LOADING

Type to search

Cultura

“Enamorás del flamenco, aunque a veces duela”

Share
flamenc - flamenco

Espectacle de flamenc “Y perdí mi centro” de “Laboratoria”. Foto: Marta Garcia Cardellach @martagc_photo

Quatre artistes, un escenari i una motivació: el flamenc. Just abans que comenci l’actuació, l’ambient de la sala està carregat dels típics segons de silenci farcits d’expectació. Són les vuit del vespre d’un dijous al Centre Cívic Can Felipa i el públic ha tingut cura de respectar la puntualitat i la distància de seguretat; no fa massa gràcia compartir el mateix aire durant una hora i mitja si no és a dos metres. Amb tot, la segona onada de coronavirus no ha pogut aturar l’última sessió de “Y perdí mi centro”, un espectacle de dansa, música i interpretació feminista.

Força, passió, emoció i veritat. Els tacons de les artistes ressonen contundents a l’escenari, mentre que unes mans toquen la guitarra amb elegància i d’altres fan moviments harmònics que conviden a seguir la musicalitat amb el peu i el cap. Però, aleshores, la melodia es fa tecnològica i la típica posada en escena flamenca es trenca per donar pas a una interpretació teatral i plena de sentiments. I així, durant 90 minuts, el show esdevé una muntanya russa artística on conviuen manifestacions flamenques amb pinzellades de teatre i efectes sonors.

Les protagonistes de l’espectacle, impulsat pel projecte Laboratoria, són Isabelle Laudenbach, Aina Nuñez, Ana Brenes i Cristina López. No és una representació qualsevol. López el defineix com a un show “multidisciplinari, transversal i feminista”. Amb ell, pretenen representar les seves experiències en el món de l’art, sovint silenciades i estigmatitzades pel fet de ser dones.

“Moltes vegades ens diuen que és curiós que sent totes dones no falti força a l’escenari”

Cristina López explica que, per poder traslladar de forma adequada les reivindicacions i idees de les quatre, han treballat amb la directora artística Ana Pérez i el dramaturg Iván Beltrán. “Ha estat una proposta arriscada, però ha agradat i el feedback ha estat positiu”, informa la cantaora. Pel que fa a l’experiència de col·laborar amb les seves companyes, destaca el fet de crear un espai de sororitat, tant dins com fora de l’escenari, on reivindicar el paper de la dona al món artístic. “Som molt afortunades, però també ens ho treballem molt”, afirma amb un somriure.

Tot i això, no totes les experiències dins del món del flamenc han estat positives. L’artista assegura que la majoria de dones veuen jutjada la seva imatge física per no ajustar-se a un cànon determinat, o que habitualment es creu que no poden tenir tanta empenta a les actuacions com un artista masculí.  “Ens ha passat moltes vegades que, després de veure l’espectacle, ens diguin ‘que curiós que sent dones no hagi faltat força a l’escenari'”, confessa López. Són prejudicis que es combaten, com diu la cantaora, amb projectes com Laboratoria. Tot i que remarca la importància de lluitar a la vida personal, admet que li dona molta satisfacció “posar sobre l’escenari les reivindicacions”.

“Els prejudicis els combatem també a l’escenari. Dóna molta satisfacció posar-hi les reivindicacions”

Al final de l’espectacle arriben els moments més alegres. Per acomiadar-se, les artistes canten i ballen “Volando voy”, de Camarón de la Isla. Mentre el públic, dempeus, les acompanya amb cops de mà, ressona a la sala el vers “Enamorao’ de la vida, aunque a veces duela”. Tant de bo algun dia les dones trenquin els estigmes i prejudicis que s’arrosseguen al món de l’art i puguin estar “”enamorás” del flamenco sin que duela”.

Tags: