LOADING

Type to search

Societat

“Ser trans és una condemna, viure trans és un somni”: el testimoni de tres dones trans

Share
trans - Judit Esposa

Una dona trans a la manifestació del 8M del 2020 a Barcelona. Foto: Judit Esposa

Transitar per ser feliç. Sona fàcil però no ho és. És com si a un cuc de seda li demanes que sigui una papallona en dos minuts. Impossible, necessita el seu procés. La Silvia Sicore, la Clara Palau i la Sandra Vilaseca són tres dones trans que també l’han necessitat. Han estat anys sense una identitat que les representés, sense ser compreses i sense trobar respostes a allò que els hi passava. Ara, són felices i sense dubtes de ser qui són. Només falta que la societat les entengui i les respecti. 

En ple segle XXI, encara no s’ha aconseguit normalitzar la diversitat de gènere, com tampoc s’han pogut deixar enrere els tabús, els prejudicis, els estigmes i les discriminacions que envolten el col·lectiu trans. La societat s’ha construït com un sistema binari en el qual només tenen cabuda els homes amb penis i les dones amb vagina. I no hi ha més. La identitat de gènere és una construcció que imposa la societat, depenent de l’òrgan reproductor amb què es neix. El món social amb el pas del temps ha armat uns estereotips i uns perfils molt concrets sobre què és la feminitat i què la masculinitat. S’han marcat uns ideals i tot allò que surti d’aquests, ja no és ben vist, ni acceptat. 

“Però què és ser dona i què ser home? A mi quan em pregunten si soc un home o una dona, dic que soc la Silvia” confessa la Sílvia Sicore, activista trans, quan parlem sobre el binarisme. Segueix dient que no existeixen els cossos 100% masculins i els cossos 100% femenins. Per Sicore no tot és binari. Hi ha cossos que tenen pits amb pèl, n’hi ha que tenen pits però no vagina, d’altres que són molt musculats i d’altres que tenen penis amb pits, entre d’altres. 

Vides paral·leles

La Silvia Sicore és una dona trans de 53 anys que va veure en el trànsit una oportunitat per millorar la seva personalitat i la seva manera de fer i ser: “Sempre dic que la millor versió de la meva persona és femenina”. L’activista trans no fa gaire que va començar el seu trànsit, ara es compliran 3 anys. Va fer el pas quan en tenia 50, després de dos matrimonis amb dues dones i d’haver tingut dos fills.

“Fins que no m’he extrafeminitzat amb llaços, ungles, robes roses i m’he operat els pits no m’han tractat com una dona”

En una situació semblant s’han trobat la Clara Palau i la Sandra Vilaseca, dues dones que van fer el trànsit d’adultes, després de tenir una vida formada. Quan la Clara Palau va decidir fer el trànsit, estava casada amb la que segueix sent la seva actual parella, amb la qual té dos fills. Un d’ells també és una dona trans. Palau, orgullosa, explica que a casa són quatre i que el 50% són trans. D’altra banda, la Sandra Vilaseca és més jove i mai ha estat casada ni ha tingut fills. Tret d’aquesta diferència, les tres tenen en comú moltes coses. Per començar, són dones i trans, dues característiques que les fan ser úniques per les seves lluites i pel que representen.

La recerca de la identitat 

Moltes persones creuen que la realitat trans té a veure amb el fet de néixer en el cos equivocat. Hi ha persones que no se senten representades per les seves característiques físiques, però la base de tot rau en la paraula identitat. La RAE la defineix com un “conjunt de característiques pròpies d’un individu o d’una col·lectivitat que permeten ser reconeguts pels altres”. Són moltes les vegades que la identitat femenina o masculina que se’ns atorga en néixer pot no representar-nos. 

La Clara Palau és contundent: “jo em sento la mar de bé amb el meu cos”. No vol canviar-ne res, se sent a gust i no té cap problema. En això coincideix amb la Silvia Sicore, ella diu que el seu cos la representava, es trobava bé i no estava acomplexada de res. El problema va venir un cop va començar a extreure la seva feminitat, volia aconseguir encaixar en la societat i deixar de ser vista com un “bitxo raro”. “Fins que no m’he extrafeminitzat amb llaços, ungles, robes roses i m’he operat els pits no m’han tractat com una dona” es lamenta Sicore. A més, afegeix que ha hagut de rebre sessions de logopèdia per poder apropar-se a una veu més dolça i fina, així com a una gesticulació més marcada. “Si dic que soc una dona amb barba, músculs i veu masculina, la gent es pensarà que estic boja” declara Sicore.

 “Com era un nen quan sortia al pati només podia jugar al futbol” 

La Sandra Vilaseca també creu que és important dissoldre aquest encasellament per poder construir una imatge pròpia de cadascuna: “Si jo sóc una dona i així m’hi considero, per què la gent no ho pot veure?”. Considera que l’autodeterminació de gènere hauria de ser la base. Sicore ho justifica dient que aquest procés podria de ser molt maco perquè “es podrien fer servir peces del puzle que volguessis i construir-te com et sentissis i no com la societat, els cànons i els estereotips determinen”. 

Amb tot, creuen que el problema el té la societat, que encara no és capaç d’entendre la realitat trans. Per culpa del desconeixement, la societat les obliga a assemblar-se a una dona biològicament entesa. Tot perquè l’entorn pugui llegir-les i tractar-les com a dones que són. 

Una vida marcada per la falta de referents

Des de ben jove, als set anys, la Clara Palau es va començar a sentir atreta per la roba que duien les dones sense conèixer el perquè. Explica que la gent als anys 70 no estava preparada per donar-li resposta i molt menys per acceptar-ho i veure-ho amb normalitat. “Era una cosa que vaig tenir amagada durant molt de temps” confessa Palau. La seva infància va estar marcada pel fet de ser diferent de la resta dels seus companys d’escola. Per aconseguir semblar-se a ells va haver de construir una màscara i representar un paper masculí que sentia que no li pertocava.

Les tres creuen que el problema el té la societat, que encara no és capaç d’entendre la realitat trans

La Silvia Sicore es va trobar en una situació semblant: va créixer en un ambient conservador i petit on era molt difícil trobar respostes a allò que li passava. “Com era un nen quan sortia al pati només podia jugar al futbol” explica Sicore. Afegeix que sempre es posava de portera perquè a ella no li agradava lluitar i barallar-se per la pilota, el seu caràcter li demanava “cuidar” la porteria. Si hagués confessat el que li passava, segurament hauria estat mal vista. “El problema que tenim és que la societat digui que les cures són pròpies de les fèmines i la lluita dels homes” confessa l’activista. La Sandra Vilaseca sap amb certesa des dels 15 anys que el seu gènere interior no concordava amb el que li van imposar al néixer. Quan anava de colònies o de viatges de final de curs s’adonava que no volia compartir habitació amb els nois de classe i que se sentia millor en espais neutres o sola. Fins als 37 ha portat una vida molt complicada amb crisis personals bastant profundes que l’han portat a refugiar-se en la beguda i a intentar suicidar-se fins a tres vegades. 

L’hormonació i els canvis

Tant la Silvia Sicore, com la Clara Palau i la Sandra Vilaseca han seguit un tractament hormonal. Encara que per les seves edats, arriba un punt que les hormones femenines ja no poden servir de molt perquè la testosterona ja ha actuat. Tot i això, pateixen alguns canvis físics i de caràcter que no passen desapercebuts. 

Pel que fa al físic, la Silvia Sicore explica que a ella se li ha afluixat el creixement del pèl però per l’altra, pateix una pèrdua de la libido i de la capacitat sexual. “El penis femení no funciona com el masculí a causa de la castració que pateix. No té ereccions espontànies, per entendre’ns, funciona com un clítoris gran” explica Sicore. 

Recórrer a la vaginoplàstia és una solució però és molt cara i per la Seguretat Social són mínim 5 anys d’espera. La Sandra Vilaseca té planejat fer-se aquesta operació tot i que aclareix que no totes les dones trans se l’han de fer: “Les persones trans donen per acabat el seu trànsit quan elles creuen i se senten millor. No s’és més dona trans per allò que tinguis o deixis de tenir entre les cames”. Un exemple d’aquesta realitat és la Clara Palau, que de moment, no té pensat operar-se. 

“Les persones trans donen per acabat el seu trànsit quan elles creuen i se senten millor. No s’és més trans per allò que tinguis o deixis de tenir entre les cames”

On sí que coincideixen les tres és en la segona adolescència que estan vivint. Ho justifiquen sobretot pels canvis en els seus sentiments i els seus caràcters. Sicore explica que condueix diferent, no és tan impulsiva, reacciona i actua amb més cap. Palau i Vilaseca també confirmen aquests canvis en les seves maneres de ser, fins i tot la Clara Palau explica que està descobrint nous sentiments que abans ni coneixia.

Socialitzar sent qui realment són: la transfòbia

La transfòbia és present diàriament en tots els aspectes de la vida. L’estudi, Ser trans en la UE, realitzat per la European Union Agency for Fundamental Rights (FRA), permet conèixer les discriminacions i estigmes als quals s’enfronten les persones trans. Una de les majors discriminacions es dóna en l’àmbit laboral. Segons la FRA, un 37% de les persones trans se senten discriminades a l’hora de buscar feina o mantenir-la. La Silvia Sicore ha treballat tota la vida en sectors relacionats amb el màrqueting. Comenta que mentre duia un bigoti negre, vestia amb americana i es comportava com dicta la societat que s’ha de comportar un home, no li va faltar feina ni diners per arribar a final de mes

Quan Sicore va començar el trànsit, va veure com la seva vida canviava. Es va quedar sense la feina que portava fent tota la vida i els ingressos no eren els mateixos. Va passar de ser respectada i tenir poder, a escoltar: “Nena, per què no portes uns cafès?” En conseqüència, també va comprovar com la tasca de buscar pis es convertia en una autèntica odissea, va trigar sis mesos a què li lloguessin un. Una vegada amb pis per viure, a vegades, la Silvia Sicore ha hagut de recórrer a la prostitució per poder pagar el lloguer. Un fet que la Sandra Vilaseca no passa per alt: “Això no ho accepto, les persones trans estem igual de capacitades que les cisgènere”. 

Sicore va passar de ser respectada i tenir poder a escoltar: “Nena per què no portes us cafès?”

Qui també ha tingut problemes en el seu àmbit laboral és la Sandra Vilaseca. Abans de començar el seu trànsit feia 13 anys que treballava en el món de la geriatria. En aquesta feina, l’activista va patir comentaris trànsfobs per part d’algunes membres de la plantilla i va decidir buscar altres oportunitats. Ara fa sis mesos que fa de caixera en un supermercat, ja no sent com les seves companyes la jutgen, però segueix patint transfòbia. Aquesta vegada per part d’algun client o clienta. “Al supermercat alguna clienta que passava per caixa s’ha arribat a dirigir-se a mi amb el nom de Sandro” confessa l’activista. Per la Sandra, no ser trans no et fa ser millor treballadora: “Faig la meva feina igual de bé que la fan les meves companyes, el que tingui o deixi de tenir entre les cames no té res a veure amb el meu rendiment laboral”. 

Una lluita que ha de continuar

A raó dels fets a Stonewall va néixer el transfeminisme, un corrent que sorgeix entre el 1960 i el 1970 als Estats Units i que d’entre les seves influències hi ha la Teoria Queer. El seu posicionament és clar: la lluita per la igualtat de la dona no es relaciona directament amb les dones cisgènere. Dóna protagonisme a tot el col·lectiu trans, en especial a les dones trans com a les majors víctimes de les desigualtats de gènere. 

El terme transfeminisme també s’utilitza per definir un conjunt de pràctiques i teories que donen veu a una pluralitat d’opressions i situacions, tal com s’explica al Manifest Transfeminista d’Emi Koyama. Des de la perspectiva transfeminista, no hi ha característiques biològiques que diferenciïn els rols entre homes i dones, sinó que aquestes diferències sorgeixen arran de la classificació que s’imposa a un sexe o altre des del naixement. 

La Clara Palau no es penedeix d’haver trigat tant a visibilitzar-se perquè creu que mai és tard per fer-ho. “Ser trans és una condemna, viure trans és un somni” confessa Palau. Les tres viuen sent qui realment són i això hauria de ser un dret essencial per a totes les persones. Perquè com diu la Sandra Vilaseca: “No soc valenta, només soc una noia que lluita per ser feliç”. Les persones trans segueixen lluitant per ser qui realment són, sense prejudicis, estigmes i discriminacions. I, sobretot, per guanyar una visibilitat absoluta i normalitzada per gaudir dels drets que els pertoquen, com totes fem. Per aconseguir-ho, la societat ha d’estar preparada per acceptar, acollir i normalitzar la diversitat, elles ja ho estan. 

Afegitó d’Onada Feminista

Amb motiu del mes de l’orgull LGTB+, Onada Feminista dedica gran part dels seus esforços a la creació de periodisme i continguts en relació amb el col·lectiu. Al llarg del més s’han publicat reportatges, articles i entrevistes:

– La gent gran LGTBI té més risc de patir soledat
– Els disturbis de Stonewall, la lluita de les trans que va fundar el moviment pels drets LGTBI
– Dissidència de la dissidència: visibilitat romaní en el moviment LGTBI
– La comoditat que m’era privilegi
– Dulceida va accelerar la meva sortida de l’armari
– “Se’ns vol construir, però no se’ns vol deixar construir”: la representació LGTBI als mitjans de comunicació
Que els diners no ens prenguin l’orgull
– Lidia García: “Les lesbianes al folklore existeixen i estan per totes bandes
– Ana Polo: “De petita pensava que no podia ser lesbiana per ser femenina i portar vestits
– José Cuadrado: “La ploma és bonica. Si la tens, l’has de treure”
– Bruno Bimbi: “Quan a una companya teva li disparen quatre trets al cap t’adones que la cosa va de debò”
– Temors i amors van de la mà com hi van el dolor i la glòria
– Margarida Borràs, la primera dona trans executada a València

– 5 situacions bifòbiques que encara es perpetuen
– Llei Trans per a dummies

Així com els programes de ràdio sobre bisexualitat, lesbianisme, gai, trans i asexualitat.

Tags:
Mireia Capdevila

Estudiant de Periodisme a la UAB.

  • 1

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *