LOADING

Type to search

Opinió Societat

Fartes de ser sempre conciliadores!

Share
Fartes de ser sempre conciliadores!

Fartes del desgast que implica intentar mantenir relacions emocionalment sanes amb homes. Font: Tumblr.

Fartes. Aquesta és la paraula. Un consens gairebé inequívoc entre la majoria de dones pel que fa al desgast emocional que ens provoquen els homes. Homes cis-heterosexuals, per ser més concretes. Un desgast que es basa a insistir i insistir en un seguit de premisses emocionals que per a nosaltres són evidents –nivell elemental d’intel·ligència emocional– i per a ells, evidentment, no.

Si com jo, has tingut una parella home cis-heterosexual, segurament ja sabràs de què parlo. Però no només em refereixo a aquest tipus de relació. També parlo d’amistats i de relacions familiars com els pares o els avis. ­Comentaris fora de lloc, un individualisme emocional trepidant, no responsabilitzar-se de les conseqüències emocionals que tenen les seves accions, ser incapaços d’expressar el seu malestar de manera raonada i tendir a reaccionar a partir d’impulsos.

En massa ocasions –i estic convençuda que deu ser una situació generalitzada en les dones de la meva edat– m’he trobat explicant a homes obvietats –i ressalto, obvietats– sobre per què cert comentari és ofensiu o inapropiat, perquè em molesta que em parlin amb un determinat to o maneres, perquè necessito uns mínims de responsabilitat afectiva. Res desorbitat.

Tot i això, tot i el desgast que suposa intentar que es posin en la teva pell o que et cedeixin la raó, mai t’acaben d’entendre. Potser fan veure que sí al principi per intentar alleujar-te la frustració. Però tard o d’hora tornen a caure en les mateixes mancances de sempre. I torna a començar.

L’educació que ens imparteixen des del naixement a homes i a dones és completament diferent

Aquí m’agradaria afegir un aclariment que també és important. L’educació que ens imparteixen des del naixement a homes i a dones és completament diferent. Mentre que a nosaltres ens fan passar el temps jugant amb nines o cuinetes, fomentant una exploració exhaustiva de la cura dels altres; als homes els eduquen en una repressió emocional molt més forta. La naturalitat d’expressar el que portem dins, per abstracte o ambigu que pugui semblar, hauria de ser una eina que a tots ens instruïssin per igual.

Saber entendre i traslladar el que sentim als altres és el pas fonamental per a mantenir qualsevol relació sana. A més, també és imprescindible perquè puguem acompanyar als altres. I aquest és el quid de la qüestió en la majoria de bronques: l’abandonament. El “em sap greu, però és el teu problema”, el “no estiguis trista, no n’hi ha per tant” o el “no entenc com això et pot molestar”. Prou d’invalidar els sentiments i percepcions de les altres simplement perquè no són recíproques.

Prou d’invalidar els sentiments i percepcions de les altres simplement perquè no són recíproques

Aquesta incapacitat és del que, precisament, estem fartes. Fins i tot, la inutilitat emocional arriba a certs extrems on ens trobem havent d’explicar pedagògicament als homes perquè és legítim sentir-nos com ens sentim i perquè ens molesten (que sempre ens han molestat) certes conductes. Ironies de la vida.

També cal no oblidar a qui acudeixen quan, de tant en tant, senten la necessitat (humana) de tenir una conversa emocionalment vinculant. I sí que és cert, que et dona un bri d’optimisme quan escoltes al teu pare, amic o parella obrir-se en canal per una situació que els indigna, els incomoda, els fa sentir irrellevants, tristos… Però, ep, espòiler: no cobrem per ser les vostres personal coaches.

Et dona un bri d’optimisme quan escoltes al teu pare, amic o parella obrir-se en canal

“Tenir dues filles m’ha fet millor persona”. “Ets la meva sister in arms. Gràcies per acompanyar-me en absolutament tot”. “Des que no estem junts he intentat parlar de les coses amb els meus amics, però no és el mateix”. I de sobte em sento validada per totes les hores invertides a parlar i parlar i parlar. Sento que sí que tenen en compte tot el suport que he intentat proporcionar-los sempre. Sembla que el temps i energies invertits en els homes que estimo no han estat inútils.

Amb tot, els moments de bandera blanca són excepcionals. I sé de ben segur que mai puc abaixar del tot les armes, que tornaré a trobar-me de cara amb un comentari o situació d’ineptitud emocional que hauré de conciliar sola o amb molt poca ajuda per l’altra part. Sincerament, estimar-vos esgota. I, de nou, sóc l’última pringada que encara us ho intenta fer entendre.

Tags:
Núria Cugat Tarridas

Estudiant de Periodisme a la UAB.

  • 1