LOADING

Type to search

Opinió Vida

Tornar a la vida

Share
Onada Feminista

Primer dia de gravació de la segona temporada d’Onada Feminista. Setembre 2019. Arxiu propi.

He de confessar-vos que sóc una d’aquelles persones –potser irritants, potser decidides– a les quals, una vegada se’ls hi fica una cosa al cap, no poden parar fins que la fan. O, almenys, fins que intenten fer allò que les obsessiona.

Fa ara aproximadament un any, vaig començar a pensar que Onada Feminista podria ser molt més que un programa de ràdio. Personalment jo adoro la ràdio i, ja que estic, confesso també que, ara per ara, és el meu mitjà preferit i el que més alegries m’ha donat en la meva encara curta carrera. Tot i això, no sé ben bé per què, sentia que hi havia molt més potencial per explorar i, si tot sortia bé, explotar.

Va ser llavors quan vaig decidir –potser per por, potser per seny– que era certament difícil encapçalar un projecte així tota sola i vaig decidir acudir a una de les fans més fidels d’Onada Feminista, i també una de les meves millors amistats: la Laia Patau. Juntes vam emprendre un camí que m’atreviria a dir que és, fins i tot, més vinculant que un matrimoni. Vam decidir fer el nostre Treball de Final de Grau juntes i dedicar-lo a convertir Onada Feminista en un mitjà transmèdia. Molta –potser massa– responsabilitat.

Sentia que hi havia molt més potencial per explorar i, si tot sortia bé, explotar

Una vegada va arribar el mes de setembre, totes encaràvem la temporada amb moltes ganes, amb certes reserves i amb por de no estar a l’alçada, però amb la il·lusió d’aprendre i de fer la feina amb el rigor, el bon rotllo i la comunitat que sempre ens ha caracteritzat. Al repte (i la magnífica oportunitat) que va suposar des d’un principi començar a emetre a Ràdio 4, se li va sumar, als pocs mesos, la confecció de l’estructura del futur mitjà, la configuració dels equips, els horaris que s’havien de quadrar, les xerrades de benvinguda: conèixer a cadascuna de les redactores, veure els seus gustos, repartir tasques, establir rutines i un llarguíssim etcètera.

Ens hi vam posar manos a la obra i, a poc a poc, amb, a vegades, més errades que encerts, amb terminis que no es complien, fent una passa endavant i dos endarrere, ho vam anar aconseguint. Va ser llavors quan allà pel 8 de Març tot estava llest. Juntament amb els companys de Plurals i Singulars, vam fer un especial de ràdio en directe durant dues hores, els primers vídeos van començar a sortir i la web estava gairebé enllestida i preparada per ser publicada el 12 de març, coincidint amb el primer aniversari del projecte.

I llavors, pandèmia. Tot, absolutament tot, se’ns va quedar parat. Allò que semblava llunyà i desconegut ens ho va treure tot. La ràdio, l’espai de feina i de comunitat, l’estructura que havíem estat mesos organitzant. Tot. Després d’unes setmanes de ressituar-nos i interioritzar –o almenys intentar-ho– tot el que estava succeint, ens vam reorgantizar i, com m’encanta dir, vam tirar palante.

I llavors, un altre cop, pandèmia. No m’estendré amb això perquè encara a hores d’ara no en puc parlar amb gran detall. Però, de totes les coses que m’ha pres la Covid –la ràdio, els meus últims mesos com a universitària, la primavera, etc.– la que més mal m’ha fet, la que m’ha canviat la vida, ha estat la pèrdua del meu avi. És llavors quan realment tot para, quan absolutament tot passa a un segon pla i la vida –i la mort– és la protagonista, que t’adones del que és important. 

Quan absolutament tot passa a un segon pla i la vida –i la mort– és la protagonista, que t’adones del que és important

És realment estrany perquè, en situacions tan atípiques com són el dol i la pèrdua d’algú tant estimat, travessades per aquesta maleïda pandèmia, els equips, els horaris, les tasques i les rutines passen a no importar absolutament res. Vaig parar-ho tot, el temps fins i tot es va parar durant aquell dia i mig sense rebre notícies i sense poder acomiadar-me del meu avi Pepe. Per una vegada els pitjors presagis es vam complir, sé que ell i la meva Onada van ser el que em va permetre seguir.

Tot i fer-ho telemàticament aquest meravellós equip ha fet 40 programes de ràdio, 25 vídeos de televisió, més de 60 articles de web i 10 directes d’Instagram. I la majoria de tot aquest contingut, des de casa.

Per això, només em queda a agrair a totes aquelles persones que han fet del meu lloc al món un refugi per tornar a la vida després de la nit més negra que he viscut.

Gràcies a Maria Giménez, Paula López, Clara López, Mar Sifre, Andrea Salazar, Laia Patau, Mireia Planas, Paula Brines, Cèlia Mayoral, Lia Ribas, Marina Vilches, Núria Sanz, Pablo Sardi, Paula Montalvo, Judit Esposa, Maria Capell, Mireia Capdevila, Núria Cugat, Ona Falcó, Yaiza Sánchez i Janaba Bah. I, per suposat, a UAB Campus Mèdia i Ràdio 4, recordar especialment de Raül Giró, Carles Llorens, Vicenç Sanclemente, Marc Hernández i Chema Carrasco.

Gràcies a totes i per moltes temporades més!

Tags:
Alejandra Sanchez Villaverde

Periodisme a la UAB. Onada Feminista a Ràdio 4 i UAB Ràdio. Redactora al diari i la ràdio de La Marina. He après als informatius de RNE i Betevé.

  • 1

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *