LOADING

Type to search

Societat Vida

La cuina és oberta

Share
habitatge cooperatiu - sostre cívic

Casa de la Chus, un pis d’habitatge cooperatiu a l’edifici Princesa 49 del barri del Born de Barcelona. Font: Sostre Cívic

Col·laboració amb Sostre Cívic

“Suposo que els habitatges també els construiran dones, no? I que els mobles també els pujaran elles, no? Quina hipocresia”. El 8M a Instagram tots els posts eren liles. Els de Sostre Cívic, també. Defensaven que l’habitatge cooperatiu és feminista i una forma de combatre el masclisme estructural a les cases. Vaig mirar els comentaris de les seves fotos i em vaig trobar aquesta meravella. Estem en un canvi de paradigma, pensava a priori. Estem realment en un canvi de paradigma les dones envers l’habitatge? Veig que encara queda molt camí per recórrer.

Pico el timbre de Princesa 49. Una dona alta, amb ulleres i mascareta m’obre la porta. El pis fa olor d’encens i tabac. La flaire envolta la cuina-menjador plena de fotografies d’Etiòpia, figuretes, espelmes, coixins roses i taronges, més encens, rajoles de coloraines hidràuliques, atrapa-somnis, ficus. T’importa si em fumo una cigarreta mentre parlem? Deixem la finestra oberta. Cap problema, Chus

No tenir un habitatge en propietat estava mal vist, però si se’n comprava un, no podria viatjar

La Chus Ezquerra viu al Born al primer edifici d’habitatge cooperatiu de Barcelona. Ella, però, és de Montcada i Reixac. Una vegada, els Reis Mags li van portar una bola del món. Sentia que es trobava en un espai molt petit en comparació amb la resta de la Terra, que era enorme. Volia veure-la, viure-la. Viatjar, viatjar, viatjar…

Llavors, no tenir un habitatge en propietat estava mal vist, però si se’n comprava un, no podria viatjar. Se’n va anar de lloguer. No en volia, de propietats. Sempre s’ha considerat un esperit lliure i per ella les propietats eren sinònim de lligam.  

Va decidir que ja no volia ser més còmplice de la societat de consum perquè tot el que tenim, és més del que necessitem per viure

Va començar a anar pel món amb una motxilla i una tenda de campanya i va poder viure molts països. Però Etiòpia. Allò li va canviar la vida. La força que tenien les dones, viure amb no-res i ser feliç. Va decidir que ja no volia ser més còmplice de la societat de consum perquè tot el que tenim, és més del que necessitem per viure.

Mentre voltava pel món, tenia un pis llogat a l’Eixample de Barcelona. Quan va tornar del continent africà es perdia inclús pel seu barri. Estava desorientada. S’acostava un canvi a la seva vida. 

Volia canviar de feina; feia d’administrativa, no l’omplia. Per això es va posar a estudiar un Màster en Direcció d’Entitats Sense Ànim de Lucre perquè volia dedicar-se a ajudar a les dones que havien patit violència de gènere. Va començar a treballar a la Fundació Ana Bella. Gràcies a això, la presidenta, que coneixia el seu cas amb el pis de l’Eixample, li va explicar que havia conegut a un noi que estava en una cooperativa d’habitatge. Es va fer sòcia de Sostre Cívic.

“Hem de trencar amb les estructures mentals de propietat: la meva casa, el meu cotxe, el meu marit, el meu fill. Tant en allò que és material com en el que no ho és”

Un canvi de vida: “Hem de trencar amb les estructures mentals de propietat: la meva casa, el meu cotxe, el meu marit, el meu fill. Tant en allò que és material com en el que no ho és.” La Chus ja portava en si mateixa la consciència cooperativista. Una forma de veure la vida solidària i empàtica amb els veïns.

Cadascú té el seu espai privat, però depèn molt dels altres, si es viu comunitàriament, s’han de fer sacrificis. Ara la Chus, juntament amb la veïna del cinquè, és l’encarregada de la neteja. El fet d’organitzar-se també comporta empatitzar amb l’altra persona: tenir temps per coordinar-se o força de voluntat per a fer les tasques. 

Mentre recorda la seva trajectòria fins a arribar on és ara, la Chus es mira casa seva. Seu al sofà, ple dels coixins tutti colori. El balcó és a la seva vora, replet de ciclàmens i geranis; té la finestra entreoberta i entra un sol de migdia espectacular. Gira el cap a la cuina, que és oberta. Hi té una taula ben gran al mig. I colors, tants com vulguis. Rosa, taronja, blanc. “Un estil molt Chus”. 

La configuració de l’espai es treballa molt en l’habitatge cooperatiu. Els homes no estan educats en rols com ho estem les dones: la que renta, la que cuina, la que neteja, la que cuida als nens, als pares, als sogres… A l’espai de la casa, perquè tingui perspectiva feminista com el de la Chus, ha de predominar la igualtat. Les cuines, obertes; les sales, lluminoses; la rentadora, comunitària; l’entrada, sense racons. Un espai obert, en particular; l’edifici, compartit. 

Es complementen molt, elles i ells: “Les famílies que hi ha són molt igualitàries. L’habitatge cooperatiu és feminista”

M’ensenya els espais comunitaris de Princesa 49. Pugem per l’ascensor que té dins de casa, fabulós. Mentre ens passegem per l’edifici està contenta. Em parla de les seves veïnes amb ulls feliços. Ha portat bé la pandèmia gràcies a elles, m’explica.

La Chus té problemes d’arrítmia i ha hagut de vigilar molt per la Covid-19. Sort n’estic tenint d’elles, durant la pandèmia! “Chus, te traigo esto, lo otro, venga ahora un caldito, un trozo de bizcocho. Voy a comprar, ¿te subo algo? Lo que sea”, li diuen a cada moment. Compartir i cooperar. S’ajuden si van a comprar i a alguna li falta alguna cosa, es vigilen els nens de les altres si alguna ha de sortir un momentet o prenen el sol plegades. Es complementen molt, elles i ells: “Les famílies que hi ha són molt igualitàries. L’habitatge cooperatiu és feminista.”

Arribem al terrat i veiem tota Barcelona. El Born, la Sagrada Família, la Torre Agbar, Collserola, Nou Barris. Estar a Princesa 49 em fa pensar en altres projectes de Sostre Cívic que he visitat, com Cirerers, fa dues setmanes. Torno a recordar el comentari del post d’Instagram i penso en la Marta Jené, la cap d’obra de la Constructiva, una cooperativa de serveis sense ànim de lucre orientada a la construcció de l’habitatge.

La Marta Jené és arquitecta tècnica i des del setembre dirigeix la construcció de Cirerers a Nou Barris. Fa set anys que exerceix de cap d’obra. Amb les seves bambes sofertes, els texans estripats, l’abric i el casc de protecció vermell amb el logo de La Constructiva es passa el dia amunt i avall entre homes, el soroll estrident de les grues, cops de martell i olor de serradures de fusta. 

Amb el temps que porta de cap d’obra, no s’ha trobat dones operàries fins aquest any a La Balma, l’altre edifici que està fent Sostre Cívic a Barcelona

Jo no els aixeco els edificis. Pel que fa a l’execució, dones no n’hi ha. Amb el temps que porta de cap d’obra, no s’ha trobat dones operàries fins aquest any a La Balma, l’altre edifici que està fent Sostre Cívic a Barcelona. Un home xinès hi va amb la dona, ella és una treballadora més. Però el percentatge d’operàries en general és gairebé nul. Amb tan poca presència femenina em pregunto si ha tingut problemes per trobar feina d’arquitecta tècnica, la Marta Jené, però mai ha percebut que la descartessin per ser dona.

En treballar, ja és un altre assumpte. Ser cap d’obra, comporta manar i prendre decisions. En termes d’oficina, organització o equip tècnic no ha tingut disputes amb ningú, però amb operaris, sí. Acostuma a tenir treballadors provinents d’altres cultures que no tenen interioritzat un paper actiu de les dones en la societat i alguna vegada s’ha trobat que li ha costat que li fessin cas. 

Moltes persones del gremi conceben les cuines obertes o les noves formes de distribució de l’habitatge com una moda

La Marta Jené hi posa el fre. Per a ella hi ha dues maneres de manar: amb autoritat o amb respecte. Si es demanen les coses per favor, s’escolten als operaris, s’aprofita la seva experiència i es parla, creu que és més fàcil guanyar-se el seu respecte i així també poden arribar a conclusions compartint coneixement. No s’havia plantejat la relació entre habitatge i feminisme.

La gent no en té ni idea que l’habitatge cooperatiu és feminista, és tot un submón dins de l’arquitectura que ha de donar-se més a conèixer. Moltes persones del gremi conceben les cuines obertes o les noves formes de distribució de l’habitatge com una moda. La veritat és que no se’n parla prou i s’ha de potenciar molt més. 

La Chus pensa que perquè hi hagi perspectiva de gènere a les cases encara falta molta conscienciació, inclús en les de tipus cooperativista. Viure en un habitatge cooperatiu en cessió d’ús té una sèrie d’avantatges que no tenen els de lloguer o de compra. És una opció molt més segura que la del lloguer, perquè de vegades te’l pugen tant que te n’has d’anar, com li va passar a ella. Abaixo la vista, m’acomiado de Princesa49 i de la Chus i torno a les oficines de Sostre Cívic al Carrer Casp. M’hi trobo a l’Eulàlia Tubau, de l’equip tècnic:

Acostumen a ser sectors molt masculinitzats i l’habitatge cooperatiu és incipient perquè el model és incipient a casa nostra

Estem, doncs, en un canvi de paradigma les dones envers l’habitatge, Eulàlia?

Encara ens queda molt camí per recórrer. El problema de l’habitatge és que és sobretot un problema femení. Les oficines d’habitatge, les promotores… Acostumen a ser sectors molt masculinitzats i l’habitatge cooperatiu és incipient perquè el model és incipient a casa nostra. 

A Princesa 49, que ja hi viuen per exemple, hi percebeu rols diferents pel que fa a les dones en contraposició als habitatges convencionals?

Una vida dins d’un edifici, és una vida dins d’un edifici… Estan preocupades per si la caldera funciona o no, per si s’espatlla l’ascensor o no. Això forma part de la seva privacitat. Sovint ens assabentem de com s’organitzen per fer xarxa i és molt guai! Però és intern a l’edifici. Nosaltres impulsem el model i situem a les sòcies de tot el que comporta, entre moltes altres coses, la perspectiva feminista

L’habitatge cooperatiu és feminista. Surto de les oficines i mentre vaig cap a Plaça Catalunya per agafar l’R4 hi dono voltes. Ens queda molt camí per recórrer, però ens estem adonant que el masclisme és estructural inclús a les llars, que s’ha materialitzat des de sempre a l’espai físic de les nostres cases, des de cada paret que conforma cadascuna de les nostres habitacions. Obro Instagram i clico “denunciar” al comentari del post del 8M. Tot seguit, eliminar. 

Tags:
Clara Pont Vílchez

Periodista. Ara, estudiant del Màster en Periodisme Literari, Comunicació i Humanitats a la UAB.

  • 1