LOADING

Type to search

Cultura Societat

Zinteta: “Tant de bo arribi un dia que utilitzi la xarxa però que no depengui d’ella”

Share
Zinteta

L’artivista Cinta Tort Cartró, coneguda com a Zinteta. Font: Zinteta Art

Cinta Tort Cartró, sota el nom artístic de Zinteta, s’ha donat a conèixer a Instagram a través del seu “artivisme feminista”. Zinteta utilitza l’art per transmetre la seva lluita del cos i les xarxes per col·lectivitzar tot aquest aprenentatge. Els seus projectes artístics busquen que ens qüestionem i reapropiem dels nostres cossos.

Qui és la Zinteta?  

Zinteta és el nom que un dia li vaig donar al meu compte d’Instagram. Moltes vegades la gent es refereix al projecte i al final la Zinteta sóc jo, la Cinta, l’artista qui fa els diferents projectes artístics.

Com va néixer el projecte de la Zinteta?

La meva carrera tant professional com artística no va ser plantejada, sinó que va sorgir de l’espontaneïtat i de la meva necessitat de crear. Jo sempre havia pintat i m’havia interessat molt aquest món, però ho feia des de la part experimental i la distància, ja que jo no m’he criat en un entorn cultural.

Va haver-hi un moment que em va travessar bastant el feminisme i altres eixos de la lluita social a la meva vida. A partir d’aquí vaig veure la necessitat de transmetre el que a mi m’estava passant a través de l’art. Per una part, com a una eina terapèutica cap a mi mateixa. Per l’altra, com també l’obligació de fer com una politització de tot això i que tingués un impacte col·lectiu. Crec que Zinteta va arribar un mica perquè em va aparèixer aquesta necessitat a la vida i vaig voler començar-la a treballar. De manera fluida Zinteta ha anat evolucionant i d’aquí poc ja farà quatre anys que vaig començar.

Vaig veure la necessitat de transmetre el que a mi m’estava passant a través de l’art

Com vas començar a fer activisme o, tal com tu anomenes, “artivisme” a través de les xarxes?

Fa tres anys i mig, a partir de la lluita del cos que em travessava molt, vaig començar a crear el projecte de Zinteta. Parlava de la menstruació i de les coses que ens habiten als cossos com són plecs, estries, cossos grassos, etc. Va néixer sobretot dels projectes de pintura corporal que feia des d’aquesta mirada d’acceptació, reapropiació i visibilització.

En aquell moment, jo tenia molt la necessitat de fer les paus amb mi mateixa respecte a tot això. Vaig compartir-ho i en veure que hi havia una necessitat col·lectiva molt gran, em vaig adonar que calia col·lectivitzar-ho. No només a la xarxa i fer-ho polític, sinó també a escala de barri i poble i fer accions com a carrer. El meu artivisme va néixer de l’espontaneïtat, però a poc a poc he anat creant un discurs fent una anàlisi de la situació actual i posant-la sobre la taula.

Quins són els missatges que busques transmetre amb les teves publicacions?

Jo espero transmetre moltes coses perquè per mi la lluita feminista ha de contemplar tots els eixos, per tant, ha d’haver-hi molts sectors. Per una banda, transmetre que no estem soles, no som bitxos rars, sinó que estem acompanyades i que això existeix. Per altra banda, la necessitat de preguntar-nos, com estem, com estem vivint i qüestionar-nos el que hem après.

Per mi és molt important qüestionar-se, preguntar-se i dir vaig acompanyar-me en aquest procés. Aquest acompanyament té molta més força quan quelcom es col·lectivitza perquè no et sents sola, et sents més segura i pots compartir vivències. Sovint, t’ajuda a veure que se’n pot sortir de la foscor; sola és més complicat i col·lectivament és molt millor.

Aquest acompanyament té molta més força quan quelcom es col·lectivitza perquè no et sents sola, et sents més segura i pots compartir vivències

Creus que hi ha dificultat en fer activisme a través de les xarxes, és a dir, com que no hi ha una interacció social completa o directa amb la gent?

Jo crec que sí que influeix el fet d’estar fent coses de manera virtual. Jo sento que faig un treball a l’era virtual, però que faig molt més treball fora de les xarxes amb els tallers, les accions i als espais de militància. L’era virtual és genial perquè et permet i et dóna l’oportunitat de connectar amb gent de molts indrets i espais, genera xarxa d’una altra manera. Però, sento que et limita molt quant a contacte humà. Per mi és molt important tocar de peus a terra i no idealitzar figures ni mitificar, sinó treballar el fet de conèixer-nos i compartir-nos.

Al final amb el tema de les xarxes penso que tu estàs entrant en un sistema que té una estructura i has d’acceptar-la. Per exemple, en el cas d’Instagram, has d’acceptar que hi ha unes polítiques i unes estratègies de màrqueting que probablement invisibilitzen la teva obra. Per tant, has d’acceptar que si vols estar allà, has d’habitar amb les condicions que hi ha. I clar això es porta com es porta. Per això, no estic tan present a Instagram com ho estava abans, no m’exposo tant. Ja no hi dedico tant de temps perquè sento que hi ha moltes coses que no m’acaben d’agradar pel que he explicat.

Creus que a través del teu activisme a les xarxes has aconseguit conscienciar o influenciar a la societat d’alguna manera?

Il·lustració de Zinteta

Publicació d’Instagram del compte de @zinteta

He aconseguit influenciar, ho veig quan em comparteixen i m’ho expliquen als tallers o missatges que m’envien. Crec que és molt guai això i no en sóc gaire conscient. Se’m fa estrany que allò que tu estàs compartint per una pantalla, pugui tenir un impacte real en una persona i provoqui un canvi real. Aquest procés costa molt d’assimilar, avui dia després de més de tres anys a les xarxes encara em costa. No m’agrada dir-me “influencer”, jo sóc artista i aconsegueixo el meu treball a la xarxa. Sí que genero una influència, però no sóc “influencer” perquè no m’identifico amb el significat que se li ha donat al terme.

Simplement a mi m’agrada compartir molta informació que no se’ns ha compartit, i que crec que l’hem de col·lectivitzar perquè ningú ho ha fet. Hem de tenir clar que som referents de gent i, per això, crec que és molt important cuidar tots els processos, qüestionar-me constantment i explicar si m’he equivocat. També, explicar el procés per no sentir la culpa. Cal tenir clar que estem aprenent, el fet important és fer un aprenentatge i ser humil en aquest aprenentatge. Per mi, la humilitat és molt important a la vida, per estar en pau amb tu.

Ja tens quasi 100.000 seguidores a Instagram, t’esperaves aquesta resposta per part del públic?

Quan ets una persona que tens un públic a l’era virtual, crec que t’esclavitza una mica la xarxa. Jo he de reconèixer que durant dos anys vaig estar al cent per cent, produïa per estar al màxim perquè jo pensava que no podia fallar, fins que vaig dir prou. Em vaig adonar que el que mola és que jo pugui estar compartint coses d’amor propi i acceptació i mostrar que jo no tinc el mateix ritme sempre.

Des que vaig fer aquest canvi farà més o menys un any, sóc molt menys constant, publico menys i potser sóc més caòtica, ara bé, sento que sóc més jo. Sento que no m’he esclavitzat com potser havia fet. A més, jo per sort no hi he entrat però, la xarxa tendeix a dur-te a dinàmiques de patir pels “likes” o “followers”. 

Com has aconseguit deixar de ser esclava de les xarxes?

Per mi és molt important aquest procés de dir: Cinta, no passa res si tardes dos mesos a publicar perquè potser has estat creant i no has volgut compartir o no has creat perquè has tingut una crisi existencial i és totalment vàlida encara que el sistema et faci entendre que has estat improductiva.

Trencar amb això és difícil, encara que per mi ha sigut una de les millors coses que he pogut fer perquè jo no vull ser esclava. A molta gent li he dit que el meu somni és no dependre gens, ara bé, la realitat és que hi depenc. La gent que li interessa el que estàs fent et ve a buscar però, molta gent va a la comoditat que li apareguis allà. En aquest sentit, sé que és complicat però, tant de bo arribi un dia que utilitzi la xarxa però que no depengui d’ella.

Tant de bo arribi un dia que utilitzi la xarxa però que no depengui d’ella

Sovint et queixes de les situacions que us trobeu/que patiu les artistes. Creus que les xarxes han ajudat a visibilitzar la vostra feina?

Jo crec que les xarxes han sigut una eina que ens ha permès molt visibilitzar el treball que fem gent jove, autogestiva, emergent, local, que probablement no venim de contextos tan culturals o de tenir accés a aquests espais. Crec que en aquest sentit ens ha ajudat molt. Jo conec molts projectes de gent joves, dones joves, d’identitats dissidents, és a dir, projectes artístics que sense les xarxes jo no els hauria conegut. Trobo que això és com molt màgic, les xarxes són una eina de connexió molt potent. Les xarxes ens han ajudat molt a visibilitzar, però també hi ha un perill molt gran que és que la gent no és conscient de la feina que hi ha darrere d’elles. Jo per exemple que tinc botiga digital estic jo sola i hi ha tot una sèrie de feines darrere.

Pots dedicar-te completament a l’art o ho has de suplir amb altres feines?

Jo sí que he aconseguit viure de l’art que faig. De fet, els dos primers anys d’aquest projecte si que el combinava amb altres feines vinculades a l’àmbit educatiu. Fins que al juny de l’any passat vaig deixar totes les feines per dedicar-me exclusivament a l’art i he estat vivint del que feia jo.

El problema és que amb la Covid-19, òbviament no he pogut seguir i he hagut de trobar una altra feina aquest estiu per poder equilibrar una mica. De totes maneres, sé que ara és un moment complicat, però espero que quan això passi pugui tornar a l’estabilitat que tenia i sinó, ho farem possible. Ara bé, he de dir que estic molt contenta perquè durant molt temps vaig poder autogestionar-me del que jo feia, gràcies també a la vida senzilla que tinc.

Després de la teva experiència a les xarxes al llarg d’aquests anys, quina recomanació faries?

Jo vaig començar a ser coneguda per projectes que parlaven de feminisme molt de primera mà i, de cop i volta, potser era una de les artistes de la moguda més alternativa que se’n parlava. A vegades tens com una mica de por quan el teu contingut ja no és explícitament allò i sobretot aquest últim any m’ha passat molt a escala vibracional.

Al final, el que és guai és viure l’evolució de l’artista, veure que no sempre estem fent el mateix treball, que evolucionem i tenim ganes de parlar de diferents coses. Jo ara fa uns mesos que treballo en un projecte diferent: Arrels. Aquest projecte nou amb elements de l’entorn està tenint un feedback molt bonic. 

Crec que va bé provar el que tu et crees dins teu amb les expectatives i les pors. És interessant dir: tens ganes de tirar per aquí, tira per aquí i si no agrada no passa res perquè estaràs sent humil amb tu i estaràs dient la veritat que et ve de gust dir. Per això, em sembla molt important fer una revisió personal del procés creatiu per no pressionar-te pel que el públic et demana, sinó fer el que a tu et surti de dins, allò que et remou.

Podeu escoltar l’entrevista completa que li vam fer a la Zinteta al programa de ràdio sobre ciberactivisme feminista, on també vam entrevistar a Daniela Ortiz.

Tags:
Paula Brines i Blasco

Vinc de l'Empordà i sóc estudiant de periodisme de la UAB. Locutora del programa de ràdio Onada Feminista.

  • 1

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *