LOADING

Type to search

Salut Societat

Dismòrfia corporal, una percepció irreal

Share
dismòrfia corporal

La dismòrfia corporal es relaciona amb la distorsió que una persona té de la seva imatge. Fotografia: Zenza Flarini

L’auge de l’imperi de la bellesa en la societat genera que la imatge de les dones estigui permanentment en el punt de mira. No només rebem estímuls des dels mitjans de comunicació tradicionals, sinó que les xarxes socials també juguen un paper innegablement destacable.

És complicat trobar a algú que no tingui cap problema amb el seu aspecte físic. Malgrat això, entre no sentir-se del tot a gust amb alguna part del nostre cos i patir dismòrfia corporal hi ha un camí llarg. Un camí que, tanmateix, en certs moments és fàcil de recórrer.

Aquest trastorn es basa en la distorsió de la imatge que una persona té sobre si mateixa fins a punts extrems

El Trastorn Dismòrfic Corporal (TDC) va ser descrit per primer cop com a “dismorfofòbia” l’any 1891 pel psiquiatre italià Enrico Morselli. Ell definia la dismòrfia corporal de la següent manera: “Consisteix en l’aparició sobtada i la fixació en la consciència de la idea de la mateixa deformitat. Quan una d’aquestes idees ocupa l’atenció d’algú repetidament, de forma agressiva i persistent, llavors els fenòmens psicològics han anat més enllà dels límits de la normalitat”. En altres paraules, aquest trastorn es basa en la distorsió de la imatge que una persona té sobre si mateixa fins a punts extrems.

Però, quines són les conductes més comunes de les persones que pateixen TDC? Tal com explica Body Dismorphic Disorder Foundation, organització benèfica que informa sobre el trastorn i proporcionar suport a qui el pateix, algunes de les actituds més freqüents poden ser: comportaments repetitius i obsessius per intentar camuflar preocupacions de l’aparença física; mirar-se repetidament en els miralls o evitar mirar-se, ja que es genera una situació d’angoixa; utilitzar grans quantitats de cosmètics per intentar camuflar el que consideren defectes o comparar-se amb el físic d’altres persones, entre altres conductes.

No ser conscient de la situació de vulnerabilitat de tantes dones envers els seus cossos és ignorar la violència que pateixen

El món digital provoca que la població generi una relació tòxica amb les xarxes on a vegades sembla que l’únic que es veuen són cossos, d’alguna manera, inassolibles.

Òbviament aquesta qüestió no és purament femenina, i és que persones de qualsevol gènere es veuen afectades per un món on prima l’aspecte exterior. No obstant això, no ser conscient de la situació de vulnerabilitat de tantes dones envers els seus cossos, en especial amb els que no hi tenen cabuda en el cànon estètic actual, és ignorar la violència que pateixen.

Les dones no només se senten pressionades per competir amb diferents estàndards de bellesa que s’han imposat durant tota la història, sinó que també se senten pressionades per competir amb la seva pròpia imatge. No és inusual veure fotografies digitalment modificades a tot arreu, i arribar als estàndards que marquen aquestes imatges poden intensificar la percepció socialment dismòrfica dels cossos.

“Tot el que va vinculat a l’ideal de bellesa, a la pressió social o a l’èxit ha castigat més a la dona”

Ona Gomis, doctora en psicologia, professora de la Universitat Oberta de Catalunya i coordinadora del grup de treball de psicologia domiciliària del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, ens ha parlat sobre el trastorn de la dismòrfia corporal: “Quan mirem el manual diagnòstic de la psicologia, podem veure que la proporció de persones que pateixen aquest trastorn és de 3 dones i 2 homes, per tant sí que hi ha una proporció més elevada d’aquest diagnòstic amb elles. A consulta arriba molt més la dona amb dificultats d’autoimatge i autoestima que no tant l’home”. Segons afirma, “si anem una mica cap al passat, tot el que va vinculat a l’ideal de bellesa, a la pressió social o a l’èxit ha castigat més a la dona”.

Molts cops pensem que moviments com el body positive o body neutrality poden ajudar. I sí que ho poden fer, però Gomis destaca que cal tenir cura amb aquests corrents a xarxes: “A priori sembla estupend normalitzar. Però després que es fa amb això? És important l’ús i el missatge que es trasllada. Segur que moltes persones ho fan des d’una vessant molt humanista, però segur que hi ha altres persones que ho utilitzen com a moda”.

Tenir un cos i viure en ell com si fos un càstig és massa dolorós

Potser pensar que un cos no ho és tot és una reflexió massa simplista. Hem de ser conscients de l’era en què vivim: tot es veu i tot es comparteix. L’angoixa que provoca voler assemblar-nos a persones que tenim idealitzades desperta una distorsió a la nostra ment, fet que fa que arribem, fins i tot, a odiar parts de nosaltres mateixes.

Si no som físicament com la societat ens marca, serem criticades. Però si som com se’ns dicta, també ho serem. Ben mirat, cada mil·límetre nostre és susceptible a ser jutjat sense que puguem defugir-ho.

Si no entrem en la norma, hem fracassat. Hem d’estar permanentment alerta, hem de competir entre totes nosaltres i hem d’agradar. Sembla que sigui el nostre únic objectiu. Perdem els nostres cossos com si mai ens haguessin pertangut, ignorant la nostra vàlua; i tenir un cos i viure en ell com si fos un càstig és massa dolorós.

Tags:
Laura García Ortiz

Estudiant de Periodisme a la UAB.

  • 1