LOADING

Type to search

Cultura Vida

Ana Requena Aguilar: “Han de canviar els homes i la idea de masculinitat”

Share
Ana Requena Aguilar

Ana Requena Aguilar, periodista i autora de “Feminismo Vibrante”. Font: eldiario.es

Ana Requena Aguilar és periodista, cofundadora i redactora en cap de gènere de eldiario.es i autora del llibre “Feminismo Vibrante. Si no hay placer, no es mi revolución”. Amb un llenguatge planer i col·loquial revela algunes de les claus del control de la sexualitat que, tal com diu al llibre, “ha sigut una de les armes per disciplinar a les dones”. Plena d’intencions amb frases com “Què cony té a veure el meu plaer i la meva sexualitat amb la meva serietat o amb la meva professionalitat”, ens fa una mena de manual per superar tabús i estereotips i empoderar-nos sense sentir-nos culpables.

Encara hi ha pudor perquè una dona parli de sexe públicament. Què ha de canviar?

Hem de fugir del discurs que només nosaltres hem de canviar. De fet, crec que hem canviat molt i el problema és que hi ha altres coses que no s’han mogut. És una mica el missatge del llibre. Han de canviar els homes i la idea de masculinitat, que està íntimament relacionada amb el concepte de feminitat i de dona que s’ha construït. Ells sobre l’activitat, nosaltres sobre la passivitat. Ells tenen la potestat de decidir, de llançar-se, de triar i de mostrar-se sexuals perquè el plaer i el desig s’entén masculí. Nosaltres hem d’esperar i ser discretes, amb totes les conseqüències que això comporta. Però de res serveix que diguem que podem relacionar-nos com vulguem i tenir sexe com vulguem si els valors de fons no canvien. Cal una labor pedagògica, en la qual feminisme té molt a dir.

Per on es pot començar?

Hem de responsabilitzar-nos del nostre discurs, del nostre plaer i de la nostra agenda, també la feminista, i atrevir-nos a trencar amb certs tabús, com és parlar de desig i de sexe quan estan passant moltes altres coses i em refereixo a la violència sexual. Es pot i s’ha de parlar de tot alhora perquè al final totes les parts estan connectades entre si. Moltes vegades sentim que és trivial i això ha de canviar.

De res serveix que diguem que podem relacionar-nos com vulguem i tenir sexe com vulguem si els valors de fons no canvien

Què més podem fer?

Hem de fugir de la flagel·lació. Com a feministes volem estar, canviar i fer-ho bé, i a més amb aquest mandat de l’autoexigència tan constant que tenim les dones, però és una responsabilitat col·lectiva. De manera individual cadascuna pot actuar sobre la seva vida, però necessitem viure vides còmodes, no se’ns pot demanar individualment que ho fem tot. La política i la societat civil també han d’encarregar-se. És col·lectiu i d’alguna manera ens implica a tothom, cadascú en el seu nivell de responsabilitat i d’acció.

Al llibre parles també del cas de la Manada, de la violència sexual, de com va crear un debat a Espanya i segurament va assentar les bases sobre moltes coses en el feminisme. Com hem de tractar aquest tipus de violències per no deixar-nos cap part desatesa, tal com comentaves?

No es tracta de fer tornar la violència sexual a la foscor, està genial que parlem d’això a les converses d’amics, de família i als mitjans de comunicació. Aquest discurs està molt present, però no estem parlant de la nostra capacitat com a subjectes, del nostre desig i d’una agenda del desig feminista. Potenciem, encara que sigui inconscientment, aquest discurs del terror sexual. Tenim motius per a tenir por i no es tracta de no tenir-ne, sinó que ho contrarestem amb un altre discurs i que proposem una altra cosa.

A vegades, amb bona intenció per a defensar a les dones que pateixen violència sexual, reproduïm algunes idees que són contraproduents per a nosaltres

També comentes la infantilització que es va fer de la víctima de la Manada.

Parlo del paternalisme perquè crec que a vegades, sense voler-ho o amb bona intenció per a defensar a les dones que pateixen violència sexual, reproduïm algunes idees que són contraproduents per a nosaltres. Igual que no es tracta de si portava minifaldilla, la qüestió tampoc és si una dona pot fantasiar o desitjar alguna cosa en un moment de la seva vida. La cosa és si aquest fet va ser amb el seu consentiment o contra la seva voluntat. Si ella en un moment donat volia entrar a un portal amb cinc nois perquè pensava que es fumaria un porro o que s’enrotllaria amb els cinc, em sembla un desig legítim i possible en una dona, tinguis 18 anys o 65, hagis begut o no. No qüestionem la legitimitat del desig ni la possibilitat que una dona pugui desitjar estar amb cinc homes una nit, per exemple, o marxar amb un home que acaba de conèixer. Totes hem estat amb homes que acabàvem de conèixer. Vol dir això que donàvem via lliure a tot? És clar que no. Hem de qüestionar el comportament dels homes, que a partir d’aquí consideren que ells poden fer i desfer, però no que una dona pugui arribar a desitjar el que sigui, també sexe en grup. El cas de la Manada va ser una violació, o moltes violacions, per descomptat. Encara que ho hagués desitjat en algun moment de la seva vida, ella no desitjava que fos així. El problema és que es va trencar el seu consentiment.

A més, encara existeix la idea de la violència sexual com quelcom que ocorre en un carreró.

Sí, com si s’exercís de sobte per homes desconeguts i la realitat és que la majoria de les vegades la cometen homes amb els qui hem iniciat algun tipus de relació o vincle. Potser volies tenir alguna cosa amb aquesta persona i vas marxar a l’hotel amb ell perquè et venia de gust, però no és un contracte que signes i tot s’hi val. És només una decisió, després venen moltes altres i les persones que intervenen en la relació han d’estar d’acord en tot moment, en totes les decisions. No es tracta de parlar-ho i fer un contracte verbal, tal com ridiculitza l’extrema dreta. Parlem de reciprocitat, de sentir-te, d’entendre’t, de comunicar-te de moltíssimes maneres. Hem d’entendre que un home amb qui tu vols tenir alguna cosa pot violar-te. Moltes dones relaten episodis molt forts de violència sexual d’homes que en arribar a casa, de sobte, van canviar de comportament, es van posar violents i les van obligar. Això ocorre i és molt important que parlem d’aquesta mena de violència sexual.

Últimament sembla que no podem parlar de plaer femení sense nomenar al Satisfyer, què ha aconseguit el seu boom mediàtic?

Igual que parlem de trencar el silenci sobre altres coses, el Satisfyer ha fet que parlem del clítoris i de tocar-nos, masturbar-nos i donar-nos plaer a nosaltres mateixes. És súper necessari que fem aquest exercici col·lectiu de reivindicar que per descomptat que ens masturbem i és clar que ens agrada. I a més volem que ens toqueu el clítoris i potser estem fartes d’altres coses. Ens ajuda a trencar la vergonya i el pudor. El #metoo va ser el punt d’inflexió perquè parléssim entre nosaltres d’aquelles experiències i el Satisfyer ha tret el plaer de l’armari, i col·lectivament es fa millor.

Tot ha estat bo al voltant del Satisfyer?

Hi ha crítica. El Satisfyer glorifica l’orgasme i el plaer ràpid i sembla que el sexe només sigui això i, a més, si després no et corres ràpid, tens un problema. Aquí és on hem de posar contrapunts. El Satisfyer està molt bé, però ni el sexe ni el plaer es redueixen a ell. És una cosa que hi és, com altres joguines sexuals, i que et pot ajudar a experimentar i a gaudir. Cal entendre el plaer com una cosa més enllà de l’orgasme, però la balança entre els masculins i els femenins ha estat tan desigual que entenc la reivindicació de l’orgasme. Està genial que ho acompanyem d’un discurs més ampli. Es pot fer tot, un dia pots tenir un orgasme en tres minuts i un altre en dues hores.

Quin consell donaries a una dona que tingués certa vergonya o pudor per gaudir de la seva sexualitat?

Totes hi som en aquest punt en certa manera i a mi m’agrada veure’m aquí encara, el llibre està escrit des d’aquesta contradicció. Totes, per molt feministes, empoderades i crítiques que siguem, estem condicionades per això. És normal que sentim coses que teòricament no deuríem i que ens fot sentir, però no depèn només de nosaltres. Potser el consell és que no ens autotorturem i exigim ser el llistó de la perfecta feminista. Permetem-nos gaudir. Podem trencar amb els estereotips i les culpes en la mesura cadascuna de les seves possibilitats i crec que amb amigues i parlant-ho sempre és tot molt millor.

Si vols escoltar l’entrevista a Ana Requena Aguilar, pots escoltar el programa sobre el clítoris que Onada Feminista va fer per Feminismes a Ràdio 4. Així com conèixer la realitat sobre la mutilació genital femenina.

Tags:
Mar Sifre Rigol

Estudiant de Periodisme a la UAB. Mínor en Estudis de Gènere. Editora Web a Onada Feminista. Col·laboro a Feminismes a Ràdio 4.

  • 1