LOADING

Type to search

Cultura

5 pel·lícules dirigides per dones per un estiu feminista

Share

Cheryl Dunye i Guinevere Turner a ‘The Watermelon Woman’ (First Run Features)

Molt sovint es comet l’error de classificar totes les pel·lícules dirigides per dones en una mateixa categoria. Per tal de celebrar la diversitat del cinema fet per dones, recomanem cinc pel·lícules de gèneres i èpoques diferents, totes elles amb directores femenines, ideals per gaudir aquest estiu.

Chavalas (Carol Rodríguez Colás, 2021)

Chavalas no hi ha cap interès amorós. En comptes d’això, el centre de la trama l’ocupen el grup d’amigues de la Marta, una fotògrafa que, després de perdre la feina, torna als carrers que la van veure créixer, a la perifèria de Barcelona. Tot i que al principi entén el retorn a casa com una derrota, ben aviat es reconcilia amb el seu passat i descobreix una manera d’autorealitzar-se al marge de l’escena de la capital catalana. Al que és el seu primer llargmetratge, Carol Rodríguez Colás narra una història universal, i demostra que no calen subtrames romàntiques per atrapar-nos des del primer moment i fer-nos sortir del cinema amb un gran somriure.

Imatge pel·lícula Chavalas

Fotograma de la pel·lícula ‘Chavalas’ (Balance Media Entertainment, Radiotelevisió Espanyola i Televisió de Catalunya)

L’événement (Audrey Diwan, 2021)

Amb el debat de l’avortament a l’ordre del dia, L’événement ens recorda que, si una dona vol avortar, ho farà, sigui legal o no. Adaptació de la novel·la homònima d’Annie Ernaux (alhora basada en l’experiència de l’autora) narra la lluita de l’Annie, una jove estudiant de lletres que vol interrompre el seu embaràs en una època en què l’avortament era il·legal a França. Audrey Diwan, que va guanyar el Lleó d’Or per aquesta pel·lícula, aconsegueix ficar-nos a la pell de l’Annie i empatitzar amb ella des del primer moment. Realista i crua, no estalvia detalls per fer-nos comprendre la importància de garantir a tota dona l’accés a un avortament segur.

Retrat d’una dona en flames (Céline Sciamma, 2019)

Guanyadora del millor guió al festival de Cannes, Retrat d’una dona en flames subverteix el tòpic de la relació entre un artista i la seva musa per explicar una història d’amor entre dues dones a la França del segle XVIII. Marianne, pintora, rep un encàrrec especial: ha de fer el retrat de noces de l’Heloïse sense que ella se n’adoni. Fent-se passar per la seva dama de companyia, es guanya la seva confiança i passa estona amb ella per tal de poder dur a terme la seva feina. Ara bé, a mesura que passa el temps, la relació entre totes dues s’intensifica i s’enamoren. Céline Sciamma presenta un relat proper i sensible, tot defugint de la mirada masculina que sol impregnar aquest tipus d’històries, per presentar-nos quelcom nou.

Imatge Una noia torna a casa sola de nit

Sheila Vand i Arash Marandi a ‘Una noia torna a casa sola de nit’ (Logan Pictures i SpectreVision)

Una noia torna a casa sola de nit (Ana Lily Amirpour, 2014)

Si pensem en referents pel que fa a la subversió de gèneres cinematogràfics, ens venen al cap Kill Bill de Quentin Tarantino o Paràsits de Bong Joon-ho. Més desapercebuda ha passat Una noia torna a casa sola de nit, que la directora Ana Lily Amirpour va definir com “el primer western de vampirs iranià”. La pel·lícula parteix d’una situació familiar, els perills de tornar a casa sola durant la nit, per presentar una història única. En ella, una vampiressa vestida amb un xador es passeja pels carrers de la ciutat fictícia de Bad City a la recerca de nous homes a qui atacar. Però el rencontre amb l’Arash, un jove que ha de treballar per mantenir el seu pare drogoaddicte, canviarà el destí de tots dos. Tot inspirant-se en diverses pel·lícules, Amirpour aconsegueix crear un univers únic i amb una personalitat clara, on Orient i Occident dialoguen en una història que aconsegueix entretenir, espantar i emocionar.

The Watermelon Woman (Cheryl Dunye, 1997)

Moltes de les actrius afroamericanes que interpretaven els personatges de les mammy al cinema dels anys 30 (un bon exemple n’és Hattie McDaniel a Allò que el vent s’endugué) ni tan sols eren mencionades als crèdits de la pel·lícula. Sota aquesta premissa, Cheryn Dunne ens presenta una història semi autobiogràfica en què la Cheryl, una jove cineasta, intenta esbrinar la identitat d’una actriu que només apareix als crèdits amb el nom de The Watermelon Woman. Tot plegat mentre inicia una relació romàntica amb una clienta del videoclub on treballa. La pel·lícula, que va estrenar-se al festival de la Berlinale, aconsegueix integrar el millor de les comèdies romàntiques dels 90 i del cinema de reivindicació social. En essència, un títol imprescindible per conèixer més sobre la història del cinema estatunidenc.

 

Tags:
Marta Vidal i Guirao

Llicenciada en Llengües i Literatures Modernes per la UB. Editora en potència i fan del cinema de l'edat d'or de Hollywood.

  • 1