LOADING

Type to search

Cultura

Yolanda Sey: “Molts cops en baixar de l’escenari ens diuen ‘que bé parleu el català!'”

Share
Yolanda Sey The Sey Sister

D’esquerra a dreta: La Kathy Sey, l’Edna Sey i la Yolanda Sey de The Sey Sisters. Font: TheSeySisters.com

El feminisme és una qüestió d’interseccionalitat. Les persones feminitzades podem ser oprimides i al mateix temps ser opressores, un exemple és que a les persones blanques l’estructura cisheteropatriarcal on vivim ens dona certes facilitats. La música és l’expressió del context sociopolític on vivim i de les qüestions que ens travessen com a persones. Per reflexionar al voltant d’aquestes qüestions ho fem amb Yolanda Sey, una de les veus del grup musical català The Sey Sisters, grup de “dones, negres i nascudes a Catalunya”. The Sey Sister és un projecte familiar format per les tres germanes Sey: l’Edna Sey, la Kathy Sey i la Yolanda Sey i pel marit d’una d’elles, l’Albert Bartolomé.

Parla’ns una mica dels orígens del grup

Vam començar fent versions de gòspel i soul, fèiem casaments i festes privades. De mica en mica vam voler sortir del circuit privat, fer més concerts i tenir les nostres pròpies cançons. Actualment tenim dos discs, el Let freedom ring i el Rise

Us descriviu com a dones nascudes a Catalunya i negres, amb les vostres inquietuds, les vostres pors i les vostres fortaleses

Sí, és una declaració d’intencions des d’un primer moment. Sempre ens agrada explicar des d’on fem la nostra música i perquè escrivim el que escrivim. 

Escriviu per reivindicar? 

Els dos àlbums que tenim son reivindicatius. El segon l’hem des d’una reivindicació més nostra i no tant general, de causes que ens travessen. Escrivim des de la voluntat de fer entendre a la gent la nostra realitat, i sempre des de l’optimisme i la positivitat. Sabem que hi ha moments molt difícils i hi ha gent que no t’entén ni vol fer-ho, però la música té aquesta màgia de germanor. Hi ha gent que parlant no t’escoltaria o entraria molt més en debat, però venen a un concert i s’estan una hora i quart escoltant les nostres cançons, el que volem dir i des d’on ho fem.

Portem tres etiquetes molt fortes que sovint ens les sentim jutjades: dones, negres i catalanes

Sobre els escenaris us heu sentit jutjades per ser negres?

Molt sovint. Portem tres etiquetes molt fortes que sovint ens les sentim jutjades: dones, negres i catalanes. Tinc un exemple clar que explica molt bé la nostra situació: el primer que molts cops ens diuen en baixar de l’escenari és “que bé parleu el català!”, ens feliciten per això. Els hi és igual el que hàgim cantat o hàgim dit, el primer que els hi atrau i volen destacar és que siguem negres i que el català sigui la nostra llengua. És una llista d’estereotips molt marcats, a la gent li costa molt desprendre’s d’aquestes etiquetes. 

Però cançons amb català no en teniu

No en tenim ni en català ni en castellà. La música que hem escoltat des de petites és americana o de Ghana -el país dels nostres pares-, hem crescut amb referents anglesos tota la vida i ens neix molt més fer les cançons des d’aquí. En algun moment potser ens  plantegem fer-ne, però no volem tenir l’obligació d’haver-ho de fer. Sovint quan la gent ens ho demana sentim que és per demostrar la nostra identitat. De moment no ens neix i per això no ho fem, però mai se sap. 

Creus que existeix un feminisme sense tenir en compte l’ètnia?

Un feminisme que no tingui en compte l’ètnia és un feminisme incomplert. Com a dona negre em travessen moltes més opressions que a una dona blanca i cis.  A mi m’importa que es derogui la llei d’estrangeria, m’importa que hi hagi un estat que impedeix que tothom tingui els papers en regla. De fet crec que és un dels problemes del feminisme eurocèntric, es centra amb els problemes de les dones blanques. Totes les dones tenim alguna cosa a dir.

Un feminisme que no tingui en compte l’ètnia és un feminisme incomplert

Tot el que faci una persona oprimida -en el vostre cas per ser dones i negres- sobre l’escenari ja és reivindicatiu o hi ha d’haver un missatge darrere?

Estar sobre l’escenari ja és un acte reivindicatiu i polític. Estàs ocupant un espai i tens un altaveu; tens influència. Nosaltres només en pujar a l’escenari ja som un acte polític, només parlant ja trenquem un munt de barreres i estereotips. Amb la nostra presència ja estem fent una feina, i no només s’ha de fer amb la música, també s’han de trencar els estereotips a tots els altres espais, no hi ha una única manera de ser una persona racialitzada. Per mi tota persona que intenta alçar la veu ja és un acte reivindicatiu i polític.

Per últim, les persones blanques, més enllà de reconèixer les facilitats que tenim, què penses que podem fer?

Lluitar per la igualtat en els espais. Que hi hagi diversitat, pluralitat i que s’escolti a tothom d’una manera real, no només per omplir cartells i quotes; és important que hi hagi l’espai per entendre i escoltar les altres veus. El que es pot fer és tirar enrere, escoltar i des d’aquesta posició d’entendre les teves facilitats és on pots començar a construir; deixar que les altres persones t’expliquin com és la seva vida, com l’estan vivint i que pots fer.

Pots recuperar l’entrevista a Yolanda Sey de The Sey Sisters al programa sobre Dones i Ètnia d’Onada Feminista, així com l’entrevista a la periodista Lucía Mbomio.

Tags:
Celia Mayoral i Morera

Enamorada del periodisme -i en concret la ràdio- des de que té memòria. És membre d'Onada Feminista des dels inicis del projecte. A més també té experiència a altres mitjans: des de la temporada 2017-18 és col·laboradora a Ràdio Flaixbac, també ha estat fent d'ENG Informatius a Betevé, col·laboracions puntuals a Rac105 i a Sants3ràdio. Lluitadora, positiva i alegre, empàtica i social.

  • 1

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *