LOADING

Type to search

Cultura Internacional

Cinema, violacions i testosterona

Share
cinema - violació

Fotograma de la pel·lícula Irreversible, de Gaspar Noé (2002)

El film Irreversible (2002) de Gaspar Noé ha tornat a l’actualitat divuit anys més tard. Compta amb un nou muntatge que es va presentar fa un any al 76è festival de Venècia i s’ha acabat estrenant a l’octubre en diversos cinemes europeus, la majoria francesos. Protagonitzada per uns joveníssims Monica Bellucci i Vincent Cassel, la pel·lícula comença amb una de les escenes de violació més famoses del cinema. I la fama és merescuda: dura nou minuts, sense floritures ni enquadraments tramposos. Un home viola una dona, l’Alex, en un túnel, a París. El dia de la primera projecció, part del públic va sortir de la sala, escandalitzat. El violador culmina matant la seva víctima, estampant-li el cap contra el terra fins que l’espectador s’ha de preguntar si encara respira o se li ha acabat l’agonia. 

Irreversible pertany a un subgènere que va triomfar als anys 70, conegut com a cinema de violació i venjança. Primer acte: violació. Segon acte: la víctima es recupera i s’enfunda en una granota ajustada a l’estil Kill Bill. El procés de guariment emocional i físic és simple però efectiu. Es necessiten classes d’alguna art marcial vistosa, l’adquisició d’una arma mortífera i una bona banda sonora de fons, preferiblement rock o ritmes grandiosos i potents. Tercer acte: l’agredida reconvertida en heroïna mata el seu agressor. Si ella ha mort al primer acte, assumeixen la tasca els homes del seu entorn, com en el cas de l’Alex, la nostra protagonista encarnada per Bellucci. 

Inclús quan és la mateixa dona la que s’encarrega de la venjança, ho fa convertida en un estereotip que la torna desitjable als ulls del públic

En els dos casos hi trobem la mirada masculina sobre els conflictes. Podem intuir que la narrativa d’un home o grup d’homes buscant venjança contindrà alts nivells de testosterona, però inclús quan és la mateixa dona qui se n’encarrega, ho fa convertida en un estereotip que la torna desitjable als ulls del públic: ja no és dèbil, és guerrera, sexy, duu un modelet de femme fatale i, bàsicament, és un mascle en un cos de tia bona. Ara és més forta i més completa. Per tant, l’agressió i el viatge posterior li han provat. Sansa Stark va il·lustrar-ho a l’última temporada de Joc de Trons: ‘’sense tot el que he passat, hagués seguit sent un ocellet’.’ Violacions, vexacions i maltractaments que justifiquen un fi, la fortalesa. 

A Irreversible som testimonis de la cerca de l’agressor per part dels dos homes que han de solucionar que l’Alex hagi estat atacada, la seva parella i ex parella. La violació és l’excusa per constatar que el món és seu, dels homes, i ho és perquè fan servir la mateixa violència que els ha dut a voler revenja. El missatge és que, si no t’agrada el que passa al teu voltant, si veus que hi ha injustícia i el sistema no rutlla prou per castigar-la, pots rebatre el cap d’algú amb un extintor fins que la cara ja no sigui una cara i acabar convertint-te, tu també, en un criminal. I la raó per la qual els protagonistes arriben fins aquí, la violació de la dona que estimen, queda totalment amagada. El tema del film es redueix al periple dels dos amants amb l’orgull ferit. 

La violació és l’excusa per constatar que el món és seu, dels homes, i ho és perquè fan servir la mateixa violència que els ha dut a voler revenja

Aclamada pel públic, pocs crítics van ser capaços de veure fins a quin punt l’agressió a l’Alex perdia importància en el relat. Tot i això, ja al 2002 van ser moltes les veus que van defensar l’escena de la violació, crua i incòmoda, perquè no és per això, que veiem pel·lícules? Per col·locar-nos en situacions alienes, experimentar-les, analitzar-nos, aprendre. Què és més moralment acceptable, esgarrifar-nos mentre forcen l’Alex o contemplar un pla indirecte que ens protegeix d’aquesta incomoditat? I que, fins i tot, normalitza i romantitza el crim? És el mateix que es demana a la premsa cada cop que s’informa d’una violació, que deixin d’anomenar-la ‘abús’, perquè en rebaixa la gravetat i la fa més tolerable. Per cert, l’escena que comença amb la noia amenaçada amb una navalla i acaba amb el seu assassinat es pot trobar a la majoria de webs pornogràfiques.

Catorze anys després de l’estrena on els espectadors van fugir de les butaques, s’estrenava Elle (2016). La recordareu, va ser el hit de l’any i alguns la van qualificar de feminista. La protagonista d’Elle, la Michèle, és atacada a casa seva. No plora, no mostra pena, no es pren un dia d’assumptes personals a la feina. És directiva en una empresa de creació de videojocs amb gràfics sexistes. Ha triomfat en un món d’homes i és una d’ells. És freda, professional i incapaç de mantenir lligams profunds amb les persones que l’envolten. Semblava que Elle volia acabar amb l’estereotip de dona que s’empodera després d’un atac. 

La violació de la dona que estimen queda totalment amagada, i el tema de la pel·lícula és el periple dels dos amants destrossats i amb l’orgull ferit

La seva particular revenja comença amb la cerca del seu violador, però quan ell reapareix estableixen una relació sexual morbosa on ella no té ni veu ni vot. La faceta poderosa s’esfuma i dona pas al seu cantó més submís. És com si la pel·lícula cridés que es pot interpretar un paper dominant durant cert temps, però en una relació home-dona ella sempre assumirà el paper que se li ha assignat i ha acabat interioritzant. 

És cert que la Michèle es nega a assumir el rol de víctima, i això ens fa veure que hi ha més d’una manera d’apropar-se al trauma. Però la relació que acaba mantenint amb el violador és surrealista i no és en favor de la superació de la violació. Elle no és, en cap cas, una gambada que pretén allunyar-se del gènere violació-venjança, sinó la història d’una dona amb mancances emocionals que se sotmet a la violència d’un criminal jugant al gat i a la rata. Desmarcar-se de l’estigma de la violació no passa per establir un joc amb l’agressor, perquè els jocs són això i només això, no són importants. Si es juga, es banalitza.

Tags: