LOADING

Type to search

Vida

Yayo Herrero: “Tot el que necessitem per viure prové de la natura i té límits físics”

Share

Yayo Herrero és una de les investigadores i activistes més influents en l’àmbit de l’ecofeminisme dins i fora d’Espanya. És antropòloga, educadora social i enginyera i milita en moviments socials des de fa més de 40 anys. Yayo Herrero ha fet de la defensa del diàleg i la convergència entre el feminisme i l’ecologisme un dels puntals de la seva lluita.

A Onada Feminista ens hem atrevit moltes vegades a dir que el feminisme i l’ecologisme són les dues grans lluites de segle XXI. L’ecofeminisme fusiona aquestes dues reivindicacions, però què és l’ecofeminisme? 

És la trobada del diàleg potencial que existeix entre el moviment ecologista i el feminista i que anomenem ecofeminisme. Té a veure amb el fet de parar-nos a pensar com se sosté la vida. Tota la vida, però especialment la vida dels éssers humans. Hem de reconèixer que tenim dos importants dependències.

Quines són aquestes dependències? 

Una d’elles és la dependència de la terra. Tot el que necessitem per estar vius i vives prové de la natura i aquesta natura té límits físics: des de l’aigua que bevem fins als minerals que serveixen per generar energia. El treball històric de l’ecologisme ha estat cridar l’atenció sobre la inviabilitat del creixement permanent de la població i dels seus consums en un planeta que té límits físics, a més d’advertir de les conseqüències que ja estem vivint. Però els éssers humans tenim una segona dependència: la interdependència. La vida humana transcorre encarnada en cossos que són vulnerables i finits i han de ser cuidats des que neixen fins que es moren. Més encara en alguns moments vitals com és la infància, la vellesa, la malaltia o la discapacitat, on les cures són imprescindibles per poder mantenir l’existència.

“El diàleg entre tots dos moviments permet una forma d’entendre l’economia i la política que posa la vida al centre”

Treballs de cures que són imprescindibles i que històricament han realitzat dones.

I no perquè estiguem millor dotades genèticament per tenir cura dels cossos vulnerables, sinó perquè vivim en societats que tenen una particular divisió sexual del treball. Les anomenem societats patriarcals que assignen de forma no lliure el treball de cures majoritàriament a dones, sobretot a través del que anomenem el servei familiar obligatori. El diàleg entre tots dos moviments ens permet defensar que podria haver una forma d’entendre l’economia i la política que posi la vida al centre, és a dir, que estigui construïda al voltant d’aquesta codependència i interdependència.

Hi ha qui pensa que l’ecologisme i el feminisme no són compatibles perquè una reivindicació acabarà posant-se per sobre de l’altra.

Pensem una mica en com es manté la vida humana. Per descomptat que no cal ser ingènues i podem pensar en un moviment ecologista que segueixi sent patriarcal. També en alguns feminismes que se centrin, per exemple, en la reducció de la bretxa salarial o l’eliminació de les violències masclistes, lluites absolutament fonamentals, però que no prestin atenció a models productius que es desenvolupen en contra de les persones d’altres territoris. És impossible ser solidàries i aplicar la sororitat amb les dones que viuen al sud global si prèviament no som conscients que moltes de les empreses del nord global, algunes de les quals cotitzen a l’Ibex 35, practiquen l’extractivisme i vulneren drets humans. 

Llavors, hi ha lloc pel diàleg entre l’ecologisme i el feminisme? 

Per una banda, és impossible aconseguir aquesta dinàmica internacionalista del moviment feminista sense atendre els grans conflictes ecològics. Per l’altra, és impossible defensar la vida i la vida humana, si ningú es fa càrrec d’ella. El que és absolutament injust és que siguin majoritàriament dones les que s’ocupen d’atendre la quotidianitat de la vida, és a dir, de la seva reproducció quotidiana i generacional en un sistema que ataca la pròpia vida. El diàleg entre tots dos té molt de sentit.

“Cal una reducció de la mida de l’esfera econòmica i una redistribució de la riquesa”

Un dels motius pels quals actualment s’acusa l’ecologisme i el feminisme de ser una moda és que moltes empreses se sumen a l’anomenat carro verd o al Green Washing o Purple Washing. Empreses que no compleixen amb una política ecologista o d’igualtat, però en canvi es reivindiquen com a tals. Com cal enfrontar-s’hi?

El que necessitem és fer-nos forts també en el coneixement de què és el que està passant i estem vivint. Tota la moda del Green Washing no és nova. Quan es publica l’”Informe sobre els límits al creixement” l’any 1972, surt a la llum tota la inviabilitat i la contraposició del model econòmic contra la vida. En aquell moment ja sorgeixen moltes veus que parlen de l’ecoeficiència de la tecnologia: una economia verda com el que pot permetre resoldre les necessitats. Per descomptat que necessitem transicions econòmiques verdes, energies renovables i netes i maneres de produir aliments que no enverinin ni a la terra ni als cossos. Necessitem molts dels elements que a vegades fins i tot aquestes empreses posen damunt la taula, però l’important i fonamental és entendre-ho. Cal fer-ho en un context de reducció claríssima de la mida de l’esfera econòmica i d’una redistribució de la riquesa.

A què et refereixes exactament?

Podem parlar de cotxe elèctric o d’energies renovables, però per fabricar-los calen coure, liti, platí, neodimi, disprosi, cobalt… Minerals que no hi ha als territoris dels països enriquits i que estan als països del sud global. Darrere de l’acaparament de tots aquests recursos estan una bona part de les guerres formals i no formals que estem veient aquests dies. També d’expulsió de moltíssimes persones dels seus territoris que ja no poden viure en ells perquè s’han deteriorat o perquè estan travessats per conflictes. El que passa és que quan aquestes persones surten dels seus territoris no se’ls deixa entrar en els països enriquits. La realitat és que si la tanca que envolta l’Europa rica, a més de no deixar entrar migrants, no deixés entrar ni energia, ni minerals, ni pesca, ni productes d’alimentació dels països d’aquestes persones, l’Europa rica no duraria ni dos mesos.

“L’Europa rica no duraria ni dos mesos si no deixés entrar ni energia ni minerals, tal com fa amb els migrants”

En els últims anys tant el feminisme com l’ecologisme han estat travessats per un factor juvenil molt potent. Les adolescents i les joves del món pressionen a favor de l’ecofeminisme. De fet, Fridays For Future o Greta Thunberg són presents a ciutats arreu del planeta. Quina influència té aquest teixit local en el moviment global de l’ecofeminisme?

Una influència claríssima. He de dir que com ecofeminista, com ecologista i com a persona activa en els moviments socials des dels 14 anys, i en tinc 54, el que estic vivint en aquest moment és el procés més il·lusionant i estimulant que he viscut en molts anys. Greta és el símbol, però hi ha la sortida al carrer de moltíssimes persones joveníssimes (d’institut, de batxillerat, de primers anys de facultat…), amb les coses tan clares, amb un discurs tan potent i, com bé dius, que vénen de casa amb el feminisme i l’ecologisme cosits. I no només amb l’ecofeminisme, també amb una visió emancipadora, justa i de repartiment de la riquesa. Em sembla clau veure com estan sortint al carrer persones que volen mirar la realitat cara a cara, que denuncien a la generació dels seus propis pares i mares per no haver fet res i que empenyen per configurar un model totalment diferent.

Yayo Herrero

Yayo Herrero a la conferència “L’ecofeminisme davant l’emergència climàtica” celebrada a la UAB el 3/08/20. Foto: Judit Esposa

Greta Thunberg va creuar l’Atlàntic en catamarà per no fer servir combustibles fòssils i no contribuir al canvi climàtic. Entenc que això no ho pot fer tothom, però com creus que hem de viure amb les nostres contradiccions?

Primer s’ha d’assumir que com a éssers humans vulnerables i finits tenim contradiccions i límits. Després, cal treballar les contradiccions col·lectivament. Enfrontar-se a un sistema socialment contradictori tu sola genera molts problemes de solitud, d’abandonament, de por, però de vegades també fins i tot d’impossibilitat. Tu pots voler menjar tomàquets orgànics, però si vas a una botiga i el quilo costa 6 euros, acaba convertint-se en una mena de consum només per a persones progres que tenen determinat poder adquisitiu, però no és apte per a la majoria de la gent. Fent-ho col·lectivament la cosa canvia. Podem configurar grups de consum, pensar en altres formes de divertir-nos, d’alimentar-nos i de transportar-nos que no siguin tan depredadores amb els recursos de la natura. 

Els moviments d’ultradreta actuals són pràcticament al complet negacionistes del canvi climàtic: Trump als Estats Units, Bolsonaro al Brasil o VOX aquí a Espanya. En canvi, trobem el cas de Le Pen, de l’Agrupació Nacional (abans Front Nacional), a França, on no només no nega el canvi climàtic, sinó que abraça l’ecologisme i advoca pel consum de productes de proximitat. De fet, Le Pen ni tan sols nega la violència de gènere.

No només trobem el cas de Le Pen. A Alemanya, dins dels mateixos moviments neonazis organitzats, hi ha una gran fissura i una bronca monumental entre la gent més gran i la més jove. Els joves del moviment parlen d’emergència climàtica, de crisi ecològica i de cures i apunten com a culpables a les persones migrants que vénen. Crec que els ecofeixismes, així és com es denominen, seran una tendència que creixerà de forma clara. Aquí, de nou, necessitarem mirar cara a cara quina és la realitat material per poder discriminar les visions ecofeixistes, encara que parlin de circuits curts de comercialització, de l’abordatge del canvi climàtic, d’energies renovables o de l’ecologisme social, just i emancipador. 

Quina diferència hi ha entre l’ecofeminisme i el discurs de Le Pen? 

Le Pen diu que aquí no hi cabem tots. Però és clar, amb l’estil de vida mitjà de la població francesa per descomptat que no es pot. Si aquest estil de vida s’externalitzés al conjunt de la població del món, necessitaríem gairebé quatre planetes per mantenir-lo. El que Marine Le Pen no està explicant és que l’Exèrcit de França està present a mitja Àfrica i en altres països per assegurar un flux permanent de materials i d’energia cap a França. La clau és que hem de parlar de relocalització de la producció d’aliments, però òbviament ajustant les petjades ecològiques a la mida del que pot produir cada país. En aquesta lògica sí que serem capaços d’interactuar de forma justa amb altres països, sense actuar com si fóssim economies paràsites o caníbals.

Podeu escoltar el reportatge dedicat a l’ecofeminisme amb la participació de Yayo Herrero al podcast del programa especial del 8M. Si preferiu ampliar la informació relacionada amb l’ecofeminisme podeu escoltar el programa que Onada Feminista li va dedicar al tema.

Tags:
Mar Sifre Rigol

Estudiant de Periodisme a la UAB. Mínor en Estudis de Gènere. Locutora i Editora Web a Onada Feminista.

  • 1

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *