LOADING

Type to search

Opinió

“A plorar a la ploreria”

Share
impostora

Síndrome de la Impostora. I Font: Getty Images

A totes aquelles dones que penseu que mai sereu suficient, això va per vosaltres.

He perdut el compte del número de vegades que he sentit a parlar de la Síndrome de la Impostora —no tan sovint, impostor—, sobre com algunes dones atribuïm el nostre èxit a la sort i tenim (extrema) por que algú, algun dia, descobreixi que no som prou vàlides com fem creure.

Les dones hem socialitzat diferent que els homes des de la nostra infantesa. Hem estat educades en valors i rols gairebé contraris, minant-nos l’autoestima quan hem ocupat espais socialment masculins. Moltes dones tendim a demostrar la nostra vàlua davant la societat treballant el doble per tal de sentir que tenim dret al reconeixement. I és que, ja ho diuen, que tant de bo tenir la confiança d’un home mediocre.

Ja ho diuen, que tant de bo tenir la confiança d’un home mediocre

Valerie Young, reconeguda mundialment com una experta en la síndrome, ha descrit cinc tipus d’impostores en els centenars de conferències que duu a l’espatlla. Tanmateix, aquí no vinc a fer-vos-en una llista i una explicació, perquè si fa no fa, tot desemboca en el mateix: la nostra percepció està distorsionada, tenim pànic al fracàs i a decebre aquells que considerem superiors. I sí, dic superiors, perquè sempre ens infravalorem, fins i tot davant les persones que estimem i ens estimen.

No sé si només parlo per mi o estic desenterrant tot un tema, però sento que sovint volem complaure el nostre pare, el nostre xicot, el nostre entrenador. I vaja —sorpresa!— sempre es tracta dels homes que ens envolten. Amb això no vull dir que ells, en concret, hagin fet res perquè ens sentim així. Però el sistema trontolla sobre un problema patriarcal de base.

Ruchika Tulshyan i Jodi-Ann Burey, a l’article Deixa de dir a les dones que tenen la síndrome de la impostora, escriuen que “l’etiqueta de la síndrome de la impostora és una càrrega pesada de suportar. ‘Impostora’ aporta un matís de frau criminal a la sensació d’estar simplement insegur o ansiós per unir-se a un nou equip o aprendre una nova habilitat. Afegim a això el terme mèdic de ‘síndrome’, que recorda als diagnòstics d’histèria femenina del segle XIX”.

“Vosaltres sou les que us sentiu impostores”

Així doncs, d’alguna manera, a part d’haver-nos doblegat —de forma no tan subtil— fins a sentir-nos inferiors, se’ns culpabilitza de no encaixar en un ambient hostil. “El problema és vostre”. “Vosaltres sou les que us sentiu impostores”. “Aquí teniu deu tips per superar-ho”.

Personalment —que jo recordi—, en poques ocasions han desencoratjat alguna de les meves idees. Tanmateix, sí que m’han pressionat per fer-ho millor, per ser millor, per deixar-me de “punyetes” i llençar-me a la piscina com si fos tan fàcil. “A plorar a la ploreria”, suposo. I vinga, més pressió i més ganes de demostrar qui soc. 

Però i si, només i si, canviéssim el focus de la dona a l’ambient? I si generéssim espais segurs on desenvolupar-se? Deixem de tractar aquests sentiments com a casos aïllats o com una epidèmia massiva entre dones, és igual, i preocupem-nos de la societat que ho ha generat. De l’incansable bucle producció-consum, del bombardeig constant i de la falsa meritocràcia.

Tags:
Ona Falcó Vidal

Estudiant de Periodisme de la UAB.

  • 1