LOADING

Type to search

Opinió Societat

Es pot gaudir l’estiu fora de la normativitat?

Share
Nena a la vora d'una piscina amb el braç esquerra alçat i portant barret de bany rosa i banyador negre. També porta ulleres de natació. Gaudir l'estiu fora de la normativitat.

Els nostres estius són condicionats des que som adolescents i, fins i tot, des de nenes. Font: Getty Images.

L’estiu és una temporada hostil per a les persones que no encaixem, per qualsevol raó, en els estàndards normatius de la societat. L’augment de temperatures fa que les capes de roba caiguin i deixin al descobert les inseguretats que sovint amaguem a sota.

La relació amb el meu propi cos sempre ha estat un camp de batalla en què les bales eren titulars de revistes del cor, comentaris de companys de classe o fruit de comparar-me amb cossos irreals ideats únicament perquè gent com jo no s’hi veiés reflectida. Amb catorze anys entrava a la llibreria del poble i a la portada de les revistes, ben gran, hi apareixien la Blanca Suárez, la Paula Echevarría o la Katy Perry en biquini. Amb onomatopeies com “Argg” i “Ew”, feien zoom a les parts del seu cos que no s’ajustaven al cànon i se’n reien. Si els pits caiguts, la cel·lulitis o el greix a l’estómac eren motiu de burla i no estaven permesos ni en aquelles dones a qui havíem d’admirar, per què hauria de poder tenir-los jo?

L’augment de temperatures fa que les capes de roba caiguin i deixin al descobert les inseguretats que sovint amaguem a sota

Ningú va ser mai tan cruel amb mi com jo mateixa, influenciada per tot allò que socialment havia après que no havia de ser. No em mirava al mirall i tinc estius buits de fotografies perquè les feia esborrar del mòbil de la mare i de la càmera del pare. Encara avui dia, suposa una batalla a contrarellotge no gaire extrema, però cruel, en què l’objectiu únic és tenir l’abdomen pla. Tot i ser conscient i estar formada en feminisme, em costa admetre que jo tinc dret a existir en cadascuna de les estacions amb més o menys roba.

Paral·lelament, cada cop són més les celebritats femenines que es mostren sense filtres a les seves xarxes socials i que denuncien públicament quan, sense el seu consentiment, els han retocat el cos en una editorial de revista. Tanmateix, el moviment body positivity és, de vegades, erròniament abanderat per cossos normatius que exageren inseguretats gairebé inexistents amb postures impostades o males fotografies.

Si els pits caiguts o la cel·lulitis no estaven permesos ni en aquelles dones a qui havíem d’admirar, per què hauria de poder tenir-los jo?

Per altra banda, dones que no són normatives es veuen obligades a convertir cada posat en roba de bany en un acte polític. La humorista Carolina Iglesias va demostrar públicament el seu enuig quan, en unes vacances a Maldives, els comentaris de les publicacions a Instagram només mencionaven quant admiraven la seva valentia per ser capaç de penjar fotos en biquini tenint un cos no normatiu. També l’actriu Barbie Ferreira va haver d’aclarir que ella mai havia expressat públicament una opinió cap al seu propi cos, ni positiva ni negativa, quan revistes i usuaris a les xarxes van convertir-la sense permís en la cara del body positivity.

Normalitzar la diversitat de cossos no hauria de ser una tasca obligada per a les persones públiques que viuen fora de la normativitat

Tant Iglesias com Ferreira només volien existir en els seus propis cossos sense haver de donar explicacions ni abanderar moviments només perquè es desviaven dels cànons. Veure dones de totes les talles a Instagram és molt positiu, sobretot per a les adolescents a qui socialment s’ha ensenyat que el que està bé és estar prima, però normalitzar la diversitat de cossos no hauria de ser una tasca obligada per a les persones públiques que viuen fora de la normativitat.

Si la seva feina no té res a veure amb la imatge, és injust que es demani que eduquin només pel fet de tenir una plataforma gran a les xarxes. Ensenyar que tots els cossos són vàlids és una tasca pendent d’una societat que ha fet d’estar prim la norma en complicitat amb la indústria de la moda i l’estètica i el consumisme que la domina. Per això no està bé que, qui n’ha patit les conseqüències durant gran part de la seva vida, sigui qui ho ha d’arreglar posant en risc la seva pròpia salut mental. Disfressat d’altruisme i bones intencions, obligant-les a fer bandera constant del seu cos, no es vol aconseguir altra cosa que recordar-los que, encara avui, segueixen sense encaixar als cànons.

Ensenyar que tots els cossos són vàlids és una tasca pendent d’una societat que ha fet d’estar prim la norma

He anat fent anys i els estius s’han tornat menys hostils, però amb vint-i-dos encara em sento una intrusa a la platja i em costa trepitjar la piscina municipal. Existir en pau amb el meu cos és un procés que està sent llarg i no és lineal. El meu jo de catorze anys encara és dins i, alguns dies, només és capaç de veure el greix a l’abdomen com una derrota

Res em generaria més aversió cap al meu propi cos i posaria més en risc la meva autoestima que viure aquest procés de manera pública. Per això, per molt temptador que sigui de vegades, evito comparar-me o fer servir les persones públiques de mirall per sentir-me millor amb mi mateixa. No conec la seva relació amb el seu cos, els processos que han hagut de viure, ni quant de temps els ha dut arribar al punt actual. És, per tant, injust per elles i per mi mateixa col·locar-les per sobre i com a model a seguir.

Tags: