesos de treball i assajos amb les actrius, sinó que es tanca amb la presentació al públic. Precisament l’objectiu de Yo vengo de és arribar a l’audiència més ampla possible per oferir-li “una experiència artística que potser no tornen a tenir mai més en la seva vida”, en paraules de la seva directora Eugenia Delgado Mata. “Mai se sap quan es deixa la llavor de la creativitat, l’empatia i la cohesió”, afegeix. De moment, tindran l’oportunitat de seguir amb les representacions al llarg de 2022, ja que la seva obra de teatre ecofeminista ha estat escollida com un dels vuit projectes destacats per l’Institut Català de la Pau.

Així, esperen poder provocar una reacció en el públic i conscienciar-los. “Quan encenem el llum o obrim l’aixeta, donem suport a les grans multinacionals que fan esclavisme de la Terra. No podem deixar de fer això, però ho hem de saber”, exemplifica Delgado Mata. “Tenim el dret a saber-ho i l’obligació de reaccionar. Potser no fer coses impossibles, però almenys ser-ne plenament conscients”.

La lluita feminista, creu Plàudite, ha de ser transversal: ecofeminista, ecològica, política, tenir en compte els drets de la cura, l’economia. “En el fons, del que parlem és de la pobresa femenina”, explica Delgado Mata. La pobresa femenina que trobem tant al Sud Global, a Afganistan o a Kurdistan com ben a prop de casa, com és el cas de les dones de Càceres que protesten contra la mina de liti.  

Lluitar va més enllà de donar veu, també es tracta d’acció política

Amb tot, lluitar va més enllà de donar veu, també es tracta d’acció política. Merlyn Pastor, una altra de les actrius, hi està principalment implicada. Pastor va haver de fugir del seu país, Perú, perseguida per l’activisme que duia a terme. Allà, va crear un menjador social, Virgen de Andacollo, pel seu poble, que no comptava ni amb llum ni aigua ni vies de comunicació. Avui dia segueix en funcionament. “Van venir a amenaçar-me a casa meva i em van dir que deixés la directiva perquè jo era qui mobilitzava la gent, però no ho vaig poder deixar, perquè les ganes de seguir i tirar endavant la meva població eren més fortes”.

Ara, des de Mujeres Unidas Entre Tierras, lluita pels drets de les treballadores de la llar. Pastor és una de les grans defensores del Conveni 189 de l’Organització Internacional dels Treballadors, que demana els mateixos drets que la resta de treballadors per aquest col·lectiu. “Volem tenir un règim especial i ser com tots, tenir els mateixos drets per així poder aportar al país com ha de ser”.

Totes les entrevistades estan d’acord en la necessitat del moviment feminista de tenir en compte totes les lluites. “El pensament ha d’ampliar la seva mirada per poder generar espais de fortalesa, sororitat i solidaritat per tothom”, declara Laverde.

 

Tags:
Marta Vidal i Guirao

Llicenciada en Llengües i Literatures Modernes per la UB. Editora en potència i fan del cinema de l'edat d'or de Hollywood.

  • 1