LOADING

Type to search

Cultura Societat

Fotografia amb mirada de gènere: sis referents per entendre el món

Share
Dones referents del fotoperiodisme

Fotografia d’Anna Surinaych a una dona afgana després de la tornada dels talibans al govern del país.

La història de la dona dins el món de la fotografia documental o el fotoperiodisme està amagada darrere de centenars de noms d’homes blancs, occidentals, heterosexuals i de classe mitjana-alta. Com molts altres camps, val a dir. Tot i això, proposem sis dones que pel seu caràcter pioner, compromès o per la seva història i fotografia es poden considerar referents feministes. 

Margaret Bourke-White (1904 – 1971) és una d’aquelles dones que etiquetem com “la primera”. La primera dona corresponsal de guerra. La primera a qui van permetre treballar en zones de combat durant la II Guerra Mundial. La primera dona fotògrafa de la prestigiosa Life Magazine. La primera persona occidental a qui van donar accés per fotografiar la Unió Soviètica. Un cop finalitzada la guerra també es va interessar per Ghandi i la seva campanya de no-violència.

Tres milicianes durant la Guerra Civil Espanyola, fotografia de Gerda Taro.

Gerda Taro (1910 – 1937) coneguda pel seu paper a la Guerra Civil Espanyola i autora d’imatges pioneres del fotoperiodisme modern, ha estat invisibilitzada durant gairebé 80 anys. El pseudònim Robert Capa es va associar exclusivament al seu company de fotografia, Friedmann Endre Ernö. A més, la seva mort prematura als 26 anys al front i la destrucció de treball dels fotògrafs del bàndol republicà durant la dictadura de Franco també han contribuït a l’oblit del seu nom i treball.

Compromesa antifeixista, alimentada pel context de guerra, Taro retrata una realitat femenina trencadora amb l’arquetip tradicional de la dona. Va fotografiar milicianes que, a més de participar al front, també intentaven trencar amb els rols masclistes dels seus homònims.

Manifestant pels del Moviment pels Drets Civils forcejant amb la policia. Fotografia l’Elaine Tomlin.

Vivian Maier (1926 – 2009). Durant més de cinquanta anys, ningú sabia que Maier havia fet 100.000 negatius de gran valor documental dels carrers de Chicago i Nova York, fins que el 2007, el fotògraf i historiador John Maloof, en va comprar una part en una subhasta i es va interessar per la seva història.

Dona independent i amb una vida molt privada, recorria els suburbis on sentia una afinitat particular per les persones que es guanyaven la vida com podien. Ella mateixa n’era una. La seva feina com a cangur li van permetre tenir una habitació amb lavabo propi on amagar i revelar les fotografies, però quan els infants que cuidava es van fer grans, va deixar de revelar-les. Tanmateix, va fer diversos viatges en solitari a Iemen, Tailàndia, Vietnam, Egipte o el Canadà.

A finals dels noranta va abandonar la càmera i va guardar els negatius en un magatzem que el 2007 van vendre per impagament del lloguer i va ser aleshores quan es van subhastar. El seu treball ha estat recollit en diversos llibres i també digitalitzat; de la seva història se n’ha fet un documental “Finding Vivian Maier” (2013).

Elaine Tomlin (manca informació) va documentar les injustícies racials d’EUA: els aldarulls urbans, la pobresa rural i les manifestacions del Moviment pels Drets Civils dels anys cinquanta i seixanta. Una fotoperiodista negra que no només havia de lluitar per fer-se un lloc dins un món de blancs, sinó també dins un món sexista on el treball fotogràfic era difícilment valorat. El recull pioner de fotògrafs Afro-descendents de 1973 Black Photographers Annual la descrivia com “un dels principals fotoperiodistes del moviment [pels drets civils]”.

Pilar Aymerich (1943 – actualitat), creu de Sant Jordi el 2005 i premi Nacional de Fotografia el 2021, entre altres premis, és coneguda per fotografiar la resistència catalana antifranquista al final de la dictadura i la convulsa època de manifestacions i canvis durant la Transició espanyola a través del reportatge social.

Fotografia de Pilar Aymerich de la manifestació contra la llei de l’adulteri.

Tanmateix, va estar present en les diferents actes de caràcter feminista dels anys setanta, com les 1es Jornades Catalanes de la Dona o manifestacions contra les violacions o per l’Amnistia dels “delictes de la dona”, és a dir, la despenalització dels anticonceptius, de l’avortament, de l’adulteri i de l’amistançament.

Montserrat Roig, amiga i companya de reportatges i entrevistes, la considerava el 1977 com “una bruixa de la imatge”. Per a ella, era una professional que “ens presenta el rostre actual del nostre país”. També ha col·laborat a través de retrat en llibres dedicats a Roig, Frederica Montseny, Mercè Rodoreda, Caterina Albert o Maria Aurèlia Capmany.

Anna Surinyach (1985 – actualitat), fotoperiodista freelance i fotoeditora de la Revista 5W, ha basat gran part del seu treball fins avui dia la migració, els refugiats i la violació de drets humans als continents Africà i Àsia i Amèrica del sud.

A més, ha realitzat la sèrie de fotografies “#EllasTambién” i “Midwife At Home” que es fixen en històries de dones de dues parts del planeta i també ha coordinat el projecte “Tierra sin ellas”, sobre la lluita que han dut a terme les dones a Amèrica Llatina per accedir a la terra.

“Si la mirada feminista és parlar de dones i de les qüestions que apel·len a les dones, evidentment que hi ha una mirada feminista en el què faig”. Surinyach d’expressava així a una entrevista a Mèdia.cat, on també era molt crítica amb la forma de fotografiar dominant tradicional.

 

Onada Feminista també ha publicat l’article “Faldilla i talons darrere la càmera, la història enterrada de Joana Biarnés” sobre la primera dona fotoperiodista a Espanya.

Tags:
Judit Esposa

Periodista. Col·laboradora a Onada Feminista i La Directa.

  • 1