LOADING

Type to search

Cultura Societat

Amarna Miller: “Entenc la feminitat com una performance, però no pot ser imposada, perquè aleshores és horrible jugar-hi”

Share
Amarna Miller

Amarna Miller amb el seu llibre “Vírgenes, Esposas, Amantes y Putas”. Foto: Amarna Miller

La veu i el discurs de l’exactriu porno i activista Amarna Miller ha estat sempre latent a Instagram, a Youtube, als seus podcasts i als mitjans de comunicació. Ara publica Virgenes, Esposas, Amantes y Putas un recorregut personal per experiències viscudes, velles reflexions i nous paradigmes que anhela.

Virgenes, Esposas, Amantes y Putas té un objectiu concret, més enllà de recollir i explicar les teves experiències?

És un llibre orientat per aquelles persones, dones concretament, que volen qüestionar-se la construcció de la seva identitat i del seu context, del que han viscut. Durant massa anys la identitat femenina s’ha vist construïda pels apel·latius que ens han estat atribuïts per persones alienes. Hem estat amants passionals, esposes, cuidadores. Unes etiquetes que han limitat la nostra identitat basant-se en el que altres esperaven de nosaltres. Personalment, el capítol que més m’agrada i que considero clau és el primer, Por, culpa i soledat, perquè em semblen les tres arestes d’un triangle que afecta la vida de totes nosaltres, i on crec que moltes dones es poden sentir interpel·lades. Començo amb les experiències, sentiments i vivències que tenim cap a nosaltres mateixes, a la segona part del llibre són les experiències amb el nostre entorn, portes enfora. I l’última part és la interacció que les dones tenim amb el sexe.

Respecte al sexe, Amarna, tu hi has conviscut de prop en l’àmbit laboral amb el treball sexual i al llibre en parles.  

Hi ha dos capítols relacionats amb el treball sexual, en un d’ells en parlo d’una forma més àmplia i l’altre és sobre la pornografia. Justament en ells no parlo des de la meva experiència personal, mentre que en la resta sempre ho faig des del “jo”. Durant anys el meu discurs públic ja ha estat molt condicionat i orientat des d’aquesta perspectiva i al llibre volia fer just el contrari i plantejar un marc més teòric basant-me en dades i en qüestions menys pràctiques. Explico algunes anècdotes de quan em dedicava a això, però no és el fil conductor. I té sentit que no en parli, perquè al final quan s’aborden temes polèmics com ho és el treball sexual es busca el sensacionalisme i la primera persona.

“Durant anys el meu discurs públic ja ha estat molt condicionat i orientat des la meva perspectiva personal i al llibre volia fer just el contrari”

Lluny del terreny professional, en primera persona sí que expliques com va ser trobar-te i parlar de la teva orientació sexual.

Explico la meva experiència com a dona bisexual i de com va ser el fet de trobar-me amb aquesta orientació, com vaig viure el moment d’exterioritzar-ho i d’exposar-ho públicament. Destaco també la falta de referents d’aleshores, uns anys 90 on l’únic referent que existia de dones exitoses a les quals els agradessin les noies eren les integrants del grup de música t.A.T.u. Que, per cert, anys després es va descobrir que era fruit d’una maniobra comercial, una estratègia per vendre més. Ara tot ha canviat molt, però aleshores era complex identificar-se com algú a qui li agradaven les dones. Sí que hi havia referents homosexuals masculins, pocs i estereotipats, però n’hi havia. De dones lesbianes no n’hi havia pràcticament. També parlo de diversitat a l’hora de mantenir relacions afectives, de poliamor i de relacions obertes, sempre des de la meva experiència.

Allunyar-se de la monogàmia també és un dels temes que tractes.

És un capítol molt important per mi perquè és molt personal. Es diu Tot el que necessites és amor i comença amb una experiència de maltractament que vaig patir amb 20 anys. Va ser una relació que va durar tres anys i em va fer ser conscient de moltes coses, però sobretot d’allò que no volia en l’amor i com volia que fossin o que no fossin les relacions afectives. Després d’això vaig començar a tenir relacions no monògames en una època en què no era gens habitual. Perquè ara mateix parles de poliamor i més o menys tothom t’entén, hi ha un consens al voltant del significat de la paraula, però fa deu anys érem quatre gats i era molt més complicat. Això sí que va ser difícil, perquè hi havia molt d’estigma. A vegades miro un vídeo que vaig gravar a YouTube fa bastants anys en el qual parlo de la meva experiència dins de les relacions monògames i al·lucines amb els comentaris. Hi ha una estigmatització i una quantitat d’estereotips brutals.

“Ara mateix parles de poliamor i més o menys tothom t’entén. Fa deu anys érem quatre gats i era més complicat”

Ara el poliamor està a l’ordre del dia, però subratllant molt una bona gestió emocional.

Exacte. Ara es valora la intel·ligència i la gestió emocionals i la responsabilitat afectiva, coses que fins fa no gaire semblaven no importar. Ara tenim moltes paraules, per exemple ghosting, que posen de manifest que cada vegada ens interessem més per fer les coses d’una manera sana i per cuidar de les persones que estimem. I això em sembla molt bo i positiu.

El treball emocional també és un camí que hem de fer individualment per estimar-nos i acceptar-nos com som. Un procés que sovint col·lisiona amb la relació que tenim amb la moda i el maquillatge.

La meva experiència amb la moda i el maquillatge no ha estat lineal, sinó orgànica i s’ha anat amollant amb els anys. Quan vaig descobrir el feminisme me’l vaig prendre com una eina per replantejar-me la meva identitat, com la construïa i perquè havia pres certes decisions a la vida. O per què estava prenent determinades decisions i no unes altres. Em venien qüestions a la ment com “per què em depilo o em faig les ungles?” o “per què tinc la necessitat constant de buscar una pseudo aprovació externa?” Cosa que no veig en els homes del meu entorn. Aleshores davant d’aquesta imposició social vaig dir “doncs no em maquillo”. Hi va haver una mica de rebequeria, i amb el pas del temps veus que hem estat criades en un context que ens ha dictat què podem fer i què no, quines coses estan ben vistes i quines no. Perquè per descomptat tu podries anar pel carrer sense depilar, però pots ser titllada de dona poc atractiva o desitjable. Una idea supermasclista: “es cuida poc”. Amb el temps he vist que, en un determinat moment de la meva vida, em diverteix veure’m amb les ungles pintades, m’agrada jugar amb el maquillatge… I tot això no ho visc com una expressió d’intentar agradar a ningú, sinó que és artística a l’hora de manifestar la meva personalitat o identitat. Per exemple amb la depilació no em sento còmode, em cansa, i no vull estar cada dues setmanes plantejant-me si tinc pèls o no.

“Quan vaig descobrir el feminisme me’l vaig prendre com una eina per replantejar-me la meva identitat”

Cada persona es desvincula o adopta aquells elements amb què se sent còmode.

Entenc la feminitat com una performance, com una manera d’expressar-me al món, però no pot ser una performance imposada, perquè aleshores és horrible jugar-hi. Vull escollir de quines maneres em disfresso i em presento, i pot ser que algunes d’elles casin amb l’hegemònic o políticament correcte, i ja està bé així, per què no? Dit d’una altra manera, no és més ni menys feminista depilar-se, fer-se la cirurgia estètica o maquillar-se. No és més ni menys feminista tenyir-se o fer-se les ungles. El més important és que tu hagis reflexionat i hagis decidit que allò va amb tu i amb la teva vida. El problema és quan es fa per inèrcia o perquè es creu que no hi ha un altre camí o perquè creus que si no ho fas, seràs rebutjada.

La por al rebuig potser també s’amaga darrere les noves masculinitats de les quals parles.

Ens cal reflexionar sobre com el patriarcat ha robat, manipulat i modelat la identitat de la dona, però trobo a faltar que els homes reflexionin sobre per què la seva identitat s’ha vist modelada pel context social i cultural. Ara per ara simplement s’adapten al que dicta el feminisme. Diem “aliats” i ells diuen “sí, aliats!” Diem “heu de reflexionar sobre X” i ells diuen “Sí, reflexionem-hi!” Però anhelo que hi hagi més homes feministes perquè realment consideren que és necessari i no per complir cap quota, ni per agradar a ningú, sinó perquè per si mateixos creuen que és necessari reflexionar entorn de les idees que els han inculcat des de petits sobre la masculinitat i, en concret, sobre la masculinitat tòxica. Trobo a faltar més homes que pensin per què no ploren o per què els hi costa tant compartir les seves emocions o els seus sentiments. 

Penses que van a remolc del feminisme?

Un exemple que poso sovint és que a mi em semblaria realment revolucionari a l’hora de qüestionar l’hegemonia i el poder que hi hagués debats sobre la paternitat. Vull veure homes parlant sobre què significa ser pare. És quelcom que no es planteja, sí que es parla de conciliació, però jo vull veure un debat sobre la paternitat a la televisió pública. Això em semblaria una batalla guanyada i, per ara, no veig a ningú que estigui per la labor.

Tags: