LOADING

Type to search

Cultura Salut

Zinteta: “Pintar estries va ser una tonteria que em va canviar la vida”

Share
Zinteta - 467 Grams

Fotografia del projecte “467 grams. Relats d’un trastorn invisible en una societat gordofòbica” de Zinteta. Font: IG @zinteta

Zinteta és una artivista feminista amb especial presència a les xarxes socials. El seu treball sempre ha estat relacionat amb el cos, es va fer coneguda pintant estries -les seves, en concret-, i a l’inici del confinament va fer públic el seu projecte “467 grams. Relats d’un trastorn invisible en una societat gordofòbica“. De fet, en un principi el va batejar amb “malaltia invisible”, però va voler canviar el nom “per no ficar tota la càrrega que moltes vegades hi ha darrere de la paraula malaltia“.

Què és la societat gordofòbica i com afecta?

La societat gordofòbica és la societat en la qual vivim, en un sistema que és patriarcal, classista i racista. Hi ha un discurs hegemònic que es perpetua a escala de violència de cos i de com el vivim. Has de ser un cos prim, has de ser el cànon del qual parlem sempre, però situo tota aquesta càrrega en el concepte de gordofòbia. El món gira molt al voltant d’estar prim com a cosa d’èxit social i èxit a la vida, és un eix molt real. La por al cos gras està súper present.

Al projecte deies: “467 són els grams que pesen les 20 monedes de plata que hi ha al calaix de la meva àvia. Les mateixes 20 monedes que amagava els divendres de cada setmana entre els meus sostenidors quan anava a pesar-me amb la visita que tenia concretada amb la infermera. Cada divendres era un malson”. Què et va portar a obrir-te d’aquesta manera?

A vegades penso: “Quin exercici de mostrar-se vulnerable tan bèstia”. A vegades ni m’ho crec. Per mi sempre ha sigut un tema molt tabú i després ho vaig començar a dir per sobre. De fet, és un tema molt tabú i que el meu entorn ho pot saber, però que jo amb ells no en parlo. I això és d’una violència molt heavy. Perquè estic aquí posant-ho sobre la taula i fent projectes artístics sobre això, però aquí ningú em diu res. Jo crec que vaig arribar a un punt i a un moment molt vital de la vida on vaig sentir que havia d’explicar allò. Per a mi va ser molt important perquè hi ha un estigma molt gran cap als trastorns. No m’agrada el sensacionalisme que es crea i és important explicar la quotidianitat i per mi això era el dia a dia.

Per què volies fer-ho visible?

Perquè potser les filles o germanes de molta gent ho fan i elles no ho saben. És una manera d’apropar-se i que es detecti, que la gent pugui prendre consciència de les bogeries que s’arriben a fer. Realment és molt violent. Jo ara penso en altres coses que feia i és que ningú s’ho imagina. Amb el tema de les monedes també hi havia un punt de dir “bua, ara explicaré això i imagina’t que algú em segueix, que té problemes i que utilitza aquesta tàctica”. Jo no sabia si penjar-ho, vaig tenir molts debats amb això, però crec que el que pot generar com a positiu és tant o més potent. Les realitats quotidianes s’han de posar sobre la taula. Al final jo sóc capaç d’empatitzar quan algú m’explica des de la seva veritat i la seva vivència, que és inqüestionable perquè és el que has viscut i jo què t’he de dir del que has viscut.

 

View this post on Instagram

 

TW: TCA, gordofobia. “467 gramos” es el último proyecto en el que he estado trabajando entre el laboratorio de escultura, mi estudio y mis pesadillas. “467 gramos” destapa un poco más la cruda realidad cuando los ejes del cuerpo y de los trastornos de la conducta alimentaria te atraviesan. Gracias a todes les que me habéis escuchado mientras os compartía mis reflexiones sobre él y, sin duda, a les que me habéis dado apoyo, como siempre. Hice el proyecto en catalán pero aquí he decidido colgarlo también en castellano para hacerlo más accesible. Pero os lo dejo también en catalán, el original. Poco a poco el nudo que hay en la garganta va saliendo. Enserio, gracias, os quiero. Us estimo molt, molt, molt ✨ PD; si me ayudáis a compartirlo os lo voy a agradecer mogollón. Abrazo gigante en estos tiempos que corren. Amor infinit.

A post shared by CINTA TORT CARTRÓ (@zinteta) on


Fa uns mesos la nostra companya Paula Brines et va entrevistar per a Onada Feminista i vas dir que Zinteta era una eina terapèutica cap a tu mateixa, però també era l’obligació de fer politització i que tingués un impacte col·lectiu. Per què és important fer de l’art quelcom reivindicatiu?

Hi ha moltes vivències que tinc que m’han anat molt bé, però que m’adono que són coses que moltes vivim. Gràcies a parlar des d’aquí es generen necessitats col·lectives, et trobes amb gent, sorgeix alguna cosa i llavors es comencen a generar més xarxes i més camins, però ja no estàs sola, sinó que estàs acompanyada. I fas política d’això, d’aquests malestars. Jo sóc una persona molt inquieta i, com crec que un altre món és possible, visc constantment amb la inquietud de voler generar un canvi. Ho visc des de l’art i em sembla que és un espai on la gent és capaç d’aproximar-s’hi per l’emoció, que remou. És una eina comunicativa molt potent. Per tant, per a mi és important que l’art sigui accessible, proper, de carrer, de barri i que es puguin teixir coses des d’allà, des d’allò col·lectiu. Perquè no tots els contextos artístics arriben a tothom.

El projecte artísitic de Zinteta es va fer conegut a partir de pintar estries. Vas aparèixer a mitjans com la BBC, La Vanguardia o El País. Les estries sovint apareixen quan hi ha canvis de pes bruscos i una modificació al cos. Pintar estries va ser una forma de reconciliar-te amb el teu cos?

Molt, o sigui, molt. Per mi va ser una tonteria que em va canviar la vida. Em fa molta gràcia perquè d’això fa molt, fa tres anys i mig, i jo estic en un punt creatiu diferent. Ara m’ho miro i dic “uf, no m’agrada gens”. Ho veig molt llunyà i d’acord, està bé, però no m’ho miro com abans, però allò per a mi aquell dia va ser… (no acaba la frase). Jo tenia 21 anys i va ser un exercici de súper power. Va ser un canvi de mirada: “vaig a mirar diferent això que he odiat sempre i que fa anys que intento eliminar”. Són cicatrius, no s’eliminen. No hi havia manera d’acceptar-ho i va ser un procés i un canvi molt guai. De fet, ara a mi no em preocupen gens les estries i en tinc un munt. Va ser un exercici molt bonic de reconciliació i de reapropiació d’una cosa que jo sentia que m’havien tret. No ho volia meu i al final t’ho treuen perquè no ho vols teu.

Zinteta - estries

Pintar estries ha sigut un dels treballs més virals de la Zinteta. Font: IG @zinteta

I es passa a sentir orgull?

Sí. Això forma part de mi i si tinc això a la pell, és perquè s’ha modificat. Al final és part de la meva vida. Aquí vaig créixer, aquí em vaig engreixar i aquí em vaig aprimar. Jo no he gestat, però si en tingués de gestar voldria dir que ha passat alguna cosa. Hi ha això, però és que això és vida. Vull dir, que fort l’odi que generem sobre tot el que forma part de nosaltres i que estarà sempre. Al final o trobes el camí per abraçar-ho o és autotorturar-se constantment.

Unes 400.000 persones pateixen algun trastorn de la conducta alimentària a Espanya. La majoria són joves entre 12 i 14 anys i el 60% tenen tendència a recaure en algun moment de la seva vida. Són dades esfereïdores. Què cal canviar per revertir aquesta situació?

Sempre dic que no en tinc ni idea, però sempre parlaré des del que jo crec que és la solució de la meva vivència. Cal canviar el paradigma de què entenem cap al cos, com el vivim i tota aquesta cultura de la dieta i la cultura d’estar prim. Cal entendre que hi ha molts cossos. L’altra és normalitzar que la salut mental és quelcom que hem d’abordar i col·lectivitzar. Veiem molt normal anar al metge quan ens fa mal de coll, de seguida hi anem i ens mediquem, però quan es tracta de salut mental no ho fem. Cal posar sobre la taula tots aquests temes, sentir que podem parlar d’això sense por i que no se’ns patologitza com si fóssim les responsables, perquè no ho som. És una responsabilitat col·lectiva i és una cosa sistèmica. Cal no culpabilitzar la persona, fer-li sentir que pot parlar d’això i tenir present que la salut mental és igual d’important que la salut física i la salut social.

Si voleu escoltar el reportatge dedicat a Zinteta, podeu consultar el programa dedicat a Trastons Alimentaris que Onada Feminista va fer per Feminismes a Ràdio 4.

Tags:
Mar Sifre Rigol

Estudiant de Periodisme a la UAB. Mínor en Estudis de Gènere. Editora Web a Onada Feminista. Col·laboro a Feminismes a Ràdio 4.

  • 1

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *