LOADING

Type to search

Vida

Ecofeminisme: la unió de dues grans lluites

Share
Ecofeminisme Yayo Herrero

Conferència “L’ecofeminisme davant l’emergència climàtica” de Yayo Herrero. Foto: Judit Esposa

L’ecofeminisme davant l’emergència climàtica” és el nom que rep la conferència protagonitzada per l’activista feminista i ecologista Yayo Herrero, màxim referent dins d’aquest àmbit. La ponència es va basar en una reflexió sobre les problemàtiques ocasionades pel model capitalista i com el canvi climàtic és, només, la punta de l’iceberg de totes les desigualtats que genera el model d’estructura actual. 

L’ecofeminisme va néixer al voltant dels anys setanta. No es tracta només d’un moviment social, sinó també d’una corrent política, filosòfica i ètica que reivindica un diàleg entre els aspectes que plantegen el moviment ecologista i feminista. El treball històric de l’ecologisme consisteix a posar l’accent i advertir sobre les conseqüències negatives que suposa el creixement constant de la població, juntament amb l’augment del seu respectiu consum, en un planeta que té límits. D’altra banda, el feminisme és considerat un moviment de classes, interracial, que busca la igualtat entre homes i dones. Per establir una connexió entre ambdós corrents, Herrero ens suggereix que ens preguntem “què és allò que sosté la vida?”.

Les dependències que sostenen la vida

Quan ens plantegem aquesta qüestió, és imprescindible comprendre que l’existència de l’ésser humà és inviable sense la presència de la naturalesa. Per tant, arribem a la conclusió que som éssers radicalment ecodependents i que cada vida requereix processos i elements naturals, no produïts per l’individu, per poder sobreviure.

Els éssers humans tenim una segona dependència, coneguda com a interdependència. Consisteix, principalment, a comprendre que la vida humana està encarnada en cossos, els quals són vulnerables i finits i requereixen atenció des del seu naixement fins a la seva mort.  Aquesta cura, en la gran majoria d’ocasions, ha estat duta a terme per les dones. L’argument que històricament ho ha justificat no és una millor condició genètica femenina, sinó el fet de viure en una societat patriarcal caracteritzada per una divisió desigual del treball, on les labors no són assignades de forma lliure. 

L’ecofeminisme, la connexió entre l’ecologisme i el feminisme

Aquest diàleg entre les dues ideologies, les quals sí són compatibles, s’ha de basar en una plena igualtat entre els dos components. És important tenir en compte que l’ecologisme es pot dur a terme en una societat completament patriarcal i que, d’altra banda, alguns corrents feministes no apliquen la sororitat amb totes les dones. 

En molts països del sud global, moltes treballadores desenvolupen les seves labors sota condicions precàries, i les grans multinacionals hi estableixen pràctiques extractivistes. Actualment s’està mesurant tot en clau monetària i no ens adonem que algunes produccions esclafen els drets les nostres companyes, sense deixar-les ni respirar. Un exemple són les cuidadores de la llar, normalment vingudes d’Amèrica-llatina. Formen part de la població inactiva i per tant, els manquen molts drets -com el de vaga- i llibertats, juntament amb el fet de viure en una inseguretat constant.

L’individu i la natura en guerra

Yayo Herrero

Yayo Herrero a la conferència “L’ecofeminisme davant l’emergència climàtica”. Foto: Judit Esposa

La societat occidental, de la mateixa manera que el seu model econòmic predominant, s’ha constituït sense tenir en compte que l’individu no pot viure sense aquesta interacció constant amb la naturalesa. A més a més, els processos econòmics predominants a occident fomenten una producció i extracció massiva de productes, sense tenir en compte que la Terra té recursos limitats. Els anomenats recursos renovables també són finits, és a dir, si gastem molta aigua alentim el seu cicle i per tant n’hi ha menys.

Tot plegat, ens condueix a què la lògica de les operacions econòmiques se centra, exclusivament, en la cerca d’una major rendibilitat financera i evita l’estudi sobre com aturar la lenta regeneració i finitud de recursos. Tal com Yayo Herrero afirma durant la ponència “l’economia, la política i la cultura han declarat la guerra a la vida”. 

Per culpa d’aquesta situació, estem vivint una profunda crisi ecològica. Però un dels majors problemes no és solament la manca de solucions, sinó el fet que el canvi climàtic no és un aspecte urgent en l’agenda de les grans empreses i estats més influents. Això es pot observar en molts governs negacionistes actuals. Els seus principals interessos recauen en millorar constantment els resultats econòmics, encara que això comporti una utilització i producció de residus cada vegada major. Actualment, ja s’ha assolit el pic de petroli, fet que significa que per cada barril de petroli que s’extreu al món no es troba cap reserva que el pugui substituir. Encara que no és l’únic, atès que també s’ha superat el pic del coure i s’ha exhaurit el platí, el liti i les terres rares. 

Quina és la resposta social?

L’esgotament dels minerals de l’escorça terrestre cada dia està més a prop. Tot i l’augment de les lluites ecologistes amb el moviment de Fridays For Future encapçalat per Greta Thumberg, els governs segueixen sense arribar a un acord. Herrero ha mostrat admiració cap aquests moviments actuals encapçalats per joves, els quals des d’un inici integren la idea l’ecologisme, el feminisme, promouen una visió emancipadora de la dona i un just repartiment de la riquesa. Ella ha afirmat que “Miren la realitat cara a cara i exigeixen configurar un model totalment diferent de l’actual”.

En aquest mateix context, moltes empreses i multinacionals se sumen a reivindicar una postura més ecologista, però a la realitat només és pur greenwashing. Parlen de cotxes elèctrics i d’energies renovables, però per fabricar això es necessiten minerals i recursos que extreuen dels països subdesenvolupats. El principal problema és que per garantir els alts nivells de producció als que estem acostumats al nord global necessitem una gran quantitat de recursos. Aquest fet provoca que grans multinacionals controlin territoris rics en recursos, forçant l’èxode d’aquells habitants que no s’adaptin al nou model de producció o que hagin perdut les seves terres. Yayo Herrero anomena a aquest fenomen expulsió climàtica. Però el problema no s’acaba aquí. Aquests individus que migren dels seus respectius països es troben amb una Europa que s’aprofita d’ells i els expulsa. Herrero planteja “què passaria si el mur que separa Europa tampoc no deixes entrar recursos?”. Tot seguit afirma que “la conseqüència seria que els països occidentals entrarien en un col·lapse total”.

A través de la mirada ecofeminista es pren consciència de l’oposició existent entre el sistema capitalista i la vida. Aquesta corrent permet impulsar un canvi en la política i l’economia, situant l’individu i la naturalesa com el centre de la vida. 

Si voleu ampliar la informació sobre el tema podeu escoltar el programa de ràdio que Onada Feminista va dedicar a l’ecofeminisme.

Tags:
Maria Capell

Estudiant de periodisme a la UAB. Enamorada de la lectura i de l'Oest de Catalunya

  • 1