LOADING

Type to search

Cultura

Temors i amors van de la mà com hi van el dolor i la glòria

Share
Dolor y Gloria

Fotograma de la pel·lícula “Dolor y Gloria” de Pedro Almodóvar, protagonitzada per Antonio Banderas.

El Dolor i la Glòria poden ser la cara d’una mateixa moneda, semblen antònims, però solen conviure plegats més cops dels que ens pensem. La vida està a vessar d’alts i baixos, de dolors glorificadors i de glòries doloroses. La vida de Salvador Mallo, protagonista de Dolor y Gloria, no s’hi exempta, com tampoc s’eximeix de ser, realment, el reflex de la de Pedro Almodóvar, encara que el cineasta s’obstini a no admetre-ho.

El pas del temps, la nostàlgia i els records són les qüestions que travessen tots els temes de la pel·lícula. La por al futur ocorre mentre s’exalta el passat. Mallo no roda més pel·lícules perquè es veu incapaç físicament, però, en canvi, es reconcilia amb un film propi que mai li havia agradat. “Son tus ojos los que han cambiado, cariño. La película es la misma” li diu una vella amiga. El mateix passa amb la seva infantesa, aquella amb la qual connecta cada cop que desapareix el dolor, sigui perquè és a l’aigua o perquè pren heroïna.

Dolor y Gloria és una autoficció de la vida d’Almodóvar protagonitzada per Antonio Banderas. La seva transformació aconsegueix que durant llargs moments confonguis i et qüestionis qui estàs veient a la pantalla. Més enllà de la caracterització i el vestuari hi ha la mirada, que no és de ningú més que la del director. L’actuació de Banderas es va traduir en el Goya i el premi del Festival de Cannes a millor actor, així com la nominació a l’Oscar, reconeixement atípic per un film espanyol.

La necessitat d’explicar els seus temors i els seus amors, que van de la mà, és el motor del metratge

Almodóvar es despulla emocionalment a mesura que la cinta avança. Aconsegueix descriure els seus dolors físics, que no són pocs, sense recrear-se i explica que també pateix “penalidades abstractas, dolores del alma”, en ells aprofundirà. La necessitat d’explicar els seus temors i els seus amors, que van de la mà, és el motor del metratge. Des del cinema, fins a la seva mare, passant pels enamoraments de la seva vida. Tot suma per explicar el Salvador Mallo actual, que sembla que només es nodreixi del passat.

El vincles materno-filials tenen una gran importància al cinema d’Almodóvar, des de Tacones Lejanos a Julieta passant per Volver. A Dolor y Gloria la relació amb la seva mare es narra a dos temps, Penélope Cruz i Julieta Serrano són les encarregades de donar forma al personatge. Una dona de postguerra que coneix la humiliació i el sacrifici per donar una vida digna al seu fill. És una dona forta i convençuda de les seves accions que no té pèls a la llengua per dir al seu fill cineasta, després d’explicar-li un somni que ha tingut: “No pongas esa cara de narrador. No quiero que pongas nada de esto en tus películas. No me gusta que salgan mis vecinas. No me gusta la autoficción”. Més tard, ella li retreu “No has sido un buen hijo”. El que acaba desembocant en una conversa a la terrassa del pis de Mallo on ell es desfoga: “Mamá, siento mucho no haber sido nunca el hijo que tú deseabas. Cuando decías ‘a quién habrá salido este niño’ no lo decías precisamente con orgullo, y yo me daba cuenta. ¿Te he fallado simplemente por ser como soy? Lo siento mucho”. I no hi ha cap resposta, més que una mirada baixa. Almodóvar reconeix que aquesta escena la va escriure durant el rodatge i que, malgrat que podria ser real, no va ocórrer mai. El cineasta, el no-fictici, hauria volgut tenir aquesta conversa amb la seva mare, per això no hi ha resposta, per això el director es va emocionar durant tot el rodatge de la seqüència.

La naturalitat i la intimitat de l’escena en qüestió fa per la normalitat del col·lectiu LGTB sense ni tan sols buscar-ho

Quan Mallo li pregunta a la seva mare si l’ha fallat simplement per ser com és, el factor de la seva orientació sexual pesa a la balança. El monòleg interpretat pel personatge d’Asier Etxeandia explica l’agitada relació sentimental entre el director i una exparella seva i alhora els connecta en l’actualitat. “Yo creía que la fuerza de mi amor vencería su adicción, pero no fue así. El amor no es suficiente. El amor tal vez mueva montañas, pero no basta para salvar a la persona que quieres” i continua “Si Marcelo se salvó fue lejos de mí. En cuanto a mí yo me quedé en Madrid y el cine me salvó”. El Marcelo real de la peça, interpretat per Leonardo Sbaraglia, es topa per casualitat amb la representació i assisteix a la mostra, el que condueix al retrobament amb el seu vell amor truncat, un dels puntals de la pel·lícula. La maduresa i l’estima conservada al llarg dels anys es respira en cada gest dels examants, però també la passió i la necessitat d’aproximació. Es toquen, es miren, s’estudien, s’escolten, s’acaricien i es besen. La confiança no ha desaparegut amb els anys i els seus cossos encara es coneixen. És valent i agosarat mostrar l’amor i el desig entre dos homes madurs. La naturalitat i la intimitat de l’escena en qüestió fa per la normalitat del col·lectiu LGTB sense ni tan sols buscar-ho. També normalitza que el Salvador Mallo de la infància s’exciti fins a desmaiar-se quan veu a un home despullat. L’impuls sexual evoluciona, però segueix vigent.

Pedro Almodóvar fa un exercici de retrospecció amb Dolor y Gloria, s’estudia i mostra facetes íntimes que construeixen un relat sincer sobre la seva vida o sobre allò que hagués volgut tenir la valentia de fer. S’amaga més aviat poc i mitjançant el cinema, aquell que el salva, fa un retrat emocionalment transparent de si mateix.

Afegitó d’Onada Feminista

Amb motiu del mes de l’orgull LGTB+, Onada Feminista dedica gran part dels seus esforços a la creació de periodisme i continguts en relació amb el col·lectiu. Al llarg del més s’han publicat reportatges, articles i entrevistes:
– La gent gran LGTBI té més risc de patir soledat
– Els disturbis de Stonewall, la lluita de les trans que va fundar el moviment pels drets LGTBI
Dissidència de la dissidència: visibilitat romaní en el moviment LGTBI
– La comoditat que m’era privilegi
– Dulceida va accelerar la meva sortida de l’armari
“Se’ns vol construir, però no se’ns vol deixar construir”: la representació LGTBI als mitjans de comunicació
Bruno Bimbi: “Quan a una companya teva li disparen quatre trets al cap t’adones que la cosa va de debò”
– Lidia García: “Les lesbianes al folklore existeixen i estan per totes bandes
– Ana Polo: “De petita pensava que no podia ser lesbiana per ser femenina i portar vestits
– José Cuadrado: “La ploma és bonica. Si la tens, l’has de treure”
– 5 situacions bifòbiques que encara es perpetuen
– Margarida Borràs, la primera dona trans executada a València

– Llei Trans per a dummies
Així com els programes de ràdio sobre bisexualitat, lesbianisme i trans.

Tags:
Mar Sifre Rigol

Estudiant de Periodisme a la UAB. Mínor en Estudis de Gènere. Locutora i Editora Web a Onada Feminista.

  • 1

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *