LOADING

Type to search

Cultura Societat

Drag Queens, reines dissidents: Les ombres del transformisme

Share
Drag Queens

Belial, una de les protagonistes del reportatge “Drag Queens, reines dissidents”. Font: Elaboració pròpia.

Felicia, la drag queen a punt de pujar a l’escenari, es col·loca la perruca mentre sent el xivarri del públic a l’altra banda del teló. “Ei senyora, senyora, maleint la seva vida. Ets una mare descontenta i una dona regimentada. No dubto que somies amb les coses que mai no faràs, però m’agradaria que algú m’hagués parlat com jo vull parlar amb tu” criden els altaveus, que intenten sobreposar-se al soroll de les converses que encara mantenen els assistents, malgrat que la drag queen ja ha sortit a l’escenari.

Porta un vestit de lluentons liles que reflecteix la llum dels focus. La sala de festes on actua és una galàxia. Tot i que la part de darrere del vestit és curta, la part de la faldilla s’obre, creant una cua llarga i estreta, però cap a la part del davant, el que l’obliga a moure’s per l’escenari amb passes petites. Els guants blancs, fins als colzes, deixen al descobert uns bíceps definits. Els ossos de la clavícula, però, queden tapats pels tirants del mateix vestit i una perruca rossa i arrissada. El pintallavis, del mateix color que el vestit, i les parpelles, a conjunt amb els guants, creen una escena bicolor lila i blanca.

“He estat despullada per reis i he vist algunes coses que una dona no hauria de veure. He estat al paradís, però mai he estat per a mi” sona per tota la sala, mentre un home a la taula de billar del fons colpeja una bola i diverses persones es mouen d’un costat a l’altre del bar. La majoria d’assistents no deixen que l’actuació els interrompi, i ignoren completament a l’artista.

Belial: “Intento donar més importància a les coses positives que negatives, però sí que he viscut moltes situacions de discriminació”

Durant tota l’actuació, la drag queen balla al ritme de la cançó, I’ve never been to me, de la cantant Charlene, estrenada l’any 1976. Arriben les últimes estrofes i el públic comença a aplaudir una actuació que ni han vist, ni han escoltat. Els aplaudiments es converteixen ràpidament en crits, no comentant l’actuació, sinó el físic de la Felicia.

—Ullassos!
—Va nena, canta’n un altra!
—Quines cames!

La drag queen es gira amb cara de fàstic, preparada per marxar de l’escenari, quan una llauna de refresc li pica al cap i la fa caure. Una companya l’ajuda a aixecar-se i, quan s’assegura que es troba bé, agafa el micròfon amb decisió.

—Que simpàtics, fills de la grandíssima puta! —escridassa al públic.

Així comença la pel·lícula australiana Las aventuras de Priscilla, reina del desierto, estrenada l’any 1994. Malgrat que sembla impensable que això pugui passar a dia d’avui, moltes vegades la realitat supera la ficció.

—Jo intento donar més importància a les coses positives que negatives, però sí que he viscut moltes situacions de discriminació —explica la Belial, drag queen des de fa vuit anys.

Belial: “Les drag queens ens exhibim a nosaltres mateixes, som l’objecte de mirada del nostre art. De vegades arriba a ser complicat, perquè les crítiques t’acaben afectant personalment”

Al llarg de la seva carrera, Belial Naranjo fora de la caracterització drag, es troba amb persones que comenten i critiquen la seva aparença sense tenir en compte les conseqüències.— El transformisme és una forma d’art. Els pintors exhibeixen els seus quadres, però les drag queens ens exhibim a nosaltres mateixes, som l’objecte de mirada del nostre art. De vegades arriba a ser complicat, perquè les crítiques t’acaben afectant personalment.

Certs comentaris poden arribar a provocar la normativització de les drag queens. Segons Iván Villanueva, investigador en la Universitat Peruana de Ciències Aplicades, les drag queens poden adaptar la seva identitat sobre l’escenari a la que el públic espera d’elles per, d’aquesta manera, aconseguir la seva acceptació.

D’entre les ferides que les experiències negatives causen a la Belial durant la seva carrera en el transformisme, cap és més profunda com les que ha patit en l’àmbit afectivo-sexual. El rebuig que pateix amb la seva primera parella, la obliga a filtrar les persones abans d’atrevir-se a entaular una relació.

—Si quan conec un noi no estic segura si entendrà el que faig o, si penso que la relació em pot suposar una experiència traumàtica, ja no intento res amb ell. Fer transformisme té moltes conseqüències en l’àmbit de la teva desitjabilitat, perquè molts homes gais continuen sent masclistes i homòfobs.

El fenomen de rebuig de la feminitat en homes gais per persones del mateix col·lectiu s’anomena homonormativitat. Segons la Marta Loi, professora de l’ESART, “alguns gais busquen acceptació i respecte per part del sistema normatiu mitjançant l’exclusió d’altres dissidències”.

Wayúu Queen: “Costa molts diners crear un conjunt que el públic valori. De vegades es té més en compte la closca que el contingut.”

Altrament, la discriminació també pot provenir d’homes heterosexuals mitjançant la sexualització de les drag queens. Segons l’Ivan Solar, Killer Queen en la seva versió drag, això és degut al desconeixement.

—Jo he rebut fotografies de genitals masculins per xarxes socials o m’han preguntat si era una dona de veritat. Són coses que surten de prejudicis. Jo crec que cap drag queen busca això, però és com ens veu la societat.

Mentre el transformisme empodera a qui ho practica, les reaccions negatives a l’expressió artística de les drag queens pot afectar a la seva mateixa autoestima.

—Hi ha gent que no és capaç de fer els sacrificis necessaris per ser drag queen — reconeix la Belial—. D’altres hem hagut d’assumir-lo perquè no hem tingut cap altra opció —conclou, amb cert to resignat a la veu.

Un sacrifici del qual la gent no és conscient és el material; ser drag queen és molt car. A una pàgina web qualsevol, uns malucs postissos poden costar vint-i-tres euros; uns pits postissos, quaranta. El maquillatge només pels ulls pot ascendir a seixanta euros. Una perruca, gairebé indispensable pel transformisme, costa com a mínim seixanta euros més; si vols una cabellera de bona qualitat, però, has d’invertir aproximadament dos-cents euros. El ventall d’entre dos-cents i quatre-cents euros encara no inclou la roba, els complements ni la resta de maquillatge per un sol conjunt. Les drag queens, però, han de crear-ne de nous constantment.

Belial: “Fer transformisme té moltes conseqüències en l’àmbit de la teva desitjabilitat, perquè molts homes gais continuen sent masclistes i homòfobs”

—Això és el pitjor del transformisme a Espanya —afirma el Diego Mora, qui és darrere Wayúu Queen—. Costa molts diners crear un conjunt que el públic valori. De vegades es té més en compte la closca que el contingut.

El temps que una drag queen inverteix en el maquillatge també és extens. Aplicar cola en barra i dues capes de maquillatge sobre les celles per tapar-les; redistribuir l’estructura facial amb conques dels ulls més grans, celles més altes i pòmuls i mandíbula més marcats. El Diego Mora tarda aproximadament dues hores a maquillar-se; l’Ivan Solar, tres; la Belial pot estar-se fins a quatre hores. La remuneració econòmica que comporta un espectacle transformista encara és, a Espanya, molt inferior al que cal invertir, arribant a cobrar cinquanta euros per una actuació.

—Normalment les drag queens treballem en funció als nostres estàndards, no els diners que ens paguen pel nostre treball —reconeix la Belial.— A mi em compensa cobrar menys si sé que el que faig té un significat, un missatge que emociona la gent que ho veu i que l’ajuda a entrar al meu món. De vegades, però, no és així. Hi ha situacions en què has de demanar un mínim, posar en ordre les teves prioritats. Per molt travesti que siguis, has de menjar.

Killer Queen: “El transformisme no està ni reconegut ni ben pagat. No es valora el que hi ha al darrere, que és precisament on ens esforcem”

La poca remuneració en contrast amb la gran la inversió dificulta l’entrada de noves drag queens a la professió i obliga a les que ja s’hi dediquen a compaginar el transformisme amb altres feines per mantenir-se. Per l’Ivan, això es deu a la manca de valoració del transformisme com a professió.

—Generalment, per a les persones que treballen en empreses de la nit, només som gent que es maquilla, es posa un vestit i balla una mica sobre l’escenari. Moltes vegades ni tan sols els importa quina drag queen contractar, volen la que cobri menys. El transformisme no està ni reconegut ni ben pagat. No es valora el que hi ha al darrere, que és precisament on ens esforcem.

Aquest és el tercer capítol del reportatge Drag Queens, reines dissidents, amb la Belial com a protagonista. Si vols, pots llegir també el primer i segon capítol.

Tags:
Maria Giménez Baeza

Estudiant de Periodisme a la UAB.

  • 1