LOADING

Type to search

Opinió Política

Feminisme antifeixista davant l’ofensiva ultra

Share
Feminisme antifeixista

“Tornem a fer del feminisme una intimidació”. Manifestació a Vienna el 8 de març de 2017. / Font: Antifa Infoblat

Vox pressiona. La dreta obeeix. Així ho ha fet a l’Ajuntament de Madrid, governat pel PP i Cs, on han anunciat que volen eliminar la Direcció General de Conciliació i Cooperació Institucional per la Igualtat d’Opotunitats. Segons els membres del departament que en formen part, no hi ha hagut pressions.

Però Vox pressiona i la dreta obeeix. En la mateixa setmana que anunciaven la retallada en Igualtat, uns dies abans, anunciaven esborrar un mural feminista de la ciutat on apareixien diverses dones referents, a petició de VOX i amb el suport de PP i Cs. Una decisió que, finalment, han rectificat per la pressió popular.

Vox pressiona i la dreta obeeix.

L’ofensiva ultra, feixista, antifeminista, i uns quants més desqualificatius dels que, sovint, tampoc hauríem d’abusar, segueix el seu curs. Els partits d’extrema dreta aprofiten el descontentament social provocat per les crisis econòmiques del capitalisme per deixar anar el seu discurs reaccionari. A més, els avenços en feminisme, antiracisme o en drets del col·lectiu LGTBI els entenen com una forma de restar, en comptes de sumar. Treu privilegis a l’home blanc, cisgènere, heterosexual i de classe mitjana-alta.

Quan l’extrema dreta obté més suports a les eleccions, més fàcil li és pressionar als governs de dretes

Quan l’extrema dreta obté més suports a les eleccions, més fàcil li és pressionar als governs de dretes perquè adoptin una sèrie de mesures molt més restrictives. Un exemple és a Alemanya, on el 2016, Angela Merkel va ser pressionada pel partit ultra Alternativa per Alemanya (AfD, en les seves sigles en alemany) a disculpar-se per la seva política d’acollida als refugiats. Tanmateix, va negociar amb Turquia per disminuir el nombre de sirians que arribaven a Europa, tal com explica Mark Bray en el seu llibre Antifa.

A més de la pressió per adoptar polítiques racistes, xenòfobes, antifeministes o de restricció de drets, els partits de dretes busquen la manera d’aconseguir recuperar l’electorat que se n’ha anat a l’extrem. I el cas espanyol no n’és una excepció.

Algunes de les accions han estat simbòliques. El 2019, l’Ajuntament de Granada -PP i Cs- va tornar a pintar de negre els semàfors amb la bandera LGTBI, que s’havien tenyit per commemorar el dia de l’Orgull. D’altres, però, poden tenir conseqüències molt greus pels col·lectius oprimits: Vox va ser clau perquè el pacte per formar govern a la Comunitat d’Andalusia exclogués la violència de gènere.

Els gestos simbòlics semblen insignificats, però no ho són i no s’han de menystenir

Davant la pressió del feixisme, les feministes no ens podem quedar només en la zona discursiva, també ho hem de fer al carrer. L’extrema dreta, amb la complicitat de la dreta, borra qualsevol signe de progrés i drets humans a la via pública: el mural feminista, els semàfors o les bústies de correus amb la bandera LGTBI. Són gestos simbòlics, que semblen insignificants, però no ho són. I no s’han de menystenir. Després venen les retallades en els pressupostos en polítiques públiques contra la violència de gènere, contra els drets LGTBI o contra la igualtat d’oportunitats.

Al llarg de la història, les dones han tingut un paper clau en el combat al feixisme: recordem a Clara Zetkin, Dolores Ibárruri, les components de l’organització anarquista Dones Lliures, les milicianes durant la Guerra Civil, la Unió de Dones Antifeixistes. Organitzacions, grups o comitès en els quals formaven part tota una sèrie de dones de qui no en coneixem el nom perquè no ens els han ensenyat mai a les classes d’història.

El feminisme, però, ha anat en paral·lel a l’antifeixisme. Això ha estat, en part, perquè les organitzacions antifeixistes no sempre han sabut fer front a les demandes emancipadores i antimasclistes de les dones, amb menor presència als col·lectius.

L’antifeixisme quotidià es nega a acceptar que l’homofòbia, la xenofòbia o el masclisme són meres opinions

En la història més recent, les feministes que també ens considerem antifeixistes tenim el precedent de les “fantifa”. Bray, en el seu llibre Antifa (Capitán Swing, 2017), explica que les dones militants van decidir crear col·lectius d’antifeixisme feminista a finals dels 80 i principis dels 90 del segle passat. La raó? El masclisme i les actituds patriarcals que tenien els seus companys de militància. Els col·lectius “fantifa” van dur a terme trobades, manifestacions i congressos al llarg de la dècada dels 90, fins avui en dia.

Tal com exposa Bray, l’antifeixisme quotidià es nega a acceptar la perillosa idea que l’homofòbia, la xenofòbia o el masclisme només són opinions particulars, que algú pot tenir dret a sostenir. Per això, s’ha d’impedir que puguin expressar les seves idees en públic. 

S’ha de sortir al carrer i recuperar el feminisme antifeixista*. El que esborra pintades nazis. El que interromp els mítings i actes de l’extrema dreta. El que evita que se celebrin. El que impedeix que posin una carpa publicitària amb normalitat. El que sosté la mirada als ultres amb un somriure, com ho va fer Saffiyah Khan al líder de la Lliga de Defensa Anglesa en una manifestació racista convocada a Birmingham el 2017. Demostrar-los que no són benvinguts i que ens trobaran, sempre, de cara.

Feminisme antifeixista

Saffiyah Khan clavant la mirada amb un somriure al líder ultra. / Font: Indiespot

*Durant l’escriptura de l’article d’opinió he reflexionat sobre si anomenar-ho “feminisme antifeixista” o “antifeixisme feminista”. He optat, finalment per la primera opció per dues raons:

És cert que hi ha corrents feministes que se senten allunyades dels postulats antifeixistes que suposen un enfrontament directe amb l’extrema dreta. Però, personalment, no concebo un feminisme que no sigui antifeixista i, per tant, d’esquerres. Perquè, en la meva opinió, és l’únic que garanteix, ara i en el futur, la lluita defensiva (per mantenir) i ofensiva (per conquerir) drets que millorin les condicions de vida de tots els oprimits.

Per altra banda, és evident que l’antifeixisme ha de ser sí o sí, feminista.

Tags:
Judit Esposa

Periodista. Col·laboradora a Onada Feminista i La Directa.

  • 1